Monarquia i sostenibilitat

Setembre comença a escombrar la calor de l'estiu; els pantalons curts, banyadors, sandàlies es van assentant al fons dels armaris, mentre els jerseis tornen a sortir al carrer després de la seva particular hibernació estiva.

Se'ns recorda constantment la necessitat de disminuir el consum elèctric (els "apagons" són protagonistes d'aquesta campanya tan respectable) i els i les joves catalanes han decidit trobar una solució: el foc.

Sí, tornem als origens, tornem a descobrir el foc; busquen per casa paperots que no els serveixin, i quan es busca algo inútil, improductiu, antic i desfassat, sempre s'acaba trobant la monarquia, tant si es vol com si no es vol (al cap i a la fi així ens l'han posada). I tots al carrer a cremar fotos; i clar, això no pot ser. Abans si que es podia cremar tot, per cremar que no falti, no se'n salvaven ni els convents!

Però ara... ara ja no, ara ens hem conscienciat, no està bé això d'anar cremant coses; que som sostenibles.

Així que per les fotos del rei, haurem d'utilitzar el contenidor adequat (jo triaria "rebuig") i pel fred, que cadascú fassi el que vulgui (no dic el que jo triaria que tots som grandets).

Per cert, un consejo para el juez Marlaska:
Investigue a "La Mosca" y analice su canción "yo romperé tus fotos, yo quemaré tus cartas". Que los Negu Gorriak ya se salieron con la suya y a estos hay que cogerlos!

pd: la més sincera solidaritat amb tots i totes les imputades darrerament en accions contra la monarquia.

La bicicleta de Gramsci

M'acaba d'arribar una carta molt curiosa. Suposo que els qui condiu bicicleta regularment per Barcelona també l'heu rebuda però per si heu canviat d'adreça o el carter s'hi ha interessat massa, us la reprodueixo:

Carta d’Antonio Gramsci als ciclistes de Barcelona

Carissimi compagni ciclisti di Barcellona,

Abans de res, disculpeu-me si no acabo de dominar la vostra llengua -queden ja massa enrere els meus anys de joventut a la Sardenya on de tant en tant sentia algun alguerès parlar el seu particular català-. M’adreço a vosaltres, ciclistes de Barcelona, perquè m’han arribat noticies de la polèmica entorn a l’ús de la bicicleta a la vostra ciutat (coses de la Televisió Digital Terrestre). Suposo que us preguntareu, perquè he callat tants anys, perquè no m’he pronunciat sobre la normativa del civisme o l’apagada del darrer juliol. No us puc respondre a aquestes preguntes, però tingueu en compte que tampoc he analitzat la fundació del Partito Democratico i la recomposició de l’espai polític italià; així que deixeu les vostres inquietuds de banda i centrem-nos:

Alguns de vosaltres haureu sentit parlar del Ressorgiment italià, un moviment que hagués pogut assumir un caràcter revolucionari si hagués estat capaç de conquerir el recolzament de les masses, en particular dels camperols. Aquesta “derrota” ens recorda la necessitat de construir un bloc social, és a dir, una aliança política de classes socials diferents. Aquest bloc social no és homogeni i per tant pot tenir interessos confrontats, però la virtut del bloc social és, precisament, identificar un objectiu comú i les classes socials que suposen un enemic de cara a assolir aquest objectiu.

La pregunta que us heu de plantejar és quin és el vostre bloc social. Pels carrers de Barcelona hi circulen vianants, ciclistes, transport públic i transport privat motoritzat. La ideologia dominant es dedica sistemàticament a posar en conflicte a ciclistes i vianants. Com a conseqüència de l’hegemonia d’aquesta ideologia dominant, els ciclistes es queixen dels vianants que envaeixen els carrils-bici; els vianants protesten dels ciclistes que circulen per la vorera; els conductors d’autobús s’impacienten quan tenen un ciclista davant i els ciclistes s’emprenyen amb els passatgers que baixen de l’autobús i travessen el carril-bici.

