Josep Fontana: "Alemanya ha aconseguit dominar de nou Europa"

Josep Fontana: "Alemanya ha aconseguit dominar de nou Europa"

El 20-N Josep Fontana va fer 80 anys. I el primer que diu quan ens rep a la Universitat Pompeu Fabra és que només n'hi queda un per poder donar classe, entre ironies sobre les seves neurones. Al legislador li convindria submergir-se en les gairebé mil pàgines, prescindint de les 200 de bibliografia, de Por el bien del imperio. Una historia del mundo desde 1945(Pasado & Presente). És una obra monumental. I segueix treballant-hi. La història continua.

ARIADNA TRILLAS | Ara, 17/12/2011

La història és un seguit de guerres?

De temps de pau n'hi ha molt pocs. Se suposa que ara estem en pau, però hi ha un munt de guerres obertes. El món hauria de ser com somiaven els anarquistes, tothom feliç, però no hem trobat com fer-ho realitat. Perquè l'ésser humà està dominat per irracionalitats, prejudicis, pors.

La por és un gran fil conductor.

És un element clau que explica la història. Per exemple, la por que senten els que tenen alguna cosa dels que no tenen res, pensen que els assaltaran i els hi prendran. És facilíssim vendre por de l'okupa, del delinqüent, de l'aturat. El vot massiu del PP és això, el " Virgencita, que me quede como estoy ".

Hi ha dolents. Però hi ha bons?

La història no és de bons i dolents, te l'agafis pel costat que te l'agafis. Tots dos bàndols tenien bones intencions en certs aspectes, i tots dos feien servir mètodes que duen al desastre.

És un indignat superdocumentat?

Un indignat és algú que, de cop, descobreix que el món no és la situació feliç en què creia que vivia i s'indigna. Si ets lúcid, entens bé que el món no va bé i que cal pensar com millorar-lo. Jo m'he format amb Gramsci: el pessimisme de la intel·ligència i l'optimisme de la voluntat. L'acció col·lectiva és l'únic que canvia les coses.

Les desigualtats mai no havien estat tan grans. Hi ha massa inacció?

Ningú no sap ben bé com sortir de la crisi. L'esquerra està desconcertada. I una part majoritària es distingeix de la dreta per la retòrica i poc més. O bé hi ha joves que s'apunten a velles fórmules radicals impossibles d'imposar. Sempre es pot gastar una mica menys, però l'austeritat ens acabarà portant cap a la pobresa, el desemparament, l'extinció.

Ha quallat que calen sacrificis. Creu que expliquem bé la crisi?

S'ha imposat la visió del curt termini, que la crisi és temporal. Però ja des dels 70 s'estan activant mecanismes que estan fent créixer les desigualtats, amenacen els drets socials, redueixen els salaris reals i ens porten a acceptar que els recursos per fer front a l'endeutament dels estats surtin només de la gent amb menys capacitat i que a les persones amb més capacitat se'ls abaixin els impostos. Se suposa que aleshores destinaran els diners a promoure feina i progrés, però mai no ho han fet. La factura l'hem de pagar entre tots.

El 2008 es va perdre la gran ocasió? Greenspan va acceptar que anava errat: el sistema no s'autoregula.

Tot això també respon a la idea que la crisi era temporal. Calia véncer-la i després tot tornaria a ser normal. Però el procés en què s'inscriu la crisi es va iniciar als 70 amb Carter, el va continuar Reagan i després Clinton, amb l'abolició de la vella llei que des dels anys 30 impedia que els bancs de dipòsits especulessin amb els fons. També es va deixar en plena llibertat d'actuació els derivats. Es va permetre l'especulació.

Però el 2008 va ressuscitar Keynes, encara que només un any.

Els governs és cert que van mobilitzar molts diners, però la majoria van anar a salvar la banca, i pocs a estimular l'economia i a donar feina. Com diuen premis Nobel com Stiglitz o Krugman, l'important no és tant el deute com l'atur.

Estem en un terreny abonat per als totalitarismes o dic una tonteria?

