Cuba és un país insensat. A tan sols 90 milles dels Estats Units d’Amèrica, els i les cubanes van decidir traçar el seu propi camí, construir el seu sistema polític, social i econòmic sense la tutela del gegant nord-americà. Durant els cinquanta-un anys de Revolució, el poble cubà ha pagat molt car el preu de la seva insensatesa: invasions militars com la de Bahía de Cochinos al 1961, atemptats terroristes com el perpetrat al 1976 contra un avió de Cubana de Aviación causant la mort dels seus 73 ocupants o un bloqueig econòmic que, amb lleis com la Torricelli de 1992, asfixia econòmicament a la illa.
És amb aquests antecedents que cal situar l’actual campanya d’assetjament a Cuba.
Durant els darrers temps s’han produït canvis polítics estructurals a Amèrica Llatina. Governs progressistes com els d’Argentina, Bolivia, Brasil, Cuba, Equador, Hondures Paraguai, Uruguai o Veneçuela han decidit escoltar la veu del seu poble i girar l’esquena als Estats Units. El projecte econòmic dels EUA per llatinoamèrica, l’ALCA, està tocat de mort després que Argentina es negués a incorporar-s’hi . L’Organització d’Estats Americans, en la seva darrera Assemblea General, va demanar la incorporació de Cuba a l’Organització així com la fi del Bloqueig Econòmic. Cuba, a més, ha estat admesa al Grup de Rio, està participant en la construcció d’un Fòrum d’integració americana sense els EUA (Cimera de Monterrey) i ha sigut reelegida a la Comissió de Drets Humans de l’ONU. Tampoc podem oblidar el paper que estan jugant els metges cubans al continent, en particular a Haití, demostrant, amb el seu prestigi, la possibilitat de construir un món millor.
És amb aquestes perspectives que cal situar l’actual campanya d’assetjament a Cuba.
Antecedents i perspectives ens indiquen que els EUA no es podien quedar de braços creuats davant la pèrdua de la seva hegemonia a Amèrica Llatina i el creixent protagonisme de Cuba al continent. El cop d’Estat a Hondures al juny de 2009 i la intensificació de la campanya mediàtica contra Cuba, no són dues coincidències casuals, són les dues cares d’una mateixa moneda, del US dòlar per ser més precisos.
Per què una campanya mediàtica contra Cuba?
Al llarg de mig segle de Revolució, s’ha demostrat que la voluntat del poble cubà no es pot tombar militarment o econòmica. La derrota de la invasió nord-americana a la Bahía de Cochinos de 1961 va reforçar el lideratge de Fidel Castro i l’adhesió dels cubans al caràcter socialista de la Revolució.
Entre 1990 i 1993, com a conseqüència de la caiguda de la Unió Soviètica, Cuba va perdre el 80% de les seves importacions i exportacions i va veure reduït el seu PIB al 36%. Mentre la burgesia cubana establerta a Miami preparava les maletes per tornar a la illa, a Cuba la immensa majoria dels cubans van considerar la necessitat d’afrontar la crisi col·lectivament, és a dir, preservar el sistema polític; sense anar més lluny, a les eleccions per a delegats a les Assemblees Provincials i diputats a l’Assemblea Nacional de 1993, la participació va ser del 99,57%.
La insensatesa present des dels inicis de la Revolució, recordem els 82 barbuts que van embarcar-se en un iot de13,25 metres d’eslora per derrotar a un exèrcit regular de 80.000 homes, converteix la feblesa econòmica i militar de la illa en un cuirassat indestructible. I aquesta insensatesa es sustenta en la superioritat moral de la revolució, una superioritat que l’ha fet mantenir el seu prestigi internacional i el seu consens intern.
Per això la guerra contra Cuba, avui, és una guerra ideològica, una guerra orquestrada des de l’exterior necessitada de veus a dins de la illa. Veus com la de Yoani Sánchez, periodista mediocre que ha estat guardonada amb tota mena de premis per la seva crítica al govern o per denunciar patir agressions sense tenir-ne cap prova. O com les d’Orlando Zapata1 i Guillermo Fariñas2, delinqüents comuns que els mitjans de comunicació van convertir en presoners polítics. El cas d’aquests últims és encara més tràgic, ja que són víctimes de l’ imperialisme, malgrat que també en siguin còmplices.
Els canvis que necessita Cuba
En el marc d’aquesta campanya mediàtica, els mitjans pretenen transformar qualsevol crítica cubana en dissidència amb l’objectiu de visualitzar que la Revolució Cubana ja no té el suport ni tan sols dels seus partidaris. Aquesta maniobra passa per alt, que la revolució cubana no ha sigut un procés monolític, que Cuba, en els 51 anys de revolució, ha anat realitzant profundes reformes econòmiques, polítiques, socials i institucionals; i aquestes reformes han estat el fruit d’un intens debat a peu de carrer, on els veïns, amb l’eloqüència que caracteritza els i les cubanes, han contraposat les seves idees, i han manifestat la necessitat de realitzar canvis.
No és per tant cap novetat que Pablo Milanés o Silvio Rodríguez, per posar els exemples més mediatitzats, declarin que cal realitzar canvis a la illa. És un símptoma de normalitat democràtica, és la senyal inequívoca que la democràcia cubana gaudeix de bona salut, que la gent participa a les eleccions i es preocupa per les decisions del seu govern. 
“Revolución es sentido del momento histórico, es cambiar todo lo que debe ser cambiado” va declarar Fidel Castro –gens sospitós de dissidència- el primer de maig de 2000. I la Revolució passa avui per fer molts canvis, canvis que resolguin els problemes econòmics que travessa el país, i que permeti elevar la qualitat de vida de la població cubana. Canvis que ja s’han començat a fer: s’han unificat ministeris per reduir la despesa pública, s’ha iniciat l’entrega de terres ocioses de propietat estatal a ciutadans cubans per tal que les conreïn i l’Assemblea Nacional està plena de proposicions de llei que encara s’han de discutir.
Els canvis realitzats, els resultats ho demostren, són encara insuficients. Però els canvis a Cuba s’han de realitzar amb el consens de la població i, per tant, a ritme cubà. Cuba serà valenta, sempre ho ha sigut, i no tindrà por a l’hora de prendre decisions que impliquin profunds canvis a la illa. Ara bé, Cuba és un país sobirà i realitzarà els canvis que reclami la població cubana; i no els canvis que s’exigeixen des d’Europa i els EUA. A Cuba tota la població dorm a recer perquè en el seu moment es van expropiar les propietats dels grans terratinents, un recer on abunden les goteres, un recer que cal reformar, ampliar i modernitzar, però ja en poden prendre nota: Cuba no deixarà la seva població a la intempèrie, Cuba no entregarà la Revolució.
1 Orlando Zapata va ser un violent delinqüent comú processat entre 1993 i 2002 per delictes com violació de domicili, estafa i agressió a un ciutadà amb arma blanca.
2 Agressor de la directora d’un hospital, d’una vella a qui van haver d’extirpar la melsa, entre d’altres.
Article escrit pel Revolució, òrgan d'expressió de la CJC-Joventut Comunista de Catalunya