Mentre aquestes tres classes socials s’enfronten entre elles, el transport privat motoritzat segueix ocupant la majoria de l’espai públic de la ciutat. Cal doncs unificar ciclistes, vianants i usuaris de transport públic sota el següent programa: retornar als vianants els carrils-bici situats sobre la vorera, expropiar al transport privat el 20% dels seus carrils per assignar-lo als ciclistes i crear una empresa pública de bicicletes, els beneficis de la qual s’inverteixin en la xarxa de transport públic. Cal, en definitiva superar les contradiccions del bloc social, per plantejar un model de ciutat alternatiu, pensat per a les persones i no per als cotxes.

Però per tirar endavant aquestes propostes, cal que doneu exemple i no circuleu per les voreres. Ocupeu doncs la calçada i tard o d’hora aquesta serà vostra.

Coi più fraterni saluti,

Antonio.

proposta del mes de juny

Amb 3 dies de retard, i sota l’amenaça de l’exàmen de demà, aquí teniu la Proposta del mes de juny amb l'esperança que als qui us feia vergonya penjar la història, us en fassi una mica menys!

A l’ampit de la finestra es desenvolupava una guerra ferotge entre la brisa càlida de principis de juliol i l’aire fred i sec d’un aparell d’aire acondicionat de principis de segle. Era d’esperar que la brisa no acceptés aquest nouvingut en la disputa de l’espai interior; eren ja molts els segles recorrent cadascun dels passadissos de la biblioteca, i resposant en cadascuna de les seves sales, escalfant les seves parets i els seus llibres.I va ser així com va arribar un cop d’aire calent sobre el front del Joan vessant una gota de suor sobre els seus apunts de física.

Si algú tingués cap inconvenient amb el nom del protagonista, té absoluta llibertat per canviar-lo, així com el seu sexe; procurant, això si, evitar Kevins, Jessiques i una llarga llista de noms que allunyarien al lector del fil de la història. Noms que d’altra banda tampoc alterarien el final, ni la successió d’esdeveniments que veurem a continuació, però tampoc hi ha cap necessitat de castigar, encara més, al protagonista.

Però mentre penses el seu nom, el Joan segueix assegut davant els seus apunts de física, intentant aguantar l’enèssima gota de suor a la punta del seu nas. El tens? Seguim.

Ja portava alguna setmana estudiant per l’exàmen, alternant llargues hores davant llibres i apunts amb pauses sota l’eterna custòdia del sol i els amics. Assimilant els conceptes fins al punt d’endinar-se en l’exploració dels mateixos, desviant els raigs de llum amb els ulls tancats i passejant-se per tots els racons de la matèria.

Al tornar d’una d’aquestes exploracions, i fixar la mirada en els seus apunts va adonar-se’n que no hi havia ni rastre de les equacions d’Einstein. Sense prou temps per formular cap hipòtesi, va recòrrer precipitadament les pàgines que tenia al davant descobrint que havia desaparegut tota la teoria escrita per Einstein, mentre que els resultats de la resta d’autors seguien intactes.

Va girar-se de cop, i comprovant que no quedava ningú més a la biblioteca es va dirigir cap al prestatge on es trobaven les obres i articles d’Einstein. Va agafar “El significat de la relativitat”. Mentre tornava al seu lloc d’estudi, va intentar relaxar-se, recordant que havia estudiat prou per l’exàmen de l’endemà, i tansols li quedaven alguns detalls, que podia aprofondir al llarg de la tarda.

Va asseure’s i va disposar-se a obrir el llibre. Tant bon punt va empènyer les tapes del mateix, va sentir la veu d’Einstein, informant-li que estava en vaga. Havia decidit borrar cadascun dels seus resultats de tots els indrets del planeta, no estava d’acord amb l’ús que se n’estava fent. N’estava tip tant dels qui els utilitzaven per construir bombes cada dia més potents, com dels qui n’extreien aquella frase que sempre li havia fet tanta ràbia “tot es relatiu que deia Einstein”... Doncs no, tot no és relatiu! S’ha acabat, no en el meu nom!

