dissabte, 16 de novembre del 2013

Per què la sandàlia de David Fernández bascula cap al feixisme?


Vull deixar les coses clares abans de començar a respondre la qüestió, doncs entenc que més d’un lector haurà arribat a aquestes línies empès per un títol cridaner buscant una polèmica que no trobarà en les línies que segueixen. L’objectiu d’aquest article no és explicar per què la CUP o David Fernández basculen cap al feixisme. La raó és ben senzilla: ni la CUP ni David Fernández basculen cap al feixisme. Així de simple. Per si no fos suficient l'aclariment, vull deixar constància també d'un parell de coses: en primer lloc me n'alegro profundament de la irrupció al parlament d'un moviment com la CUP i, en segon lloc, me n'alegro que el David, malgrat no en sigui el líder, en sigui la figura pública més notòria. Podria extendre'm en els motius d'ambdues afirmacions però tampoc és aquest l'objectiu de l'article.



L'objectiu d'aquest article és alertar als homes i dones de la CUP (i de la resta d'esquerres) del perill d'alguns discursos i, molt especialment, d'algunes escenificacions dels mateixos. Es tracta només d'una intuïció i, per tant, és discutible però la sandàlia de David Fernandez bascula cap al feixisme. I per sandàlia, no entenc una acció puntual, entenc el "comprin un mirall i veuran què és la màfia", l'"Hasta luego gángster", etc. No es tracta d'un problema de formalisme, no es tracta de que hi hagi determinades coses que no es poden dir, es tracta d'analitzar quins són els efectes d'aquestes accions, a mig i llarg termini i per què agraden tant.

Cada cop que David Fernández en diu una d'aquestes, els mitjans audiovisuals en fan ressò i surt fum de les xarxes socials. D'un costat, la dreta (de sempre) utilitza la forma per no parlar del fons; de l'altre costat, els simpatitzants de les CUP donen suport a les frases del David i s'afanyen a expressar que s'hi senten representats; el fons de nou agafa un pla secundari. Aquest fet, d'entrada, portaria a discutir si l'efecte a curt plaç de les posades en escena del David no és senzillament, que no es parli de la problemàtica que incita al David a fer la posada en escena sinó del David i de les CUP. Electoralisme? Potser, però seria un altre debat.

Alguns direu que, entre els simpatitzants de la CUP, hi ha qui, a més de difondre l'anècdota viral, aprofita per a compartir, difondre i discutir el discurs del David. És possible que sigui així però, de totes maneres, en els darrers discursos del David, per exemple els de les compareixences dels ex-directius de Caixa Penedès o de Rodrigo Rato, el fons no va més enllà d'una crítica moral a les persones compareixents ("no té vostè vergonya", etc.). Parafrasejant al David, semblaria que la corrupció hagués deixat de ser el sistema per a ser del sistema. L'anàlisi desapareix en benefici de la crítica moral, del gest sentimental, de les baixes passions.

És evident que en un context de crisi econòmica aguda com el que patim a Catalunya, els directius de les entitats financeres i, molt especialment, els d'aquelles que han sigut rescatades amb fons públics no gaudeixen de la simpatia de la població. Quin és el sentit polític, doncs, d'assenyalar-los un a un? Quin és el sentit polític de jutjar-los moralment? Per què assenyalar a qui ja està sobradament assenyalat? Què aporta? Què clarifica? Si tenen responsabilitats penals, hauran de ser jutjats individualment per un jutge i si no les tenen, significa que hem d'abordar immediatament la regulació del sector financer. Però d'això últim no se'n parla, ni se'n parlarà si el relat és que hi ha gàngsters i mafiosos sense escrúpols. M'importa ben poc si Rato i companyia són persones sense escrúpols, m'importa no tenir mecanismes per a que les persones sense escrúpols d'avui i demà tinguin menys marge de maniobra. 

Tant el David, com la CUP, com la resta de l'esquerra transformadora catalana hauríem de recuperar l'anàlisi i la proposta política, enlloc del lema buit però ocurrent, la cita sentimental o el gest pretesament transgressor. Perquè si no canalitzem políticament, perquè si no som capaços d'oferir un relat creïble de com hem arribat fins a aquí i com podem sortir-ne, tota la ràbia generada per la depauperació accelerada de les classes populars i les antigues classes mitges durant els darrers anys donarà lloc a l'arribada del feixisme. 

El feixisme avança a França, avança a Grècia i avança a Itàlia, per posar exemples relativament propers a la realitat catalana. De tots aquests feixismes el més interessant, possiblement, sigui el d'Itàlia, un país que va veure néixer el feixisme del segle XX i que veu néixer també el feixisme del segle XXI. Togliatti, a les seves Lezioni sul fascismo, afirmava que el feixisme a cada país i a cada moment històric adopta formes diferents. El feixisme de masses a Itàlia no són, principalment, els partits feixistes tradicionals ni el fenomen de Casa Pound. El feixisme de masses a Itàlia s'amaga darrera del Movimento Cinque Stelle de Beppe Grillo. Una retòrica molt radical, formes trencadores, nacionalisme, crítica a sistema de partits i sindicats i, malgrat tot, cap anàlisi; cap estratègia política. 