No fan cap falta. Els totalitarismes sempre surten quan hi ha una amenaça revolucionària, davant la qual es respon amb mà dura, o amb mà dura i certa capacitat d'engrescament, com el feixisme.

Per què diu que la por a la revolució va desactivar-se el 1968?

Simplificant, el Maig del 68 va començar a mostrar els límits de la revolta. Es va veure que assaltar l'estat des dels carrers de París era impossible, els altres tenien policia i exèrcit. I a l'altre costat, igual: la Primavera de Praga es va esclafar, no es volien tolerar les llibertats. Però a partir dels 70 va quedar la llavor de la por. En la defensa dels drets dels consumidors, per exemple.

És cert que els militars dels EUA van voler fer servir la bomba nuclear?

Sí. En el moment de Kennedy i els míssils cubans. Kennedy va cometre molts errors, però per sort va fer la reflexió que no valia la pena provocar res que pogués costar 7.200 morts. Hi ha l'anècdota del militar que va dir que si en una guerra total quedessin dos americans i un rus ja haurien guanyat. Per sort, al món actual la capacitat dels militars per influir de manera decisiva en política ha minvat.

Una altra cosa bona, va: l'augment de la consciència pel canvi climàtic.

Els plantejaments ecològics són un fruit dels 60, com la situació de la dona en les societats occidentals, o els canvis en la discriminació racial. Però la consciència ecologista no serveix de res. Perquè no arriba a influir políticament. Miri el Canadà.

Parla de penetració del poder polític de l'empresa als EUA. I aquí?

Deunidó. Quin poder polític real té La Caixa a Catalunya?

Ni idea.

Doncs ha de reflexionar sobre La Caixa i la política catalana. De la seva capacitat de penetració n'estic bastant convençut. I li asseguro que mai no en sortirà cap anàlisi desfavorable. I no deu ser una excepció. I el BBVA? I el Santander?

I la penetració de la religió?

Eisenhower; Truman; Bush, que és un convers... El pes dels grups cristians més integristes ha tingut conseqüències sinistres als EUA. I ja veurem què ens passa a nosaltres, tot i que el PP, encara que hagi estat utilitzant la religió contra el PSOE, és massa intel·ligent per no deixar-se entabanar. El problema per a Rajoy és l'economia. Només pot escoltar instruccions de Berlín.

Alemanya mana molt.

Alemanya ha aconseguit dominar de nou Europa, s'assembla molt al que somniaven abans. Però en pagarem l'autèntica factura nosaltres.

Els EUA veien la mà de Moscou arreu. Error conscient o paranoia?

Es van negar a entendre els nacionalismes. Per exemple, que els nord-vietnamites poguessin ser nacionalistes. Veien Moscou movent-ho tot. Era un error. Tenien por del fantasma de l'altre costat, quan era més dèbil del que semblava. I els russos, igual. Quan a Reagan li van dir que els russos tenien por que els EUA els ataquessin, va respondre, sorprès: "Per què? Què tenen que ens pugui interessar?" L'altre error dels dos bàndols era la teoria del dòmino: no podem deixar que un país caigui, perquè corromprà la resta.

Àsia condemna Occident a l'ocàs?

A l'Àsia és on hi ha els motors del creixement econòmic mundial, però els del poder polític encara no hi són. Ara veiem un problema de rivalitat entre els EUA i la Xina pel control del Pacífic Sud que pot comportar seriosos problemes. Els EUA encara diuen: hi ha una zona potencialment molt rica en recursos naturals, que cal treure del seu abast. Queda molta història per escriure en el terreny de la Guerra Freda, que en aquest camp encara és tan viva com el 1950. Els americans tenen projectes militars sobre com fer una guerra per controlar què porten els vaixells, per aïllar la Xina!

Quants llibres ha llegit per fer el seu? 200 planes de bibliografia...

No ho sé, però el que és segur és que el que m'he hagut de gastar en llibres no ho compensaré mai amb els drets d'autor. He treballat amb un text escrit que anava millorant i allargant, i amb materials agrupats. I encara estic recollint material, com si l'hagués de tornar a escriure.

Què li agrada tant, de la història?