Però és que la jugada no s’acabava aquí. Aprofitant la fama que mantenia encara entre la resta de científics i científiques mortes, havia aconseguit convèncer a bona part de la comunitat científica per tal de seguir els seus passos. Galileu, Kepler, Copèrnic i una llarga llista van començar a borrar tot el que van escriure. No cal dir que aquesta rebel·lia va comptar amb el suport de la intel·lectualitat de tots els segles. Giordano Bruno va aixecar el cap contemplant per fi tot Campo di Fiori; Marx, Lenin i Engels van somriure tímidament; Plató va deformar els seus sòlids, mentre Pitagores s’afanyava en borrar que la suma dels quadrats dels catets fos igual a al quadrat de l’hipotenusa. Wagner va aprofitar el desordre per permutar totes les notes de les seves partitures, optant aquest cop per ritmes sincopats, influenciat pel reggae de Bob Marley, que evidentment, havia deixat de fumar porros ja feia una pila d’anys.

<>La rebel·lió intel·lectual va comptar inicialment amb el suport de l’esglèsia, doncs en una reunió extraordinària entre els principals caps de l’inquisició i Ptolomeu, van aconseguir convèncer al científic per tal que no es sumés a la vaga, fent-li veure que podia aprofitar l’ocasió per reinculcar al món les seves teories geocèntriques.Es fregaven les mans veient com Darwin seguia la crida d’Einstein, acabant amb el debat de la teoria de l’evolució...

El que no tenia previst l’Esglèsia, era que contemporaniament Jesucrist (amb qui les relacions havien estat sempre tenses), en una reunió extraordinària amb els apòstols, decidia borrar la Biblia; en solidaritat amb la resta de científics i amb la condició que Mahoma proposés, a l’arcàngel Gabriel, borrar també l’Alcorà.

El Joan, va baixar la mirada, fent caure la gota que es mantenia a la punta del seu nas cap als apunts, difuminant així l’equació de la relativitat. Va mirar el seu rellotge, ho va recollir tot, i va tornar a casa pensant que aquest cop potser s’havia passat amb les seves exploracions; que tenia tota una vida per davant per canviar el món, i només una nit per aprovar l’exàmen.

El Contraventilador

Podriem parlar del paper jugat per la Rumba Catalana, en la construcció d'una Catalunya intercultural. No tinc cap dubte que la Rumba ha jugat un paper molt més determinant en el desenvolupament de la Cultura Catalana, que no pas la Sardana; per molt que des d'alguns sectors "benpensants" del pais, s'hagi volgut amagar aquesta realitat.

Em costa molt no relacionar l'arribada del Gato Pérez a Barcelona amb l'actual escena musical barcelonina i el mestissatge.

Em costa molt no nombrar al Gato Perez, quan apareixen fanàtics que adverteixen que la immigració està posant en perill el català.

M'agradaria situar el model de ciutat mediterrani que va culminar amb les Olimpiades del '92 davant del model "cívic" imperant.

Però fa massa calor, així que encenem el ventilador 2.0, és a dir, el contraventilador:




Per cert, us deixo amb els propers concerts de Meztuca:

28 de juny a la sala KGB
1 de Juliol a la Sala Bahía
5 de Juliol a la UB Plaça Universitat
18 d'agost a les festes de Gràcia
23 d'agost a les festes de Sants
1 de setembre(ens estalviem l'efemèride) a Segur de Veciana
7 de setembre a Sant Joan de les Abadeses

Sobre la participació

Passat el "primer round" d'exàmens, aprofito l'embranzida del cafè d'aquests dies per complir l'amenaça. No es tracta d'una reflexió acabada, sinó d'una aproximació subjecte de rectificacions i ampliacions (si, això va per vosaltres).


cliqueu a la imatge per veure-la bé!

