Petit elogi a la militància

Fa uns mesos vaig descobrir que ja fa 7 anys des que vaig pujar al número 42 de Portal de l'Àngel per afiliar-me a la Joventut Comunista. Recordo perfectament els nervis al picar la porta, la timidesa al parlar amb el Dani i la Iara, i la il·lusió, d'un noi que encara no havia complert els disset anys, al sortir-ne.

Amb el temps m'he acostumat a picar aquella porta, he après a dissimular una mica la timidesa, he enyorat la ingènua adolescència però per molt que m'hi capfiqui no he perdut la il·lusió per construir un altre món de persones lliures i solidàries.

Set anys són molts anys, molta feina i algun mal de cap, però són també, i sobretot, el plaer de compartir un projecte amb molts més joves.

És per ells aquesta cançó, pels qui conec i pels qui desconec encara, però reconec quan els dic camarada.



Gràcies.
Ah, me n'oblidava: el 16 i 17 de maig ens veiem a la Festa Avant

De menjars i garrotades

Avui he anat al Bonàrea (botiga de càrnics més coneguda com a Area de Guissona). La novetat no és en cap cas el fet en si, doncs a casa poden corroborar que hi vaig sovint, sinó el què hi ha passat dins.

A l'entrar - després d'una jornada més aviat pesadeta on s'havien succeit l'assignació d'un treball amb un termini inesperadament curt, una reunió poc efectiva al Centre Per la Sostenibilitat de la UPC i una tarda d'estudi- tansols he percebut una cua més habitual del normal, deu ser cosa del pont i d'aquest tossut costum d'anar als comerços minuts abans del tancament.

He anat seleccionant, amb poc esma, els productes que ompliran el congelador els propers dies: pollastre amb verdures, salsitxes, mandonguilles, canelons, bistecs de vedella. I he aprofitat per fer-me amb una llonganissa, al costat de la qual discutien tranquilament una dona i un treballador. No li he donat més importància i he seguit amb la compra.

A l'acabar, m'he dirigit cap a la cua que s'havia reduit considerablement i he notat com la discussió entre el treballador i la dona s'havia intensificat. La dona duia tres paquets de pà de pessic florits que deia haver comprat el darrer dissabte amb una data de caducitat optimista (deu ser cosa de la Catalunya Optimista dels socialistes...). La dona volia deixar els paquets florits i emportar-se'n tres en bon estat però el treballador defensava que sense el tiquet de compra no era possible.

Les posicions dificilment es podien apropar, així que la dona ha optat per intentar endur-se els paquets sense el consentiment del treballador i el treballador no ho ha consentit. El resultat: crits, empentes, pa de pèssic pel terra i l'actitud contemplativa dels presents, tant dels caixers com dels consumidors. Davant aquesta perplexitat, i sense saber per qui prendre partit, els dois nois que estavem més aprop dels fets ens hem apropat per tal de separar als protagonistes; i s'hi han sumat timidament la resta de persones de la cua, que apostàven per donar el pà de pessic a la dona i donar per acabat el conflicte.

Finalment el treballador, amb despreci, li ha donat el pà de pessic, que en prengui tant com en vulgui, ha dit. La dona ha agafat els tres paquets que li pertocaven i ha abandonat l'establiment, al voltant del qual s'hi havia congregat una munió de tafaners atrets pel desenvolupament dels fets.

Mentre pagava, conversant amb el caixer, m'ha dit que el treballador no tenia perquè pagar el pà de pessic florit de la dona , la qual cosa m'ha semblat raonable. El problema és que el responsable no hi estava ficat en aquesta baralla, és a dir, l'encarregat.

L'encarregat no hi era, i la seva absència obligava a culpabilitzar a un innocent. La solució hagués passat per una mediació de la resta de treballadors i treballadores, que expliquessin la situació i que es solidaritzessin amb el treballador, per tal d'evitar que aquest pagués amb una responsabilitat que no era seva. Però no sembla que volguessin posar en perill el ja de per si precari lloc de treball i han preferit seguir passant els productes maquinalment.: "Són 23 amb 31. Següent?"

Federalisme vs Reforma Electoral

El darrer Sant Jordi, mentre realitzava la tradicional passejada de Sant Jordi amb una amiga, vam aturar-nos davant la parada d'EUiA per tal de saludar al personal i signar per una reforma de la Llei electoral. Tant la meva amiga com jo compartim plenament la justícia d'una reforma de la llei electoral que garanteixi una major proporcionalitat dels escons en relació amb els vots, però els dos vam pensar que una reforma, en clau electoral, és de molt difícil realització.

