dimecres, 18 de novembre del 2009

El Moviment estudiantil de Catalunya a debat

La mia praticità consiste in questo: nel sapere che a battere la testa contro il muro è la testa a rompersi e non il muro,

Antonio Gramsci

Avui és 18 de novembre i a les universitats ningú parla de la manifestació d’ahir. Podria ser perquè alguns i algunes estudiants no han pogut anar a classe, perquè han de treballar per pagar-se els estudis i amb l’aplicació de Bolonya, els horaris no ho permeten compaginar treball i estudi. Potser serà perquè ja hem passat l’equador del quadrimestre i, amb la immensa quantitat d’alumnes que tenen els professors, la famosa avaluació continuada s’ha quedat reduïda a posar exàmens i perdre hores de classe. O senzillament s’han quedat al bar de la facultat, convençuts i convençudes que quan acabin el grau no trobaran cap feina digna. Però, a vegades no cal buscar tantes excuses: si els estudiants no parlen de la manifestació d’ahir és perquè ahir no va haver-hi cap manifestació.

Després d’un curs amb grans mobilitzacions, ocupacions a desenes de facultats, aturades de classes i una espectacular mediatització del moviment estudiantil, l’únic que en queda són estudiants amb judicis i expedients a sobre, bé l’únic no, també queda la realitat, d’un procés de Bolonya que avança sense fissures. Potser ha arribat el moment d’aturar-nos un moment i repassar què hem fet de bé i de malament.

Durant l’any passat una part del moviment estudiantil de Catalunya va apostar molt fortament per una major combativitat del mateix; membres d’una de les organitzacions que van defensar el canvi d’estratègia em van arribar a afirmar que es podia arribar més lluny amb una minoria molt mobilitzada que amb una majoria massa procliu a l’acomodament. En aquell moment vaig manifestar que no hi estava d’acord, sempre he cregut que no serveix de res avançar sense el conjunt de la població, l’única força de l’esquerra és que les nostres propostes beneficien objectivament a una majoria, sempre m’ha semblat ridícul pretendre afrontar la nostra activitat sense la nostra única força.

Els aconteixements de l’any passat, però, feien complicat explicar aquesta posició. La repressió cap a estudiantes i estudiants, que va provocar l’augment de la combativitat, va generar una àmplia mobilització de la comunitat universitària; la mobilització, però, va sortir del terreny de política per situar-se en el de la denuncia policial, terreny en què, per cert, va comptar amb la complicitat dels mitjans que van veure, en la repressió estudiantil, una oportunitat per desgastar el conseller Saura i el Tripartit.

I mentre sortíem del terreny de la política, l’aplicació de Bolonya avançava implacable malgrat que les consultes entre l’estudiantat reflectien una oposició considerable cap a la manera com s’estava construint l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior. Òbviament, les veus crítiques amb el desenvolupament de la mobilització estudiantil van ser titllades de reformistes, com si l’estratègia a llarg termini, l’anàlisi de la correlació de forces i la recerca d’aliances amples per assolir propostes polítiques no fossin pròpies dels i les revolucionàries. Encara resultarà que els processos revolucionaris s’han fet sense cap mena d’anàlisi a cop d’intentar baixar, sí o sí, a manifestar-se per Les Rambles.

En resum, hem d’aprendre dels errors del curs passat, i n'hem d’aprendre tots i totes, perquè tots i totes en tenim una part de responsabilitat pel què vam fer o pel que vam deixar de fer. Si de debò volem construir una universitat per a tothom, haurem de comptar amb tothom i haurem de mobilitzar en base a objectius assolibles, per tal que el nostre discurs no caduqui d’un any a per l'altre. La nostra oposició al procés de Bolonya no ens ha de fer oblidar que el que volem és una universitat pública gratuïta i de qualitat, és a dir, baixar les taxes, més beques, baixar la ratio d'alumnes per professor, més serveis, que els continguts de les assignatures no els determinin les empreses, que la Universitat formi persones critiques, major democràcia etc. Aquestes propostes polítiques eren els nostres arguments quan cridavem no a Bolonya, però també quan ens oposavem a la resta de lleis universitàries estatals i nacionals. Per això toca tornar-les a posar sobre la taula i explicar que els i les estudiants no ens limitem a estar en contra, sinó que tenim un alternativa i demostrar que no som una generació revoltada sinó de revolucionària.

1 comentari:

Aitor Carr ha dit...

Hola,

Bona entrada. M'agradaria parlar amb tu sobre un tema universitari. Et pots posar en contacte amb mi (aitorcarr@gmail.com)?

Salut