Sobre la participació:

La principal noticia de les darreres eleccions municipals a Catalunya va ser, novament, l’alta abstenció. Tots els analistes polítics s’han afanyat a dir que estudiaran la qüestió, tots els polítics han afirmat que els preocupa molt l’abstenció després de valorar com a bons els darrers resultats electorals. Hi ha qui ha aprofitat l’ocasió per tal de negar la viabilitat del dret a vots dels immigrants, i és que l’abstenció és un problema derivat de la participació, i sense participació, òbviament, no hi ha problema.

Quan es vol resoldre un problema, cal trobar les arrels del mateix; i per fer-ho cal cavar a terra:

1.Podem contentar-nos cavant un metre i afirmant que l’abstenció és responsabilitat dels partits i dels mitjans de comunicació. És evident que el binomi partits-mitjans de comunicació no han posat sobre la taula el debat sobre el model de ciutat. Com tampoc van posar sobre la taula el debat sobre el model social, etc etc. La responsabilitat és mutua, doncs si bé hi ha partits a qui ja els va bé parlar d’immigració i de l’ETA; els qui no hi estan interessats veuen com les seves propostes es silencien en els mitjans.

2.Cavant un altre metre, trobem que el problema és del mateix sistema electoral. I surten els oportunistes demanant un avenç cap al bipartidisme, o amb més bona fe, els qui defensen obrir els partits a la societat, canviar la llei electoral o en els millors dels casos, avançar cap a una participació quotidiana, que no es limiti a la delegació de responsabilitats un cop cada quatre anys.

3.Però encara queda terreny, i al següent metre, veiem que el problema és de competències dels mateixos governs. L’estat sobe el què tenim un cert control democràtic, ha de compartir competències amb les corporacions transnacionals, sobre les què la immensa majoria no hi tenim cap control. Qui té més influència sobre l’economia espanyola, el ministre d’economia o els directors dels principals bancs de l’estat? Qui té més influència sobre el treball a Catalunya: el govern català o els directius de Volskwagen, Taunus, etc? La feblesa de l’Estat, es tradueix, òbviament en la sensació que per molt que canviin els polítics, no canviaran les polítiques, d’allò que afecta directament a les persones. Potser precisament per això ens matxaquen amb l’ETA i l’immigració.Val a dir, que en aquest punt, tansols l’esquerra més transformadora planteja alternatives, en consonància amb el debat sobre el socialisme del segle XXI. Per la resta de subjectes polítics, aquesta qüestió o és oblidada o senzillament existeix però no hi ha alternativa.

4.Arribats a aquest punt, deixem la pala a un costat, i mirem de pulir una miqueta les arrels. L’associacionisme és un valor en crisi en la nostra actual societat de consum. Exceptuant el moviment del lleure (que es salva potser gràcies a la incorporació de la dona al mercat laboral, i en què el subjecte majoritari no decideix voluntàriament la seva adscripció); la resta de formes associatives està en crisi. Ja siguin sindicats, partits polítics, associacions de veins, comunitats de veins ,etc.

5.Podriem doncs tornar a preguntar-nos els errors de cadascun d’aquests marcs, pels quals la gent no participa. Però ens recorda massa a aquell acudit del pacient que va al doctor i diu que quan es toca la panxa sent mal, que quan es toca el pit sent mal, quan es toca el cap sent mal, i resulta que tenia el dit trencat. Per tant sembla raonable apuntar definitivament al capitalisme i a la lògica de l’economia de mercat com a principal responsable. No són compatibles la mentalitat individualista de l’economia de mercat i la consciència d’apartenença a un col·lectiu.

La política és una resposta col·lectiva a unes aspiracions col·lectives, el problema és que l’individu no té perquè percebre que les seves aspiracions són col·lectives, i per tant cercarà una resposta individual. Sobretot quan és el que ha après al llarg de la seva vida: familia, escola i televisió.

O no haviem quedat que la suma d’aspiracions individuals formaven l’aspiració col·lectiva?

Les relacions socials vénen marcades per la recerca del màxim benefici individual, deixant de banda qualsevol consideració al benefici col·lectiu. Aquest és el motor de l’economia sobre la que es sustenta la societat. Així doncs la manca de participació en projectes col·lectius és la projecció de l’esfera econòmica sobre l’esfera cultural. I l’abstenció és la projecció d’aquesta sobre l’esfera política.