Amb l'actual sistema electoral, que segons els seus enginyers durant la transició, tenia com a objectiu apartar els i les comunistes del parlament, l'Esquerra Transformadora (PSUC,PCE,IC, IU, etc) ha aconseguit resultats molt més ambiciosos que els del darrer 9 de març. La crisi de l'esquerra en alguns països d'Europa és estructural, com ens ho han demostrat els nostres companys i companyes d'Itàlia. Si ens situem en el pla electoral estem perdent un temps valuós.

Però alguns segueixen obstinats a perdre'l. Com sinó s'entenen les declaracions de Llamazares rebutjant els pactes d'EB-IU amb ANV en determinats municipis del Pais Basc i afirmant que els qui els pactin estan fora d'Izquierda Unida? Si l'activitat de EB fa perdre vots a la resta de l'Estat, potser haurem de reformular aquest Estat. I aquí és on volia arribar:


El problema no és doncs la llei electoral sinó la concepció centralista de l'Estat. Tant l''oligarquia financera, com la seva expressió política, s'organitza a nivell estatal. Els resultats de l'esquerra han estat tradicionalment proporcionals a la proximitat dels comicis. No es tracta doncs d'avançar en una improbable reforma electoral, sinó de donar més poder als municipis i a les comunitats autònomes, que és on l'esquerra podem jugar millor les nostres cartes. Des de l'esquerra hem de demostrar que volem ser útils, i això no ho demostrarem demanant una llei electoral que optimitzi els pocs vots que tenim, sinó defensant un model d'Estat que resolgui millor els problemes dels i les treballadores.

Viva l'Italia?

L'esquerra es desploma a Itàlia:

1.La coalició que encapçala Silvio Berlusconi assoleix una majoria absoluta ample tant a la cambra dels diputats com al senat.

2.El flamant Partito Democratico obté 9 diputats menys que els obtinguts per l'Ulivo al 2006 quan es definia netament de centresquerra.

3.La Sinistra Arcobaleno (coalició composada fonamentalment per Rifondazione Comunista, Comunisti Italiani, Verdi i Sinistra Democratica-escissió dels Democratici di Sinistra que no van acceptar entrar al Partito Democratico-) es queda sense cap representant ni al Senat ni a la Càmera. Passa de prop del 10% dels vots al 2006 (entre Rifondazione, Comunisti Italiani i Verds) a un familiar (pels catalans) 3%. No deixa de ser curiós que el president de la camera no obtingui ni una cadira.

4.L'extrema dreta La Destra encapçalada per Santanchè millora substancialment els seus resultats.

Davant d'aquesta situació cal fer alguna reflexió:

1.L'aposta centrista de Walter Veltroni ha estat un fracàs. Veltroni ha jugat a "doble o res" i s'ha quedat amb el res. És paradoxal cercar el recolzament del centre, quan va ser precisament el partit centrista UDEUR qui va fer caure el govern Prodi. La centreesquerra hauria d'entendre que la única aliança possible és a la seva esquerra, doncs l'aliança amb el "centre" estarà sempre condicionada per les propostes de la dreta.


2.Les darreres eleccions a l'Estat Espanyol i a Italia han de ser una advertència per l'esquerra transformadora. Cal una estratègia comuna per evitar el bipartidisme.

3.La constitució d'un nou subjecte sociopolític, ha de ser el resultat d'una confluència real en les lluites i no de la convocatòria d'unes eleccions anticipades. El projecte de Sinistra-Arcobaleno és avui, més indispensable que mai, però els temps que es van marcar des de Rifondazione i en particular des del sectors de Fausto Bertinotti i Nichi Vendola, no han permès la conformació d'un subjecte polític, sinó d'una marca electoral. I les marques noves, quan no ténen ni un programa sòlid al darrera, ni la publicitat de les marques ja existents, no vénen.

De ben segur, ara apareixeran oportunistes que voldran dissoldre l'Arcobaleno, sota l'excusa de recuperar la falç i el martell. També n'hi haurà que voldran accelerar encara més el procés de constitució de l'Arcobaleno, volent dissoldre els partits que en formen part. Uns i altres estan oblidant les causes que hi ha al darrera del fracàs electoral, que són causes polítiques i socials molt profundes. Pretendre solucionar una qüestió político-social amb propostes electoralistes no és un fenòmen nou i deu tenir molt a veure amb allò que es va mal-anomenar eurocomunisme, és a dir, l'abandonament de l'anàlisi de classe.