Amb Jaume Vicens Vives compartíem un lema, el tinc aquí penjat en un tros de carta: "La història serveix per entendre el món on vivim, i pots fer feina per al país treballant-la".

Quan es va desencantar del PSUC?

Vaig militar en un partit que tenia una capacitat popular extraordinària, que era capaç de fer moure la gent als barris, que els diumenges sortien a vendre la premsa. Era una cosa oberta. Després es va matar des de dalt. A partir d'un cert moment, vaig decidir que no estava disposat a sotmetre'm, que ningú controlés el que pogués opinar o pensar. Però tinc el cor a l'esquerra i la sang, roja. Seguiré votant a l'esquerra, o a la CUP si acaba tenint consciència col·lectiva per presentar-se arreu.

L'estat plurinacional que defensava ha fracassat...

Caldria fer una educació col·lectiva tan gran per vèncer els prejudicis que no veig com podríem fer-la. La dreta utilitza l'argument anticatalà perquè sap que és un argument eficaç. El que hi ha hagut ha estat un cert desplegament d'autonomisme administratiu, amb tolerància per a determinades coses però amb molt poca capacitat de comprensió.

L'alternativa és la independència?

Qui és independent, ara? Rajoy és gaire independent?

Hi ha estats, però.

Malauradament no és un objectiu a curt termini, entre altres coses perquè a Berlín tampoc no ens ho deixarien fer. La pròxima cosa que voldria fer és una reflexió sobre la identitat dels catalans. És un tema complicat i difícil.

Suprimir el impuesto de sucesiones o cómo no afrontar la crisis

Durante los últimos años Convergència i Unió, el Partido Popular y los sectores económicos representados por los mismos han realizado una campaña mediática sin precedentes para tratar de convencer a la opinión pública catalana de la idoneidad de suprimir el impuesto de sucesiones para las rentas más altas del país (el gobierno anterior ya lo suprimió, de facto, para el resto de la población). Dicha proposición, como veremos a continuación, sólo beneficia una ínfima minoría de la población catalana y perjudica al conjunto de la economía catalana.

Se dice frecuentemente que bajar los impuestos es una buena medida para incentivar el consumo; el razonamiento es simple: si las familias pagan menos al estado, éstas pueden aprovechar ese dinero para consumir más. Obviamente a nadie se le escapa que si el estado recauda menos impuestos, éste tendrá mayores dificultades para poder proporcionar unos servicios públicos de calidad sobre todo si no se quiere recurrir a un aumento del déficit público. El debate se situaría entonces entre los partidarios del aumento del consumo privado y los partidarios de mantener un estado del bienestar desarrollado. ¿Sucede esto con el impuesto de sucesiones?

La respuesta a esta pregunta es que no y para resolverla trataremos de ver qué es lo que empuja a una persona a dejar una herencia a su descendencia. Cuando dejamos una herencia estamos asumiendo que la felicidad de nuestros hijos nos importa y que queremos aumentarla dejándoles un capital después de morir. Por otro lado es también asumible que valoramos positivamente nuestro propio consumo de modo que la cantidad de herencia que dejamos es un equilibrio entre el valor que damos al consumo futuro de nuestros hijos y el que damos a nuestro consumo presente.

Eliminar el impuesto de sucesiones implica que cada euro que dejamos de consumir en el presente podrá ser usado por nuestros hijos íntegramente para consumir en el futuro. Nuestro problema consiste en decidir si renunciamos, o no, a 1€ de consumo para garantizar 1€ de consumo de nuestros hijos. En presencia de un impuesto, por ejemplo del 50%, tenemos que por cada euro que dejamos de consumir en el presente, nuestros hijos dispondrán de 50 céntimos. El problema consiste, en este caso, en decidir si renunciamos, o no, a 1€ de nuestro consumo para garantizar 50 céntimos del de nuestros hijos. En el caso extremo en que el impuesto fuera del 100%, el problema consistiría en renunciar a 1€ de nuestro consumo por nada a cambio.