Conclusions:

Hem individuat doncs 5 camps que determinen la participació política (i la seva expressió negativa: l’abstenció). És necessari constatar que no podem caure en el mecanicisme de pretendre abordar la qüestió a través únicament del cinquè punt, perquè malgrat que teòricament sigui oportú, la transformació de la realitat és un fenòmen més complex; i cal treballar els 5 camps de forma transversal.

La idea és que el marge d’acció en cadascun dels punts ve determinat pel punt superior , i hem de donar suport a totes les iniciatives que pretenguin abordar qualsevol dels punts exposats, doncs l’abordament del problema deixarà en evidència la necessitat d’afrontar els punts successius (al constatar els límits i per tant les causes dels mateixos).

El nostre paper hauria de ser el de vehicular cadascuna de les accions ens els punts de l’1 al 4, les dinàmiques de treball generades, l’acumulació de forces, cap als punts superiors. Treballant d’aquesta manera fugim dels dos riscs que ens trobem els qui volem canviar el món: el reformisme i l’utopisme messiànic.

El pianista

El pianista

a Toni Comín per la seva paciència(infinita)

No era un piano qualsevol, tenia tecles, blanques i negres, però cada segon descobria una nova nota a la seva dreta. Podia recorrer cadascuna de les tecles com volgués, passejar-s'hi; a vegades amb pressa, a vegades amb calma. Podia sonar cadascuna de les seves notes amb més o menys intensitat, tot i que de seguida va comprendre que hi havia notes que s'havien de sonar més fort, d'altres que tansols es podien acariciar, sons que, inexplicablement, s'allargaven més que els altres. Però cada segon descobria una nova nota, amb què composar noves melodies.

Es va adonar, també, que no podia repetir cap estrofa que ja haguès sonat, com si les noves notes modifiquessin les anteriors, que mai tornarien a sonar com abans. Passava llargues temporades, tocant les tecles ja tocades, i d'altres encuriosit amb les que acabaven d'aparèixer. Tenia especial predilecció per les negres, potser perquè n'hi havia menys i eren més estretes; però per composar qualsevol escala, sempre havia de tocar alguna blanca.

Amb el temps, va aprendre a tocar aquell extrany instrument; el piano era ja immensament llarg; i cada cop li era més complicat estar pendent de les noves tecles que puntualment i sense escrúpols apareixen a la seva dreta. I precisament en l'instant en què va perdre la curiositat per descobrir-les, quan es disposava a tocar aquell sostingut de la seva infància que tants cops havia tocat...
Ja no hi havia ni tecla, ni piano, ni.

Proposició raonablement decent

Bé, encara és d'hora per fer un balanç del blog però de totes maneres li estic donant algunes voltes.

Vaig pensar en donar-li una periodicitat establerta, prefixant la temàtica i tal. Idea que de moment queda descartada per allò del "no aceptar otro orden que el de las afinidades, otra cronología que la del corazón, otro horario que el de los encuentros a deshora, los verdaderos" i per una mica de mandreta la veritat.

Vaig pensar també d'introduir un altre espai de participació. Això de ser el centre d'atenció em té una mica preocupat, així que intentarem descentralitzar-nos una mica. La idea és que de tant en tant us proposi un tema per escriure -no us proposaré que em proposeu què us he de proposar, però si m'ho proposeu (el què voldrieu que proposès, i no que us proposi que em proposeu el què us he de proposar!) serà molt ben rebuda la proposta-. I després hi ha qui es preocupa per la participació...

La proposta per al mes de juny (aprofitant que l'acabem d'encetar) és la següent:

Escriure una història al voltant d'una persona que està estudiant per un exàmen. En qualsevol llengua comprensible i en qualsevol format.

Conscient de la possibilitat que la proposta acabi sent un fracàs, als tres primers o primeres que envieu la historia al meu correu, us convidaré a una cerveseta freda(si una per cap...)

pd:Arnau fes-me quedar bé i fes-me els deures...

