Durant les darreres setmanes, la indignació davant l'augment de les tarifes del transport públic a l'Àrea Metropolitana de Barcelona s'ha canalitzat cap a un moviment ciutadà anomenat #TMB51 que, a través de les xarxes socials, reivindica una vaga d'usuaris del transport públic. Després de dies reflexionant-hi he decidit no secundar la vaga pels següents motius.
En primer lloc perquè les condicions han canviat molt des de 1951. La vaga de tramvies de 1951 esclatà en un context en què les vagues de treballadors estaven prohibides pel règim franquista de manera que la millor manera de protestar era realitzant una vaga d’usuaris que era més difícil de perseguir. La vaga convocada pel dia 10 de gener no parteix de l'anàlisi de quin és el millor instrument de lluita sinó de la nostàlgia per un moment històric del moviment obrer català.
En segon lloc perquè la vaga de 1951 va ser una vaga indefinida i el seu èxit va consistir precisament en la pèrdua d’ingressos de la companyia de tramvies (5 milions de les antigues pessetes, que actualment equivaldrien a 20 milions d’euros). Per fer-nos una idea de la magnitud de l’empresa, l’adhesió a la vaga va ser d’entre el 97 i el 99%. La vaga convocada pel dia 10 de gener no és una vaga indefinida i ni el més optimista dels impulsors pot preveure un seguiment significatiu de la mateixa.
En tercer lloc, perquè la vaga de 1951 va estar ben definida i acotada, és a dir, afectava únicament al transport en tramvia i no la resta de transport públic (cal notar que el tramvia constituia el principal mitjà de transport en els trajectes urbans de Barcelona). La vaga convocada pel dia 10 de gener és una vaga que afecta a tots els mitjans de transport públic sense haver avaluat de forma exhaustiva les alternatives als mateixos fet que comporta que per a molta gent sigui practicament impossible secundar la vaga d'usuaris sense absentar-se a la feina.
En quart lloc perquè l'espontaneitat de la vaga de 1951 responia a la repressió sistemàtica del Règim Franquista cap a qualsevol mena d'organització popular, mentre que la falta d'organització de la convocatòria pel 10 de gener respon, fonamentalment, a la precipitació dels convocants. La vaga, en una situació política com l'actual ha de ser la culminació d'un procés d'enfortiment organitzatiu per tal que aquesta rerverteixi en l'organització de les classes populars.
En cinquè lloc, perquè malgrat la indignació davant la pujada de les tarifes, existeix encara un consens a la societat catalana sobre la necessitat d’aplicar polítiques d’austeritat que es tradueixen en retallar la despesa social i augmentar els ingressos. Com diu molt encertadament Toni Salado en un recent article al seu bloc, “Més que radicalitzar les formes de la protesta per augmentar la seva resonància, cal donar-li un relat complet, polititzarla en el sentit de inserir-la en un discurs global que assenyali les causes i als principals responsables, els poders econòmics i financers, a més de denunciar als que executen els efectes, els governs conservadors”.
Per tots aquests motius no secundaré la vaga del proper dia 10 de gener, una vaga que respecto, que té uns objectius que comparteixo i que ha estat impulsada per companys i companyes que tenen tota la meva simpatia. Per tot això, crec que a partir del dia 10 de gener mateix, haurem de buscar noves fòrmules per denunciar les greus agressions que estem patint a Catalunya, fòrmules que permetin aglutinar a la majoria de la societat civil catalana, que la enforteixi, que la cohesioni i que l’organitzi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada