dissabte, 17 de desembre del 2011

Josep Fontana: "Alemanya ha aconseguit dominar de nou Europa"

Josep Fontana: "Alemanya ha aconseguit dominar de nou Europa"

El 20-N Josep Fontana va fer 80 anys. I el primer que diu quan ens rep a la Universitat Pompeu Fabra és que només n'hi queda un per poder donar classe, entre ironies sobre les seves neurones. Al legislador li convindria submergir-se en les gairebé mil pàgines, prescindint de les 200 de bibliografia, de Por el bien del imperio. Una historia del mundo desde 1945(Pasado & Presente). És una obra monumental. I segueix treballant-hi. La història continua.

ARIADNA TRILLAS | Ara, 17/12/2011

La història és un seguit de guerres?

De temps de pau n'hi ha molt pocs. Se suposa que ara estem en pau, però hi ha un munt de guerres obertes. El món hauria de ser com somiaven els anarquistes, tothom feliç, però no hem trobat com fer-ho realitat. Perquè l'ésser humà està dominat per irracionalitats, prejudicis, pors.

La por és un gran fil conductor.

És un element clau que explica la història. Per exemple, la por que senten els que tenen alguna cosa dels que no tenen res, pensen que els assaltaran i els hi prendran. És facilíssim vendre por de l'okupa, del delinqüent, de l'aturat. El vot massiu del PP és això, el " Virgencita, que me quede como estoy ".

Hi ha dolents. Però hi ha bons?

La història no és de bons i dolents, te l'agafis pel costat que te l'agafis. Tots dos bàndols tenien bones intencions en certs aspectes, i tots dos feien servir mètodes que duen al desastre.

És un indignat superdocumentat?

Un indignat és algú que, de cop, descobreix que el món no és la situació feliç en què creia que vivia i s'indigna. Si ets lúcid, entens bé que el món no va bé i que cal pensar com millorar-lo. Jo m'he format amb Gramsci: el pessimisme de la intel·ligència i l'optimisme de la voluntat. L'acció col·lectiva és l'únic que canvia les coses.

Les desigualtats mai no havien estat tan grans. Hi ha massa inacció?

Ningú no sap ben bé com sortir de la crisi. L'esquerra està desconcertada. I una part majoritària es distingeix de la dreta per la retòrica i poc més. O bé hi ha joves que s'apunten a velles fórmules radicals impossibles d'imposar. Sempre es pot gastar una mica menys, però l'austeritat ens acabarà portant cap a la pobresa, el desemparament, l'extinció.

Ha quallat que calen sacrificis. Creu que expliquem bé la crisi?

S'ha imposat la visió del curt termini, que la crisi és temporal. Però ja des dels 70 s'estan activant mecanismes que estan fent créixer les desigualtats, amenacen els drets socials, redueixen els salaris reals i ens porten a acceptar que els recursos per fer front a l'endeutament dels estats surtin només de la gent amb menys capacitat i que a les persones amb més capacitat se'ls abaixin els impostos. Se suposa que aleshores destinaran els diners a promoure feina i progrés, però mai no ho han fet. La factura l'hem de pagar entre tots.

El 2008 es va perdre la gran ocasió? Greenspan va acceptar que anava errat: el sistema no s'autoregula.

Tot això també respon a la idea que la crisi era temporal. Calia véncer-la i després tot tornaria a ser normal. Però el procés en què s'inscriu la crisi es va iniciar als 70 amb Carter, el va continuar Reagan i després Clinton, amb l'abolició de la vella llei que des dels anys 30 impedia que els bancs de dipòsits especulessin amb els fons. També es va deixar en plena llibertat d'actuació els derivats. Es va permetre l'especulació.

Però el 2008 va ressuscitar Keynes, encara que només un any.

Els governs és cert que van mobilitzar molts diners, però la majoria van anar a salvar la banca, i pocs a estimular l'economia i a donar feina. Com diuen premis Nobel com Stiglitz o Krugman, l'important no és tant el deute com l'atur.

Estem en un terreny abonat per als totalitarismes o dic una tonteria?

No fan cap falta. Els totalitarismes sempre surten quan hi ha una amenaça revolucionària, davant la qual es respon amb mà dura, o amb mà dura i certa capacitat d'engrescament, com el feixisme.

Per què diu que la por a la revolució va desactivar-se el 1968?

Simplificant, el Maig del 68 va començar a mostrar els límits de la revolta. Es va veure que assaltar l'estat des dels carrers de París era impossible, els altres tenien policia i exèrcit. I a l'altre costat, igual: la Primavera de Praga es va esclafar, no es volien tolerar les llibertats. Però a partir dels 70 va quedar la llavor de la por. En la defensa dels drets dels consumidors, per exemple.