El Perseguidor

La "Tortilla Española": un debat obert (primera entrega)

Seguirem decepcionant als i les lectores provinents de la roig-esfera amb un post de tall clarament populista. Passem però de puntetes al voltant d'aquest adjectiu tan de moda ultimament:

És simptòmatic que mentre a la Unió Europea i en particular a l'Estat Espanyol (i encara més particularment a Catalunya) l'abstenció es proclama sistemàticament força majoritària en tots els comicis, és a dir, la majoria de ciutadans i ciutadanes creuen que el seu vot no modificarà les seves expectatives de vida. Encara quedin il·luminats, que creuen tenir la legitimitat per tal de criticar les democràcies llatinoamericanes com la veneçolana.

Expedient complert, podem anar a tractar la qüestió que ens ocupa avui:

La "Tortilla Española": un debat obert

Aunque Zapatero se resista a aceptarlo, "lo prometido es deuda", así que hablaremos de la tortilla española en castellano. Todos los que habreis estado fuera de vuestro pais (sea Catalunya, el Pais Vasco o España), habreis tenido que exportar vuestro patrimonio gastronómico para deleite y curiosidad de los autóctonos.

No lo tenemos nada fácil los catalanes, pues parece que el Pà amb tomàquet no es suficiente. O almenos, dificilmente se conformarán con semejante muestra de despilfarro (es evidente que el Pà amb tomàquet y los desechos de tomate intrínsecos es la manera que tenemos los catalanes para convencer al mundo que no somos tacaños).

Descartada la posibilidad de la "Botifarra amb seques" porque su ingestión "acarrea suspensión" (y con el "caganer" y el "cagatió", ya habremos dado suficientes pruebas de nuestra intachable pulcritud cultural), nos vemos obligados a incorporar, a regañadientes, el patrimonio cultural hispánico: la tortilla.

Nos detendremos un poco en su origen etimológico:

Merece especial atención el hecho que usemos dos expresiones para referirnos al mismo significado: Tortilla de Patatas o Tortilla española.

El uso de una u otra locución nominal depende habitualmente de la adscripción nacional de quién lo pronuncie. Así, dificilmente un catalán considerará que está cocinando una tortilla española, mientras que un español no tendrá tantos reparos.

La situación es, sin embargo, paradójica, pues el uso indiscriminado de ambas locuciones, nos ofrece otra via de investigación:

Si "Tortilla de patatas" = "Tortilla española",
cancelando a ambos lados de la igualdad el término "Tortilla" obtenemos,
"de patatas"="Española".
Que con algo (más bien poco) de ingenio nos lleva a las siguientes afirmaciones:

"Monarquía española" = "Monarquía de patatas"
"Democracia española" = "Democracia de patatas"
"Selección española" = "Selección de patatas"

Todas ellas de una veracidad incontestable.

Esto es todo por hoy, prometemos una nueva entrega del debate alrededor de la Tortilla Española, quizás, con la receta personal incluida.

Apa fins aviat!

"c'est parti"

Quan comences una cosa mai saps on et portarà. Tots tenim una muntanya de "primers cops": el primer cop que hi vaig anar, el primer cop que el vaig conèixer, el primer cop que el vaig escoltar, llegir, etc. I tants altres primers cops que tampoc vénen al cas... La qüestió és que tot té un començament, que al cap d'un temps ens resulta gairebé ridícul.














Sense anar més lluny, dissabte vaig anar al Forte Prenestino, un antic fort militar de 13,5 hectàrees, on celebraven el 30è aniversari de Radio Onda Rossa. Hi havia estat dos anys abans. Recordo que vam prendre dos trams per arribar-hi, i no tenia ni idea d'on erem. Dissabte hi arribava sense perdre'm (per sorpresa de l'acompanyant). Està clar que mai hagués imaginat un retorn com aquell, com tampoc hagués pogut imaginar que aquella primera anada al Forte fos el començament de res. Per això, això no és (encara) un blog però "c'est parti".