Mesurant Distàncies

Donada la persistència en parlar i escriure de Cuba, havent passat deu dies des de la tornada, intentaré canviar una mica de tema

Des de ben petit, com a tants altres nens i nenes, em van ensenyar a mesurar la distància en mil·límetres, centímetres, metres o quilòmetres. Com és natural, no hi vaig veure cap impediment: agafar el regle i mesurar semblava el més normal del món, una mena de joc en què posaves la ralleta del 0 al lloc indicat i observaves on quedava l'altre punt que definia la distància a mesurar. Els milímetres, cal ser sincer i reconeixer-ho, mai em van causar una gran simpatia. Les ratlletes que separaven un de l'altre sempre em van resultar massa ben avingudes, massa apretadetes com per escollir-ne una respecte les altres, i sempre les vaig triar a l'atzar, mirant de no centrar-me en unes més que en les altres, per evitar que les oblidades s'apropessin encara més a les escollides, dificultant la meva tasca. Però no és de milímetres del què vull parlar sinó de distàncies.

Les persones no vivim en distàncies sinó en temps. La distància no és la mesura de l'espai, sinó la mesura del temps que ens cal per recorre'l. La mesura de l'espai tansols serveix per mesurar preus: "són tants metres quadrats" o "tants litres". Però a les persones el què ens preocupa és el temps. Un metre pot resultar ser una centèssima de segon quan es viatja en cotxe, o un parell de minuts quan s'espera pacient en una cua qualsevol. Un quilòmetre es pot convertir en un bon grapat de minuts quan oblides la bicicleta i confies en agafar un autobús, o una d'aquestes bicis públiques que s'empenyen en allunyar-se quan comptaves amb ella. Uns centímetres solen ser una distància insalvable, tant quan ets adolescent i vols arribar inutilment a 1,80; com quan ja t'hi has resignat i tansols aspires a apropar-te del tot a la noia que tens davant.

No sóc ingenu i suposo que seguiran mesurant en múltiples i divisors del metre i de les seves potències. El contaquilòmetres del cotxe seguirà, maquinalment, marcant quilòmetres i els envasos de llet, mesurant litres, en lloc del temps que t'acompanyarà la llet dins de la boca. Diran el què diran, però les persones mesurem en temps, i a la distància d'una vida se n'obliden.

Cuba i participació ciutadana

Un dels llocs comuns més comuns és que a Cuba no hi ha democràcia. La negació podria ser justificable, però resulta que sovint ve acompanyada d'una sère d'especulacions sobre on sí que hi ha democràcia. Les meves nocions sobre teoria política són molt límitades, així que començaré establint què entenc jo per democràcia, doncs malgrat pugui equivocar-me resultarà més entenedor. Democràcia és aquell sistema de participació en què la voluntat col·lectiva es veu reflexada en les decisions que afecten al col·lectiu, és a dir, l'expressió més elevada de participació ciutadana.

Òbviament per un a una bona democràcia és necessari que totes les persones tinguin aspiracions compatibles. En una societat caníbala dificilment hi haurà democràcia, per molt que la majoria dels seus integrants escolleixin per majoria simple quines seran les seves víctimes. Calen unes condicions de vida homogènees i un compromís amb un conjunt de valors. Aquestes condicions, que ens poden sorprendre, acostumats i acostumades a la retòrica postmodernista segons la qual no hi ha veritats sinó experiències subjectives, és de fet present en la majoria de Cartes Magnes dels estats europeus, així com en la Declaració Universal dels drets humans (ara bé, ningú les respecta). En principi tots els partits polítics haurien de defensar el dret universal a un habitatge digne, significaria això una democràcia de menor intensitat? Em sembla que no.

Tornem a la qüestió de la participació, què és el que esperem de la nostra participació? Es podria objectar que a Cuba l'elecció del President de la República no és directa, sinó que s'escullen els membres de l'Assemblea Nacional (sense que aquests apostin per un o altre candidat a president), mentre que a Espanya, malgrat no ser un sistema presidencialista, si que és possible triar el president. Aquesta objecció parteix però d'una anomalia: el rei d'Espanya, que té funcions de representació, no és triat ni de forma directa ni indirecta. Clar que el rei no pot decidir el programa de govern, però estavem discutint precisament la figura d'un representant col·lectiu i no la d'un programa!

