Monarquia i sostenibilitat

Setembre comença a escombrar la calor de l'estiu; els pantalons curts, banyadors, sandàlies es van assentant al fons dels armaris, mentre els jerseis tornen a sortir al carrer després de la seva particular hibernació estiva.

Se'ns recorda constantment la necessitat de disminuir el consum elèctric (els "apagons" són protagonistes d'aquesta campanya tan respectable) i els i les joves catalanes han decidit trobar una solució: el foc.

Sí, tornem als origens, tornem a descobrir el foc; busquen per casa paperots que no els serveixin, i quan es busca algo inútil, improductiu, antic i desfassat, sempre s'acaba trobant la monarquia, tant si es vol com si no es vol (al cap i a la fi així ens l'han posada). I tots al carrer a cremar fotos; i clar, això no pot ser. Abans si que es podia cremar tot, per cremar que no falti, no se'n salvaven ni els convents!

Però ara... ara ja no, ara ens hem conscienciat, no està bé això d'anar cremant coses; que som sostenibles.

Així que per les fotos del rei, haurem d'utilitzar el contenidor adequat (jo triaria "rebuig") i pel fred, que cadascú fassi el que vulgui (no dic el que jo triaria que tots som grandets).

Per cert, un consejo para el juez Marlaska:
Investigue a "La Mosca" y analice su canción "yo romperé tus fotos, yo quemaré tus cartas". Que los Negu Gorriak ya se salieron con la suya y a estos hay que cogerlos!

pd: la més sincera solidaritat amb tots i totes les imputades darrerament en accions contra la monarquia.

La bicicleta de Gramsci

M'acaba d'arribar una carta molt curiosa. Suposo que els qui condiu bicicleta regularment per Barcelona també l'heu rebuda però per si heu canviat d'adreça o el carter s'hi ha interessat massa, us la reprodueixo:

Carta d’Antonio Gramsci als ciclistes de Barcelona

Carissimi compagni ciclisti di Barcellona,

Abans de res, disculpeu-me si no acabo de dominar la vostra llengua -queden ja massa enrere els meus anys de joventut a la Sardenya on de tant en tant sentia algun alguerès parlar el seu particular català-. M’adreço a vosaltres, ciclistes de Barcelona, perquè m’han arribat noticies de la polèmica entorn a l’ús de la bicicleta a la vostra ciutat (coses de la Televisió Digital Terrestre). Suposo que us preguntareu, perquè he callat tants anys, perquè no m’he pronunciat sobre la normativa del civisme o l’apagada del darrer juliol. No us puc respondre a aquestes preguntes, però tingueu en compte que tampoc he analitzat la fundació del Partito Democratico i la recomposició de l’espai polític italià; així que deixeu les vostres inquietuds de banda i centrem-nos:

Alguns de vosaltres haureu sentit parlar del Ressorgiment italià, un moviment que hagués pogut assumir un caràcter revolucionari si hagués estat capaç de conquerir el recolzament de les masses, en particular dels camperols. Aquesta “derrota” ens recorda la necessitat de construir un bloc social, és a dir, una aliança política de classes socials diferents. Aquest bloc social no és homogeni i per tant pot tenir interessos confrontats, però la virtut del bloc social és, precisament, identificar un objectiu comú i les classes socials que suposen un enemic de cara a assolir aquest objectiu.

La pregunta que us heu de plantejar és quin és el vostre bloc social. Pels carrers de Barcelona hi circulen vianants, ciclistes, transport públic i transport privat motoritzat. La ideologia dominant es dedica sistemàticament a posar en conflicte a ciclistes i vianants. Com a conseqüència de l’hegemonia d’aquesta ideologia dominant, els ciclistes es queixen dels vianants que envaeixen els carrils-bici; els vianants protesten dels ciclistes que circulen per la vorera; els conductors d’autobús s’impacienten quan tenen un ciclista davant i els ciclistes s’emprenyen amb els passatgers que baixen de l’autobús i travessen el carril-bici.

Mentre aquestes tres classes socials s’enfronten entre elles, el transport privat motoritzat segueix ocupant la majoria de l’espai públic de la ciutat. Cal doncs unificar ciclistes, vianants i usuaris de transport públic sota el següent programa: retornar als vianants els carrils-bici situats sobre la vorera, expropiar al transport privat el 20% dels seus carrils per assignar-lo als ciclistes i crear una empresa pública de bicicletes, els beneficis de la qual s’inverteixin en la xarxa de transport públic. Cal, en definitiva superar les contradiccions del bloc social, per plantejar un model de ciutat alternatiu, pensat per a les persones i no per als cotxes.

Però per tirar endavant aquestes propostes, cal que doneu exemple i no circuleu per les voreres. Ocupeu doncs la calçada i tard o d’hora aquesta serà vostra.

Coi più fraterni saluti,

Antonio.