Sobre la participació

Passat el "primer round" d'exàmens, aprofito l'embranzida del cafè d'aquests dies per complir l'amenaça. No es tracta d'una reflexió acabada, sinó d'una aproximació subjecte de rectificacions i ampliacions (si, això va per vosaltres).


cliqueu a la imatge per veure-la bé!

Sobre la participació:

La principal noticia de les darreres eleccions municipals a Catalunya va ser, novament, l’alta abstenció. Tots els analistes polítics s’han afanyat a dir que estudiaran la qüestió, tots els polítics han afirmat que els preocupa molt l’abstenció després de valorar com a bons els darrers resultats electorals. Hi ha qui ha aprofitat l’ocasió per tal de negar la viabilitat del dret a vots dels immigrants, i és que l’abstenció és un problema derivat de la participació, i sense participació, òbviament, no hi ha problema.

Quan es vol resoldre un problema, cal trobar les arrels del mateix; i per fer-ho cal cavar a terra:

1.Podem contentar-nos cavant un metre i afirmant que l’abstenció és responsabilitat dels partits i dels mitjans de comunicació. És evident que el binomi partits-mitjans de comunicació no han posat sobre la taula el debat sobre el model de ciutat. Com tampoc van posar sobre la taula el debat sobre el model social, etc etc. La responsabilitat és mutua, doncs si bé hi ha partits a qui ja els va bé parlar d’immigració i de l’ETA; els qui no hi estan interessats veuen com les seves propostes es silencien en els mitjans.

2.Cavant un altre metre, trobem que el problema és del mateix sistema electoral. I surten els oportunistes demanant un avenç cap al bipartidisme, o amb més bona fe, els qui defensen obrir els partits a la societat, canviar la llei electoral o en els millors dels casos, avançar cap a una participació quotidiana, que no es limiti a la delegació de responsabilitats un cop cada quatre anys.

3.Però encara queda terreny, i al següent metre, veiem que el problema és de competències dels mateixos governs. L’estat sobe el què tenim un cert control democràtic, ha de compartir competències amb les corporacions transnacionals, sobre les què la immensa majoria no hi tenim cap control. Qui té més influència sobre l’economia espanyola, el ministre d’economia o els directors dels principals bancs de l’estat? Qui té més influència sobre el treball a Catalunya: el govern català o els directius de Volskwagen, Taunus, etc? La feblesa de l’Estat, es tradueix, òbviament en la sensació que per molt que canviin els polítics, no canviaran les polítiques, d’allò que afecta directament a les persones. Potser precisament per això ens matxaquen amb l’ETA i l’immigració.Val a dir, que en aquest punt, tansols l’esquerra més transformadora planteja alternatives, en consonància amb el debat sobre el socialisme del segle XXI. Per la resta de subjectes polítics, aquesta qüestió o és oblidada o senzillament existeix però no hi ha alternativa.

4.Arribats a aquest punt, deixem la pala a un costat, i mirem de pulir una miqueta les arrels. L’associacionisme és un valor en crisi en la nostra actual societat de consum. Exceptuant el moviment del lleure (que es salva potser gràcies a la incorporació de la dona al mercat laboral, i en què el subjecte majoritari no decideix voluntàriament la seva adscripció); la resta de formes associatives està en crisi. Ja siguin sindicats, partits polítics, associacions de veins, comunitats de veins ,etc.

5.Podriem doncs tornar a preguntar-nos els errors de cadascun d’aquests marcs, pels quals la gent no participa. Però ens recorda massa a aquell acudit del pacient que va al doctor i diu que quan es toca la panxa sent mal, que quan es toca el pit sent mal, quan es toca el cap sent mal, i resulta que tenia el dit trencat. Per tant sembla raonable apuntar definitivament al capitalisme i a la lògica de l’economia de mercat com a principal responsable. No són compatibles la mentalitat individualista de l’economia de mercat i la consciència d’apartenença a un col·lectiu.

La política és una resposta col·lectiva a unes aspiracions col·lectives, el problema és que l’individu no té perquè percebre que les seves aspiracions són col·lectives, i per tant cercarà una resposta individual. Sobretot quan és el que ha après al llarg de la seva vida: familia, escola i televisió.

O no haviem quedat que la suma d’aspiracions individuals formaven l’aspiració col·lectiva?

Les relacions socials vénen marcades per la recerca del màxim benefici individual, deixant de banda qualsevol consideració al benefici col·lectiu. Aquest és el motor de l’economia sobre la que es sustenta la societat. Així doncs la manca de participació en projectes col·lectius és la projecció de l’esfera econòmica sobre l’esfera cultural. I l’abstenció és la projecció d’aquesta sobre l’esfera política.

Conclusions:

Hem individuat doncs 5 camps que determinen la participació política (i la seva expressió negativa: l’abstenció). És necessari constatar que no podem caure en el mecanicisme de pretendre abordar la qüestió a través únicament del cinquè punt, perquè malgrat que teòricament sigui oportú, la transformació de la realitat és un fenòmen més complex; i cal treballar els 5 camps de forma transversal.

La idea és que el marge d’acció en cadascun dels punts ve determinat pel punt superior , i hem de donar suport a totes les iniciatives que pretenguin abordar qualsevol dels punts exposats, doncs l’abordament del problema deixarà en evidència la necessitat d’afrontar els punts successius (al constatar els límits i per tant les causes dels mateixos).

El nostre paper hauria de ser el de vehicular cadascuna de les accions ens els punts de l’1 al 4, les dinàmiques de treball generades, l’acumulació de forces, cap als punts superiors. Treballant d’aquesta manera fugim dels dos riscs que ens trobem els qui volem canviar el món: el reformisme i l’utopisme messiànic.