És cert que els militars dels EUA van voler fer servir la bomba nuclear?

Sí. En el moment de Kennedy i els míssils cubans. Kennedy va cometre molts errors, però per sort va fer la reflexió que no valia la pena provocar res que pogués costar 7.200 morts. Hi ha l'anècdota del militar que va dir que si en una guerra total quedessin dos americans i un rus ja haurien guanyat. Per sort, al món actual la capacitat dels militars per influir de manera decisiva en política ha minvat.

Una altra cosa bona, va: l'augment de la consciència pel canvi climàtic.

Els plantejaments ecològics són un fruit dels 60, com la situació de la dona en les societats occidentals, o els canvis en la discriminació racial. Però la consciència ecologista no serveix de res. Perquè no arriba a influir políticament. Miri el Canadà.

Parla de penetració del poder polític de l'empresa als EUA. I aquí?

Deunidó. Quin poder polític real té La Caixa a Catalunya?

Ni idea.

Doncs ha de reflexionar sobre La Caixa i la política catalana. De la seva capacitat de penetració n'estic bastant convençut. I li asseguro que mai no en sortirà cap anàlisi desfavorable. I no deu ser una excepció. I el BBVA? I el Santander?

I la penetració de la religió?

Eisenhower; Truman; Bush, que és un convers... El pes dels grups cristians més integristes ha tingut conseqüències sinistres als EUA. I ja veurem què ens passa a nosaltres, tot i que el PP, encara que hagi estat utilitzant la religió contra el PSOE, és massa intel·ligent per no deixar-se entabanar. El problema per a Rajoy és l'economia. Només pot escoltar instruccions de Berlín.

Alemanya mana molt.

Alemanya ha aconseguit dominar de nou Europa, s'assembla molt al que somniaven abans. Però en pagarem l'autèntica factura nosaltres.

Els EUA veien la mà de Moscou arreu. Error conscient o paranoia?

Es van negar a entendre els nacionalismes. Per exemple, que els nord-vietnamites poguessin ser nacionalistes. Veien Moscou movent-ho tot. Era un error. Tenien por del fantasma de l'altre costat, quan era més dèbil del que semblava. I els russos, igual. Quan a Reagan li van dir que els russos tenien por que els EUA els ataquessin, va respondre, sorprès: "Per què? Què tenen que ens pugui interessar?" L'altre error dels dos bàndols era la teoria del dòmino: no podem deixar que un país caigui, perquè corromprà la resta.

Àsia condemna Occident a l'ocàs?

A l'Àsia és on hi ha els motors del creixement econòmic mundial, però els del poder polític encara no hi són. Ara veiem un problema de rivalitat entre els EUA i la Xina pel control del Pacífic Sud que pot comportar seriosos problemes. Els EUA encara diuen: hi ha una zona potencialment molt rica en recursos naturals, que cal treure del seu abast. Queda molta història per escriure en el terreny de la Guerra Freda, que en aquest camp encara és tan viva com el 1950. Els americans tenen projectes militars sobre com fer una guerra per controlar què porten els vaixells, per aïllar la Xina!

Quants llibres ha llegit per fer el seu? 200 planes de bibliografia...

No ho sé, però el que és segur és que el que m'he hagut de gastar en llibres no ho compensaré mai amb els drets d'autor. He treballat amb un text escrit que anava millorant i allargant, i amb materials agrupats. I encara estic recollint material, com si l'hagués de tornar a escriure.

Què li agrada tant, de la història?

Amb Jaume Vicens Vives compartíem un lema, el tinc aquí penjat en un tros de carta: "La història serveix per entendre el món on vivim, i pots fer feina per al país treballant-la".

Quan es va desencantar del PSUC?

Vaig militar en un partit que tenia una capacitat popular extraordinària, que era capaç de fer moure la gent als barris, que els diumenges sortien a vendre la premsa. Era una cosa oberta. Després es va matar des de dalt. A partir d'un cert moment, vaig decidir que no estava disposat a sotmetre'm, que ningú controlés el que pogués opinar o pensar. Però tinc el cor a l'esquerra i la sang, roja. Seguiré votant a l'esquerra, o a la CUP si acaba tenint consciència col·lectiva per presentar-se arreu.

L'estat plurinacional que defensava ha fracassat...

Caldria fer una educació col·lectiva tan gran per vèncer els prejudicis que no veig com podríem fer-la. La dreta utilitza l'argument anticatalà perquè sap que és un argument eficaç. El que hi ha hagut ha estat un cert desplegament d'autonomisme administratiu, amb tolerància per a determinades coses però amb molt poca capacitat de comprensió.

L'alternativa és la independència?

Qui és independent, ara? Rajoy és gaire independent?

Hi ha estats, però.