Respecte al programa, hauriem d'esperar que la nostra participació estigui encaminada a resoldre els problemes que més inquieten a les persones, en el cas espanyol: seguretat, atur habitatge. Cuba és un dels països més segurs del món, i l'atur no existeix, l'Estat s'encarrega de buscar feina per a tothom, i en cas de rebutjar-la, en segueix buscant. Mentrestant a Espanya veiem com aquestes tres preocupacions s'accentuen al llarg del temps. Curiosa "democràcia" l'espanyola, que enlloc de resoldre els problemes que preocupen a la gent, els agreuja.

Hi ha qui objectarà que a Cuba és possible triar els membres de l'Assemblea Nacional, reunir-se un cop cada sis mesos amb els representants del teu municipi per rendir comptes amb els seus electors, queixar-te al teu delegat sobre el funcionament del transport, o sobre si el pà del forn de la cantonada està massa cremat(a Cuba, com a pais socialista, es pot participar en les decisions de les diferents empreses), però no es pot modificar les grans idees de la revolució, la política en majúscules. Però el què passa és que aquesta política en majúscules que tant ens agrada ha de ser el reflex d'una política en minuscules, del què afecta directament a les persones. A Cuba el Socialisme i els seus principis representen un bé col·lectiu tant indiscutible com els Drets Humans, ni més ni menys.

Cada cultura té una sèrie de valors que donem per suposat. A Espanya trobem normal estar una setmana pendent de si el President explicarà l'incompliment de l'Estatut d'Autonomia. Com pot ser que els nostres representants no vulguin explicar la seva gestió? Com pot ser que el debat polític del pais no giri al voltant de les polítiques, sinó d'una compareixença? La "democràcia", a Espanya, és un joc pervers en què un conjuntde persones volen mantenir-se al poder (el govern), mentre que un altre conjunt vol treure'ls del poder per ficar-s'hi ells. Aquesta lluita de poder ve acompanyada d'una lluita per un conjunt de salaris, per un partit polític mantenir o augmentar els vots significa mantenir els llocs de treball del partit i l'entorn, i accedir al govern és sinònim de multiplicar-los. Deixant de banda comptades (i cada cop calen menys mans per comptar-les) excepcions, qualsevol relació entre aquestes regles de joc, i l'interés de la majoria de la societat és casual. Hem d'admetre que en la majoria dels casos, la gent és d'un partit o d'un altre, de la mateixa manera que els agrada un esportista o un grup de música. És un espectacle més, quina llàstima.

Cuba en primera persona

Fa pocs dies que vaig tornar de Cuba i li vaig donant voltes a la possibilitat -potser seria més exacte parlar de necessitat- d'endreçar les experiències, idees i sensacions que s'han acumulat de forma inevitablement desendreçada durant els 38 dies que he viscut a l'illa que Nicolás Guillén va definir com a "largo lagarto verde".

Cuba sorprèn a cada instant, i malgrat tot, acaba sorprenent pel contrari. Cuba és un pais com qualsevol altre, el poble cubà és un poble com qualsevol altre, i les persones cubanes que he conegut ténen les mateixes inquietuds que jo mateix.

Cuba no és cap paradís. Qualsevol procés de transformació està subjecte a contradiccions, Cuba també. Des del mateix inici de la Revolució, s'han hagut de prendre decisions discutibles conscients que tota decisió correcta conté, en ella mateixa, elements negatius, com molt bé sintetitza Silvio Rodríguez:"comprendió que la guerra, era la paz del futuro".

Però malgrat no ser aquest paradís, a Cuba hi ha una voluntat efectiva de no convertir el pais en cap infern. Qualsevol persona que hagi estat a l'illa compartirà que a Cuba es viu ,es viu amb intensitat, relaxadament potser, però és una relaxació intensa amb molts menys prejudicis i menys estereotips.

Torno content i inquiet de Cuba... seguimos en combate