L'esquerra no pot estar tant condicionada pel calendari electoral, és a dir, per l'agenda que va escrivint la dreta en cada moment. L'esquerra ha de ser capaç de marcar la seva propia agenda, en la línia de la manifestació del darrer 20 d'octubre; i paral·lelament concorrer a les cites de la dreta.

4.L'esquerra ha de tenir una política d'aliances clara. La basculació de la Rifondazione Bertinottiana, entre fer caure un govern d'esquerra plural i després ser el President de la Càmera del seqüent govern d'esquerra plural, els dubtes sobre el sujecte revolucionari, passar del movimentisme del 2001 a Genova als vells moviments socials, etc fa perdre credibilitat, a més que és un error a nivell ideològic greu. Els i les comunistes hem de fer pedagogia sobre la necessitat d'un Front d'Esquerres i la seva manifestació institucional, aquesta hauria de ser una de les claus de la nostra lluita ideològica. L'oportunisme Bertinottià s'ha demostrar inconsistent a nivell electoral, i el què és pitjor, erroni a nivell ideològic.

5. La pujada de l'extrema dreta (un 8,0% dels vots per la Lega, un 2,0 per La Destra i un 0,26% per Forza Nuova) està correlacionada amb la baixada de l'esquerra. El discurs xenòfob s'imposa com a alternativa davant d'una societat amb un creixement econòmic del 0,3%, en què els salaris estan congelats des del 2001 mentre que el preu dels productes bàsics augmenta de forma exponencial. Juntament amb la necessitat de la conformació d'un front d'esquerres, els i les comunistes hem de fer pedagògia sobre les veritables causes de les dificultats econòmiques de la classe treballadora. Cal explicar com augmenten els beneficis del capital financer en comparació amb els salaris. Des de la Joventut Comunista hem pres el compromís de fer-ho.

6. Totes aquestes reflexions són extrapolables a Catalunya i a l'Estat Espanyol, en la perspectiva d'una Assemblea d'Izquierda Unida que ha de servir per rellançar el projecte.

Us deixo amb una reflexió dels i les companyes de l'Area Essere Comunisti de Rifondazione

I una altra del Partito dei Comunisti Italiani

Valoració resultats electorals

Mirant les darreres entrades al bloc, així com els seus comentaris, qualsevol despistat podria arribar a pensar que aquest és un bloc més d'anàlisi polític, avorrit, seriós i amb pretensions d'academicisme. Res més lluny de la realitat.

Per apartar-me una mica del mètode científic, de les teories falsables i altres costums que requereixen d'un alt grau de concentració, precisió i objectivitat dedico aquesta entrada a la valoració dels resultats electorals, pràctica molt més subjectiva, com tots haureu pogut comprovar. A vegades costa tant saber qui guanya les eleccions, que ben bé sembla que s'apliqui aquella dita de "els últims sereu els primers".

Tots estareu saturats de xifres i més xifres, que si el nombre d'escons, que si el de vots, que si a IU li calen 481.000 vots per treure un diputat mentre que al PP li basten 66.000, que si el nombre de senadors (bé, d'això potser no n'heu sentit res... posats a votar coses inútils, podriem votar la novia del príncep, en plan Eurovisión).

I parlant del príncep... Hi ha una dada que s'ha amagat perversament, una d'aquelles dades de gran rellevància. Si hom analitza els resultats d'IU a les diferents Comunitats Autonomes es trobarà amb una bona sorpresa; IU baixa en totes, no? No, en totes no. Com si d'una Gàl·lia antibipartidista es tractara, trobem una pujada electoral a Ceuta! I qui va anar a Ceuta en precampanya electoral?? El Rei.

Conclusió, per a les pròximes eleccions ni super Gaspi, ni Second Life.
Visca el Rei i visca la República.

PD: En l'hipotètic cas en què el Rei estigui massa ocupat per les seves conegudes i admirables obligacions es pot mirar de contactar amb en Marichalar

[Qüestió Nacional]La independència del Kosovo i Catalunya

La independència del Kosovo i Catalunya

La independència de Kosovo ha originat un dels debat ideològics més interessants de les esquerres catalanes en els darrers temps. Cal ser realistes, la independència d'una població de 2,2 milions de persones amb una economia subdesenvolupada no justifica l'interés que la qüestió ha succitat a Catalunya. L'interés està en la comparació. No té cap sentit comparar la independència de Kosovo amb un hipotètic procés d'autodeterminació del poble català com ha fet la pràctica totalitat de l'espectre polític parlamentari, uns per justificar la independència del Kosovo i d'altres per condemnar-la. Més adient és fer-se una altra pregunta: quines són les condicions que ens porten a donar suport o rebutjar la independència d'una comunitat humana?