Observamos, por tanto, que el impuesto de sucesiones es un desincentivo a la herencia puesto que, cuanto mayor es, tenemos que renunciar a más cantidad de consumo presente para garantizar el mismo consumo futuro para nuestros hijos. O, en otras palabras, cuánto mayor es el impuesto de sucesiones, menor es la herencia que dejamos y mayor es nuestro consumo en el presente. Por lo contrario, cuánto menor es el impuesto de sucesiones, mayor es la herencia que dejamos y menor es nuestro consumo en el presente. ¡Eureka! Acabamos de demostrar que, contrariamente a lo que se suele decir, sacar el impuesto de sucesiones implica reducir el consumo privado en el presente.

¿Cuál es la política del govern de Convergència i Unió para salir de la crisis? Reducir el consumo privado. Ver para creer.

Carta abierta no deseada al Eurodiputado Willy Meyer

Carta abierta no deseada al Eurodiputado Willy Meyer

Apreciado Willy,

Te he de confesar que no sé muy bien como empezar esta carta, habrás notado que no tengo la costumbre de escribirte y hubiera querido que fuera por otros motivos. Quizás para darte la enhorabuena por unos buenos resultados en las elecciones. Quizás para agradecerte tus intervenciones en el Parlamento Europeo. Quizás para felicitarte el 19 de agosto, dia en que celebramos tu cumpleaños y recordamos la histórica manifestación que tuvo lugar en Jaén el 1976 dónde más de 25.000 andaluces empuñaron las palabras de Miguel Hernández y marcharon en defensa de los olivares. Hoy, sin embargo, los motivos son otros.

Mis compañeros, que también son los tuyos, me informaron de las declaraciones que realizaste en el Insituto de Crédito Oficial en referencia a la impugnación de la lista de Iniciativa Internacionalista. Me decepcionaron, Willy. Un representante de una izquierda que se reclama transformadora no puede contentarse con el respeto al Estado de Derecho, sino con la transformación de dicho Estado de Derecho.

Desconozco cual es tu opinión respecto a la lista de Iniciativa Internacionalista o respecto Alfonso Sastre, su cabeza de lista. Yo siento una profunda admiración por el dramaturgo madrileño afincado en Hondarribia, tu puedes no sentirla y lo respeto. Yo comparto la gran mayoría de las propuestas que plantea la candidatura de Iniciativa Internacionalista, tu puedes no compartirlas, y lo respeto. Pero resulta que Izquierda Unida tiene una posición en relación a la Ley de Partidos, que yo comparto, y tu, Willy, también deberías compartir.

Quienes seguimos tu actividad parlamentaria nos alegra saber que traslades al Parlamento algunas resoluciones de la ONU, como la relativa a una moratoria internacional sobre la pena de muerte. Quizás te sirva recordar que el febrero pasado, la misma ONU afirmó que la Ley de partidos vulnera derechos fundamentales. ¿Es acaso coherente defender las resoluciones de la ONU excepto cuando citan a nuestro Estado, por muy de Derecho que éste sea?

En un contexto como el actual, de crisis sistémica del capitalismo, con más de cuatro millones de parados y la previsión de aumentar dichas cifras, puede resultar poco oportuno ocupar nuestro tiempo en defender una lista como la de Iniciativa Internacionalista. Puede incluso que nos reportara una hipotética pérdida de votos, pero es que no hacerlo nos reporta la pérdida, incontestable, de nuestros valores. El próximo 9 de junio votaré la lista que encabezas, porque comparto su proyecto político, espero que, de ahora en adelante, tu también lo compartas.

Un abrazo y buena suerte,

Antoni-Ítalo Moragas,

Responsable de relaciones internacionales de la CJC-Joventut Comunista de Catalunya y militante de EUiA,Comunista de Catalunya y militante de EUiA,

Alternatives a la Crisi des de Itàlia

Quan s'analitza el paper que juga el moviment obrer a d'altres països s'ha de ser especialment curós en no caure en l'error de voler copiar-ne el guió. Aquesta cura parteix de la constatació que cada nació té un procés històric diferent, i a més compta amb una sèrie de particularitats, que fan que estratègies positives en un pais puguin ser negatives en un altre. Aquesta consideració és, potser, encarà més necessaria quan el pais que s'analitza és Itàlia, un pais governat per la Dreta més extrema de la UE-15 i on l'Esquerra Transformadora s'ha quedat al marge del seu Parlament.