Les esquerres catalanes hem de ser conscients que a casa nostra el feixisme va més enllà de les organitzacions de l'extrema dreta espanyolista i, fins i tot, de nous moviments com el Casal Tramuntana. El feixisme adopta formes noves, el feixisme també pot parlar català i demanar unir-se entorn al procés, el feixisme pot criticar a bancs, corruptes i polítics, el feixisme pot, fins i tot, ser intel·ligent com aquest monòleg de Risto Mejide. 

Arribats a aquest punt, crec que queda relativament clar que no crec que la CUP sigui aquest nou feixisme del segle XXI però l'èmfasi en la radicalitat estètica sense una anàlisi clara és perillosa. La viralitat de les darreres intervencions del David no s'explica per la simpatia dels i les catalanes per les alternatives polítiques que proposa la CUP al seu programa, s'explica per la forma de les mateixes i és amb aquestes formes com arriba el feixisme tant el del bigoti "raspall" com el del bufó. 

Nota: Qualsevol relació entre el títol d'aquest article i un editorial de Vicenç Partal no és casual; és intencionada.

dimecres, 28 d’agost del 2013

Imputados por corrupción catalanistas impulsan el manifiesto “Primer la Independència I després ja robem”


El independentismo catalán transversal cuenta con un nuevo activo social: Imputats per la Independència. El colectivo nace con el objetivo de trasladar la reivindicación independentista catalana a un conjunto de la sociedad poco deseoso de mojarse en política: los imputados por corrupción.  Oriol Pujol, portavoz de Imputats per la Independència y exsecretario general de Convergència, justifica así su participación “La sociedad catalana no entendería que personalidades con una exposición pública como la nuestra no dejáramos de lado nuestras corruptelas del día a día para contribuir a la noble causa de la creación de un Estado propio. De ahí el título de nuestro manifiesto «Primer la Independència i després ja robem»  en el que nos comprometemos, ante notario, a no robar ni un solo céntimo de euro más hasta que no seamos independientes”.

En dicho manifiesto, Imputats per la Independència hace un llamamiento al conjunto de corruptos catalanistas, independientemente de su partido e ideología, a aparcar por un tiempo sus actividades puesto que para avanzar en el proceso independentista es necesario convencer a los catalanes de que quienes les roba es España y nadie más que España.

El colectivo, que por el momento cuenta con el apoyo de Oriol Pujol y Félix Millet, espera tejer más complicidades durante las próximos dias. Sin ir más lejos, este lunes, una delegación de Imputats per la Independència se reunirá con la presidenta de la Assemblea Nacional Catalana, Carme Forcadell, para trasladar su propuesta de encargarse del tramo de la cadena humana que irá del Palau de la Música a la sede de Convergencia. “Es un trayecto que Félix conoce perfectamente y además nos hace ilusión que cuente con la estación de ITV de la calle Córsega” dijo un bronceado Oriol Pujol.

dimarts, 26 de febrer del 2013

La ingobernabilidad en Italia. ¿Regla o excepción?


A la luz de los primeros resultados de las elecciones en Italia, todos los medios de comunicación han coincidido en destacar la ingobernabilidad del país durante los próximos años. La aritmética no admite subterfugios: ninguna coalición política podría tener, simultáneamente, una mayoría en el senado y en el parlamento. Así se nos dibuja la especificidad italiana, un país roto, con el siempre inexplicable fenómeno del berlusconismo, con una izquierda perdida desde el fatídico congreso de Rimini de 1991 y con la novedad de Beppe Grillo. Esta caricatura de la política italiana nos invita a pensar en Italia como una excepción, como si la ingobernabilidad formara parte del carácter del mal llamado italiano medio. ¿Es eso así?



Como en cualquier problema analítico, centrarse en la complejidad de los cálculos aritméticos en lugar de acercarnos a la solución nos puede alejar de la misma. Quienes se limitan a hacer cálculos de mayorías en las cámaras representativas olvidan –algunos hace tiempo que lo han olvidado- que lo ingobernable no es ni el parlamento ni el senado sino el pueblo italiano. Las causas profundas de la ingobernabilidad en Italia no se encuentran en las instituciones sino en la sociedad italiana, una sociedad quebrada, en la que no se vislumbra ningún proyecto político hegemónico capaz de amalgamarla. 

Una sociedad que no cree que las políticas de austeridad que se han aplicado durante la última legislatura vayan a solucionar sus problemas pero que tampoco cree que exista ninguna alternativa a las mismas. ¿Les suena?

Decía el joven Gramsci que cuando el viejo mundo se muere, el nuevo tarda en aparecer y que en ese claroscuro surgen los monstruos.  Monstruos que en Italia llenan las plazas en los mítines de Grillo, monstruos que en Grecia dan su apoyo a los nacionalsocialistas de Amanecer Dorado, monstruos que en España alternan el rosa del nacionalismo populista de UPyD y el “no nos representan” más antipolítico de los indignados.

Lo que sucede en Italia no es pues la excepción sino la regla. Ninguno de los gobiernos del sur de Europa, incluso aquellos que gozan de mayorías absolutas como el español, cuenta con el apoyo de su pueblo.  Durante los últimos decenios hemos asistido a un doble vaciado de la política consistente en una cesión paulatina de las competencias de las instituciones democráticas a opacas instituciones financieras y a la reconversión del debate político en un mero espectáculo partidista. Dicho vaciado no tuvo mayores consecuencias mientras la economía crecía: el “panem et circenses” funcionaba a la perfección hasta que se acabó el pan. No hay pan, nos dicen, pero basta seguir las migas que lanzaron en el camino para encontrarlo.