Els marxistes, com molt encertadament recorda la Resolució de la Joventut Comunista de Catalunya: condicionem el nostre suport als processos d'independència al desenvolupament de la lluita de classes. Cal, per tant, realitzar un anàlisi de la realitat per tal de poder posicionar-se. Cal conèixer quina és la posició de la burgesia nacional i estatal i la de les respectives classes treballadores i quines són les potencialitats que oferirien a cadascun d'aquests subjectes socials, una hipotètica independència.

El més semblant a aquest tipus d'analisi, la van realitzar els Partits Comunistes de Catalunya, València i les Illes Balears fa 12 anys. No existeix doncs cap reflexió analítica actual al respecte, ni dels qui recolzen la independència de Catalunya ni dels qui la rebutgen ni dels qui defensen la dels Països Catalans. És poc probable que els qui defensen aquesta tercera opció, malgrat definir-se socialistes en alguns casos, estiguin interessats en realitzar l'anàlisi que proposem; doncs els Països Catalans no són una realitat social homogenea de manera que no hi ha una estructura de classe comú diferenciada, fet que fa improductiu qualsevol anàlisi al respecte.

El rovell de l'ou està doncs, en Catalunya independent sí o no.

No tinc cap pretensió de respondre una pregunta que sempre m'ha semblat complexa, per la manca precisament de treballs al respecte, però si que m'agradaria apuntar alguns indicis:

1.El suport acrític de bona part dels independentistes d'esquerres a la independència del Kosovo demostra que el discurs de l'Esquerra Independentista es sustenta més en el tòpic, en el lloc comú, que no pas en l'anàlisi. El problema no és que donin suport a la independència del Kosovo, malgrat l'oposició de tots els marxistes d'arreu del món (començant per dos referents de l'antiimperialisme com poden ser cubans i veneçolans), el problema és que el mateix que els porta a donar suport a la independència del Kosovo és el que els porta a donar suport a una Catalunya o PPCC independents.

2.El rebuig de la minoria de l'Esquerra Independentista a la independència del Kosovo, hauria de servir perquè l'EI fes un pas endavant en els seus anàlisis. No és justificable, des d'una perspectiva marxista, que la independència sigui una bona solució des de 1714, doncs la lluita de classes no és un procés estàtic sinó dialèctic, i en cada moment adopta una configuració que condiciona el sí o el no a la independència.La qüestió dels Països Catalans és directament injustificable.

3.La lluita contra el franquisme durant la dictadura, així com la força tant del PCE com del PSUC, la del moviment obrer de CCOO, així com el suport de nombrosos intel·lectuals de l'Estat a la causa democràtica eren un bon pretexte per abandonar posicions indepentistes malgrat que fos el PSUC exercís una forta hegemonia en el catalanisme.L'hegemonia de Convergència i Unió (durant el seus 23 anys de règim) sobre el catalanisme era també un bon pretext per tal d'abandonar aquestes posicions, doncs la classe que estava en millors condicions d'iniciar un procés d'autodeterminació era la burgesia que CIU representa.

El desplaçament institucional de CIU, que va començar amb la signatura de l'acord del Tinell, ha permès un desplaçament en l'hegemonia del catalanisme cap a posicions més socials. Les polítiques progessistes del Govern de la Generalitat estan permetent marcar un perfil social diferenciat respecte la resta de l'estat, un major desenvolupament de l'estat del benestar i una major consciència d'aquest per part dels i les catalanes. No és casual que s'estiguin entrellaçant major autogovern amb més desenvolupament social en les darreres reivindicacions catalanistes.

La nació està canviant, cal reobrir el debat.

Ah, i compte perquè l'esquerra avança també a Europa: Xipre i Alemanya [fora d'Europa ja ens n'hem acostumat]. El 9 de març cal votar ICV-EUiA perque segueixi avançant!

