a Toni Comín per la seva paciència(infinita)

Es va adonar, també, que no podia repetir cap estrofa que ja haguès sonat, com si les noves notes modifiquessin les anteriors, que mai tornarien a sonar com abans. Passava llargues temporades, tocant les tecles ja tocades, i d'altres encuriosit amb les que acabaven d'aparèixer. Tenia especial predilecció per les negres, potser perquè n'hi havia menys i eren més estretes; però per composar qualsevol escala, sempre havia de tocar alguna blanca.
Amb el temps, va aprendre a tocar aquell extrany instrument; el piano era ja immensament llarg; i cada cop li era més complicat estar pendent de les noves tecles que puntualment i sense escrúpols apareixen a la seva dreta. I precisament en l'instant en què va perdre la curiositat per descobrir-les, quan es disposava a tocar aquell sostingut de la seva infància que tants cops havia tocat...
Ja no hi havia ni tecla, ni piano, ni.
3 comentaris:
Una història encantadora, Antoni.
Tenies raó. M'ha agradat! I segur que a en Toni Comín li farà il·lusió infinita.... com la seva paciència!
Una abraçada.
M'he canviat el blog, perque el de blocat em donava molts problemes.
Obviament, el teu bloc està linkat al nou.
La nova direcció és:
http://blocpolitikon.blogspot.com
Antoni, espero que la paciència infinita d'en Toni Comin ens ajudi a tirar endavant la ILP sobre FM i SFC. Si ha llegit el teu conte, li recordaré! Una abraçada, i espero el repte de juliol!
Publica un comentari a l'entrada