Malauradament no és un objectiu a curt termini, entre altres coses perquè a Berlín tampoc no ens ho deixarien fer. La pròxima cosa que voldria fer és una reflexió sobre la identitat dels catalans. És un tema complicat i difícil.

dimarts, 13 de desembre del 2011

Barcelona no es París

Es bastante habitual entre los catalanes que viven fuera del área metropolitana el equiparar el papel de Madrid en relación con España con el de Barcelona en relación con Catalunya. Según esta corriente de opinión, las quejas de los barceloneses a la centralidad de Madrid en infraestructuras quedaría deslegitimada puesto que Catalunya seguiría el mismo patrón centralista que España. Como veremos a continuación, estos catalanes “periféricos” se olvidan que la centralización puede ser el resultado de las necesidades geográficas de la actividad económica y no de una voluntad política.
Cuando observamos el mapa de infraestructuras de transporte de España y el de Catalunya observamos, efectivamente, una concentración de las mismas en la provincia de Madrid y en el Ámbito Metropolitano de Barcelona (AMB) respectivamente. Hay, sin embargo, una apreciación que merece la pena realizar antes de entrar en la materia. La superficie del AMB supone “el 10% de la superficie de Catalunya, el 68% de su población, y una parte algo mayor de su actividad económica”[1] mientras que la provincia de Madrid “representa el 13,7% de la población española, el 1,6% de la superficie y el 18% de la economía”[2].
Estos datos nos muestran que el peso geográfico, demográfico y económico del AMB respecto a Catalunya es mucho mayor al de Madrid respecto a España – entre 4 y 6 veces mayor en función del criterio-. Esta disparidad de peso relativo podría ser un buen argumento para afirmar que Barcelona no es a Catalunya lo que Madrid es a España; la centralidad de Barcelona se correspondería sencillamente con su peso geográfico, demográfico y económico.
Este razonamiento, no obstante, es incompleto puesto que ignora la dinámica que ha configurado esta realidad. Podría suceder que el peso demográfico y económico presente de una región fuera consecuencia precisamente de una política de centralización de infraestructuras a lo largo de un periodo de tiempo. Entender esa dinámica a lo largo de la historia es una de las contribuciones de Germà Bel en su artículo “Infrastructure and nation building: The regulation and financing of network transportation infrastructures in Spain (1720–2010)” cuyo método seguiremos de ahora en adelante.
Consideremos, en primer lugar, la red de carreteras reales definidas en 1720. De acuerdo con el Decreto del 10 de junio de 1761[3], la ruta que recibió financiación fue la que conectaba Madrid con Perpignan pasando por Girona, Barcelona y Lleida. No podemos concluir que la financiación de esa ruta desde el Tesoro de la Corona tuviera un efecto en una mayor centralidad de Barcelona en Catalunya puesto que posiblemente esa ruta habría podido ser cubierta por las municipalidades. Sin embargo, la región que salió perjudicada de la financiación fue la que se corresponde actualmente con la provincia de Tarragona, puesto que quedaba al margen de las carreteras reales y, por tanto, no fue financiada por el Tesoro de la Corona.


Analicemos, en segundo lugar, la implantación del ferrocarril en Catalunya. Antes de que se construyera la primera línea de la península ibérica, la Barcelona – Mataró, hubo varios proyectos en Catalunya (el primero el que pretendía conectar Reus con el puerto de Tarragona[4]). Especial atención merece el proyecto entre Barcelona y Camprodón, por Granollers, Vic y Ripoll que tenía como objetivo facilitar la explotación del yacimiento hullero de Sant Joan de les Abadeses; dicho proyecto a pesar de contar con unos resultados económicos positivos no fue realizado porque requería de un capital muy elevado y el mercado financiero entonces no estaba muy desarrollado. El interés de este ejemplo es que ilustra que si el Estado hubiera aplicado criterios parecidos a los del resto de Europa, la línea podría haber sido sufragada con capital público.