La qüestió nacional: Un debat reobert

¿Contestar "sí o no" en lo que se refiere a la separación de cada nación? Parece una reivindicación sumamente "práctica". Pero, en realidad, es absurda, metafísica en teoría y conducente a subordinar el proletariado a la política de la burguesía en la práctica. La burguesía plantea siempre en primer plano sus reivindicaciones nacionales. Y las plantea de un modo incondicional. El proletariado las subordina a los intereses de la lucha de clases. Teóricamente no puede garantizarse de antemano que la separación de una nación determinada o su igualdad de derechos con otra nación ponga término a la revolución democrática burguesa. Al proletariado le importa, en ambos casos, garantizar el desarrollo de su clase; a la burguesía le importa dificultar este desarrollo, supeditando las tareas de dicho desarrollo a las tareas de "su" nación. Por eso el proletariado se limita a la reivindicación negativa, por así decir, de reconocer el derecho a la autodeterminación, sin garantizar nada a ninguna nación ni comprometerse a dar nada a expensas de otra nación.

1914: V.I.Lenin, El derecho de las naciones a la autodeterminación

Si hi ha un debat obert en l’esquerra transformadora, aquest és precisament el debat de la qüestió nacional. És un debat que cansa, que a priori ens allunya de les problemàtiques més quotidianes de les persones, del què realment afecta a les persones, que és precisament el que més ens importa a nosaltres, els i les comunistes. Però és un debat que cal reobrir de tant en tant, entre d’altres coses per no caure en el practicisme que criticava Lenin, perquè l’organització de l’Estat condiciona la lluita de classes i, en última instància, aquelles problemàtiques quotidianes que volem defensar.

Els i les comunistes, com molt bé resumeix Lenin en el paràgraf citat, no podem donar un sí o un no com a resposta, quan se’ns pregunta si volem la independència d’una nació. Hi ha altres subjectes polítics que legítimament si que es posicionen de forma universal, és a dir, sense tenir en compte les condicions concretes en què se’ls formula la pregunta. Són subjectes polítics que reivindiquen la propietat d’un col·lectiu humà sobre un espai geogràfic en què han construït una cultura, una història i una societat. Nosaltres no podem compartir aquests plantejaments, nosaltres sabem que les nacions creixen, es desenvolupen i moren. I intentar perpetuar la vida d’aquestes nacions sobre un territori determinat és ridícul doncs la mort d’una nació no té perquè significar la degradació en les condicions de vida dels qui en formen part.

Els i les comunistes, fugim doncs dels plantejaments nacionalistes, tant dels de la nació opressora com dels de la oprimida; i ho fem perquè valorem per igual les condicions de vida dels i les treballadores que viuen tant en una com en l’altra. Els i les comunistes fugim també del conservadorisme cultural. Defensar la cultura catalana, significa defensar la cultura catalana de la Catalunya del segle XXI, una Catalunya que s’ha nodrit del bagatge cultural de molts immigrats a partir, sobretot, de la segona meitat del segle XX. Les corrides de toros, la sardana, la rumba catalana, el pa amb tomàquet, el shawarma i el falafel, són elements de la cultura catalana actual. La Catalunya independent que defenso ha d’incorporar d’entrada tots aquests elements, i fer-ho oberta a incloure’n de nous. La nació és un procés històric, i no una realitat estanca.

Els i les comunistes, ens cenyim al desenvolupament de la lluita de classes i analitzem quina classe, potencialment, és capaç d’exercir l’hegemonia en qualsevol de les dues defenses nacionals possibles (la de la nació opressora i la de la oprimida). El fracàs de l’Espanya federal, la instrumentalització política per part de la dreta espanyola dels separatismes, el fenomen de les deslocalitzacions i la pèrdua de pes d’Espanya en les exportacions catalanes, i l’escorament a l’esquerra de la política catalana són motius per a la reflexió. Els darrers mesos han demostrat la necessitat de compaginar la defensa d’un major autogovern i l’aprofundiment en l’estat social, és a dir, més competències per Catalunya, per tal que les puguem administrar nosaltres públicament.

Cal, en definitiva, reobrir el debat sobre la qüestió nacional. Apartar la mandra que ens fa a alguns aquest tipus de debats, per assumir-ne la responsabilitat històrica. Des de la manifestació del 18 de febrer de 2006, els i les comunistes no hem estat a l’alçada de les circumstàncies, hem traslladat un discurs ple de pors, desconfiances i dubtes enlloc de defensar el “més drets nacionals, més drets socials”. Lenin no planteja en cap moment que no haguem de prendre partit, planteja que aquest s’ha de prendre quan sona el xiulet, quan comença la partida i a Catalunya ja ha començat.