Diuen que l'amor és cec -afirmació qué és l'enèssima constatació que les qui śon cegues són en realitat les persones, doncs demostren la seva ceguera en molts altre àmbits de la seva activitat humana més enllà de l'amor, com sinó s'explica un món governat per la injústicia i la guerra?- i Itàlia enamora -el lector o lectora atenta i possiblement irritada pels comentaris entre guions notarà la contradicció que suposa el raonament amb l'incís anterior -, és per això que crec que l'experiència italiana ha de ser un exemple per a nosaltres.

El CGIL (sindicat majoritari d'Itàlia) convoca als i les treballadores italianes a una vaga general el proper 12 de desembre sota el lema "Contra la crisi, més treball, més salaris, més pensions, més drets" recordant als seus afiliats i afiliades la necessitat d'estar "menys a les seus i més al carrer" per tal de fer arribar a cada ciutadà i ciutadana les alternatives del sindicat front les solucions del seu govern. I quines són les alternatives que proposa la CGIL?
"Sosteniment a l'ocupació, als treballadors precaris, el crèdit, inversions públiques en infraestructures i en plans per la construcció social encarades a la millora de les periferies urbanes i a la conversió d'edificis en equipaments públics, com ara escoles. Accés al crèdit per a petites i mitjanes empreses, reforçament de l'estat de benestar i de les politiques de cohesió social i d'acollida per als migrants"
. Mesures totes elles necessàries a Catalunya i l'Estat Espanyol.

Des de l'esquerra hem de donar una resposta coordinada a la crisi, que incorpori les mobilitzacions dels i les treballadores de les empreses amb acomiadaments, i per tant els principals sindicats.

El darrer dissabte, poc més de 4000 persones ens manifestàvem a Barcelona. La Joventut Comunista hi érem, però faltava CCOO, que tanta feina està fent a nivell d'empresa, i la coalició ICV-EUiA. Els i les comunistes tenim una -altra- tasca pendent.

Els tres porquets i la Crisi

Hi havia una vegada un món en què tres porquets es van anar enriquint amb el treball dels nens i nenes. Amb aquests diners construïen palauets cada cop més grans i omplien les seves bodegues amb muntanyes dels millors pernils i els més exquisits vins. A mesura que aquests porquets presumien de més luxes, els i les nenes tenien més dificultats per arribar a finals de mes. Els qui havien estudiat no trobaven feina en el què havien estudiat, i els qui estaven treballant no sabien si tindrien feina l'endemà.

Un bon dia van començar a aparèixer esquerdes als palauets dels porquets rics. Els havien fet tant alts que no hi havia material al món prou resistent com per mantenir-los. Mentrestant les ampolles de vi s'anaven picant i el pernil es podria, de tant que tenien tots se'ls havia fet malbé. Després de moltes reunions entre els tres tristos porcs, van pensar que la culpa era dels i les nenes, que no sabien construir palaus, ni produir pernils ni bon vi. Els porquets no en podien tenir cap culpa, doncs res del què tenien, i ara es feia malbé, era obra seva:

Els nens i nenes els haurien de donar les seves cases, el seu menjar i el seu beure. De cop tots els nens es van posar a discutir sobre qui hauria de cedir les seves coses. Els nens d'un costat del riu, acusaven als de l'altre costat. Alguns nens de pell clara acusaven als qui tenien la pell més fosca... I quan semblava que els tres porquets recuperaven el somriure, va prendre la paraula la més valenta de tots els infants i dirigint-se a la resta va dir: "Els tres porquets no existeixen!" i es va apropar als tres porquets i els va estirar la pell rosa fins que aparegueren els seus vertaders rostres de nens. Els nens i les nenes van entendre llavors que ningú tenia cap culpa de res, ni els companys ni els porquets, la culpa era de les maleides disfresses que obligaven als nens a sotmetre'ls els uns als altres. I així s'acaba aquest conte però de cap manera la història que tot just comença.