Más allá de la conocida vía de Barcelona – Mataró (promovida por intereses privados[5]) es interesante comentar que la expansión de las vías férreas que había en Catalunya en 1857 se dio bajo la competencia de distintas empresas que pugnaban por conseguir la concesión de las líneas Barcelona – Francia y Barcelona – Tarragona. Esta competencia implicó “la pérdida de cualquier subvención del Estado”. Vemos, por consiguiente que la implantación del ferrocarril en Catalunya y la centralidad conseguida por Barcelona no respondió a una voluntad política si no a la dinámica de la economía de mercado.
Hagamos ahora un salto de un siglo y analicemos el establecimiento de las autopistas en Catalunya. Es indiscutible que la construcción del tramo La Jonquera – Barcelona – Tarragona respondía a criterios puramente económicos por dos motivos. En primer lugar porque se trata de una propuesta publicada en el informe “El Desarrollo Económico en España” del Banco Mundial en 1962 y, en segundo lugar, porque dicho tramo fue financiado mediante peajes.
Más ambiguo es el efecto de la subvención a los tramos Igualada-Martorell y Lleida-Cervera en el Plan General de Carreteras del período 1984-1993. Podría considerarse que dicha subvención afectó positivamente a Barcelona y, sobretodo, a la región de Lleida. No podemos concluir, sin embargo, que esta subvención respondiera a una intención política de centralización en Barcelona ni tampoco que tuviera un efecto determinante en la misma.
Por último, comentemos brevemente cómo ha afectado la implementación de la red de Trenes de Alta Velocidad en Catalunya. Según el plan previsto en el Plan Estratégico de Infraestructuras de Transporte, el AVE cubrirá en 2020 el tramo Lleida-Tarragona-Barcelona-Girona, de modo que no puede inferirse del mismo una mayor centralidad de Barcelona en Catalunya.
Como conclusión podemos afirmar que no parece que el patrón de desarrollo de las infraestructuras de transportes terrestres en Catalunya responda a un deseo de centralizarlas en Barcelona sinó, fundamentalmente, a las necesidades del desarrollo económico de Catalunya a corto plazo. Los casos en los que se ha subvencionados tramos de infraestructuras radiales en relación a Barcelona son consecuencia de la radialización entorno a Madrid y siempre han beneficiado a Lleida y, muy a menudo a Girona. Según este razonamiento, el mayor damnificado respecto a la política de centralización en Madrid sería Tarragona, cuya región se encuentra en el potente eje económico mediterráneo.
Para una mayor consistencia de los resultados obtenidos sería interesante estudiar cuál ha sido el patrón de la Generalitat en el desarrollo de las infraestructuras de transporte terrestre en Catalunya. Ejemplos como el desdoblamiento de la C-25 (cuya financiación está prevista mediante la fórmula del peaje a la sombra y no del peaje directo) y el Eix Transversal Ferroviario, corroborarían la tesis de que no existe centralización de las infraestructuras de transporte terrestre en Barcelona o, en otras palabras, que Barcelona no es París.


[1] Germà Bel, “Randstad” publicado en La Vanguardia (26 de abril de 2011)
[2]Germà Bel, Op. cit.
[3] Germà Bel, Espanya, capital París. Ed. La Campana,2011. p. 77
[4] Pere Pascual Domènech, Los caminos de la era industrial. La construcción y la financiación de la Red Ferroviaria Catalana (1843-1898), Edicions de la Universitat de Barcelona, Barcelona 1999 p.47
[5] Germà Bel (2011) “Infrastructure and nation building: The regulation and financing of network transportation infrastructures in Spain (1720-2010)”, Business History, 53(5), 688-705.

dissabte, 3 de desembre del 2011

Keynes y las luces navideñas


Si Keynes levantara la cabeza estos días posiblemente se golpearía con las abundantes luces de navidad que, con mayor o menor acierto estético, decoran nuestras calles. 27 galets gigantes iluminados en la Rambla Catalunya, espectáculo de agua, luz y villancicos en la Font Màgica, la polémica pista de hielo de Plaça Catalunya y la instalación y mantenimiento de iluminación navideña en 300 calles supondrán, para las arcas del Ajuntament, nada menos que 2.697.000 euros; un 20% más que el año anterior. Queda claro que la austeridad no entonará villancicos.

Los partidarios del aumento del gasto público para promocionar las navidades justificarán su decisión argumentando que dicho aumento dinamizará el consumo durante estos días y frenará los efectos negativos que está teniendo la crisis económica en las ventas de los comercios barceloneses. La paradoja salta a la vista: la misma Convergència i Unió que ha hecho bandera de la austeridad promueve el despilfarro de los barceloneses -recordemos las declaraciones de Joana Ortega, vicepresidenta del Parlament con estudios en psicología, afirmando sin rubor alguno que la "austeridad debe ser un nuevo valor de los catalanes"-.

Porque, ¿quién debe aumentar el consumo en estas fechas? ¿Los funcionarios a quien ha recortado los sueldos? ¿Los profesores universitarios asistentes que ha despedido fulminantemente? ¿Los estudiantes universitarios que han sufrido el mayor aumento de las tasas de la historia? ¿Los catalanes que tenían previsto opositar en 2012 y no lo harán puesto que no se convocarán oposiciones? ¿O a caso será el personal interino que tienen previsto despedir?

Les hará falta algo más que la sonrisa de su campaña electoral para convencernos de que es compatible reducir el poder adquisitivo de la población y aumentar su consumo navideño. We wish you a merry Christmas, estará pensando el viejo Keynes al ver lo mal que ha interpretado CIU las políticas de estímulo de la demanda.