dimarts, 19 de juny del 2007

Sobre la participació

Passat el "primer round" d'exàmens, aprofito l'embranzida del cafè d'aquests dies per complir l'amenaça. No es tracta d'una reflexió acabada, sinó d'una aproximació subjecte de rectificacions i ampliacions (si, això va per vosaltres).


cliqueu a la imatge per veure-la bé!http://www.obispot.com/blog/wp-content/uploads/2006/01/20060119-mafalda_elecciones.gif

Sobre la participació:



La principal noticia de les darreres eleccions municipals a Catalunya va ser, novament, l’alta abstenció. Tots els analistes polítics s’han afanyat a dir que estudiaran la qüestió, tots els polítics han afirmat que els preocupa molt l’abstenció després de valorar com a bons els darrers resultats electorals. Hi ha qui ha aprofitat l’ocasió per tal de negar la viabilitat del dret a vots dels immigrants, i és que l’abstenció és un problema derivat de la participació, i sense participació, òbviament, no hi ha problema.

Quan es vol resoldre un problema, cal trobar les arrels del mateix; i per fer-ho cal cavar a terra:
1.Podem contentar-nos cavant un metre i afirmant que l’abstenció és responsabilitat dels partits i dels mitjans de comunicació. És evident que el binomi partits-mitjans de comunicació no han posat sobre la taula el debat sobre el model de ciutat. Com tampoc van posar sobre la taula el debat sobre el model social, etc etc. La responsabilitat és mutua, doncs si bé hi ha partits a qui ja els va bé parlar d’immigració i de l’ETA; els qui no hi estan interessats veuen com les seves propostes es silencien en els mitjans.
2.Cavant un altre metre, trobem que el problema és del mateix sistema electoral. I surten els oportunistes demanant un avenç cap al bipartidisme, o amb més bona fe, els qui defensen obrir els partits a la societat, canviar la llei electoral o en els millors dels casos, avançar cap a una participació quotidiana, que no es limiti a la delegació de responsabilitats un cop cada quatre anys.
3.Però encara queda terreny, i al següent metre, veiem que el problema és de competències dels mateixos governs. L’estat sobe el què tenim un cert control democràtic, ha de compartir competències amb les corporacions transnacionals, sobre les què la immensa majoria no hi tenim cap control. Qui té més influència sobre l’economia espanyola, el ministre d’economia o els directors dels principals bancs de l’estat? Qui té més influència sobre el treball a Catalunya: el govern català o els directius de Volskwagen, Taunus, etc? La feblesa de l’Estat, es tradueix, òbviament en la sensació que per molt que canviin els polítics, no canviaran les polítiques, d’allò que afecta directament a les persones. Potser precisament per això ens matxaquen amb l’ETA i l’immigració.Val a dir, que en aquest punt, tansols l’esquerra més transformadora planteja alternatives, en consonància amb el debat sobre el socialisme del segle XXI. Per la resta de subjectes polítics, aquesta qüestió o és oblidada o senzillament existeix però no hi ha alternativa.
4.Arribats a aquest punt, deixem la pala a un costat, i mirem de pulir una miqueta les arrels. L’associacionisme és un valor en crisi en la nostra actual societat de consum. Exceptuant el moviment del lleure (que es salva potser gràcies a la incorporació de la dona al mercat laboral, i en què el subjecte majoritari no decideix voluntàriament la seva adscripció); la resta de formes associatives està en crisi. Ja siguin sindicats, partits polítics, associacions de veins, comunitats de veins ,etc.
5.Podriem doncs tornar a preguntar-nos els errors de cadascun d’aquests marcs, pels quals la gent no participa. Però ens recorda massa a aquell acudit del pacient que va al doctor i diu que quan es toca la panxa sent mal, que quan es toca el pit sent mal, quan es toca el cap sent mal, i resulta que tenia el dit trencat. Per tant sembla raonable apuntar definitivament al capitalisme i a la lògica de l’economia de mercat com a principal responsable. No són compatibles la mentalitat individualista de l’economia de mercat i la consciència d’apartenença a un col·lectiu.
La política és una resposta col·lectiva a unes aspiracions col·lectives, el problema és que l’individu no té perquè percebre que les seves aspiracions són col·lectives, i per tant cercarà una resposta individual. Sobretot quan és el que ha après al llarg de la seva vida: familia, escola i televisió.
O no haviem quedat que la suma d’aspiracions individuals formaven l’aspiració col·lectiva?
Les relacions socials vénen marcades per la recerca del màxim benefici individual, deixant de banda qualsevol consideració al benefici col·lectiu. Aquest és el motor de l’economia sobre la que es sustenta la societat. Així doncs la manca de participació en projectes col·lectius és la projecció de l’esfera econòmica sobre l’esfera cultural. I l’abstenció és la projecció d’aquesta sobre l’esfera política.
Conclusions:
Hem individuat doncs 5 camps que determinen la participació política (i la seva expressió negativa: l’abstenció). És necessari constatar que no podem caure en el mecanicisme de pretendre abordar la qüestió a través únicament del cinquè punt, perquè malgrat que teòricament sigui oportú, la transformació de la realitat és un fenòmen més complex; i cal treballar els 5 camps de forma transversal.
La idea és que el marge d’acció en cadascun dels punts ve determinat pel punt superior , i hem de donar suport a totes les iniciatives que pretenguin abordar qualsevol dels punts exposats, doncs l’abordament del problema deixarà en evidència la necessitat d’afrontar els punts successius (al constatar els límits i per tant les causes dels mateixos).
El nostre paper hauria de ser el de vehicular cadascuna de les accions ens els punts de l’1 al 4, les dinàmiques de treball generades, l’acumulació de forces, cap als punts superiors. Treballant d’aquesta manera fugim dels dos riscs que ens trobem els qui volem canviar el món: el reformisme i l’utopisme messiànic.



4 comentaris:

angelsmcastells ha dit...

M'ha agradat molt la teva anàlisi, però al meu parer encara falten capes... una d'elles, per exemple, la confusió que donen els partits quan prima el component ideològic o bé el de conservar escò... O la impunitat de les mentides dels polítics, o del frau i de la corrupció... Podria seguir encara una bona estona. Com han anat els exàmens? Una abraçada!

gerard ha dit...

aquest tema es tan ampli que el podem abordar desde molts punts...

estic d'acord ab les idees que llences... però podriem parlar dels valors neoliberals que propugnen la política de la no-ideologia, o allò de la professionalització de la política... que enrocaria amb els models de campanya "postmoderns" on no hi ha ni ideologia ni partits, només persones...

per cert, bones, eh? que encara no ens haviem saludat per blog ;)ens anem llegint

Antoni-Ítalo ha dit...

Angels, els examens han anat molt be tot i que encara no els he acabat.
Almenys torno a tenir una mica de temps com per exemple per sentir d'aqui un parell d'horetes al Jacopo Vernier i el director de l'Ernesto parlant sobre Cuba (ara que esta tant de moda per la roig-esfera).

Bones Gerard!

Sobre el tema de la participacio:

La questio de "conservar" l'esco, crec que te molt a veure, tant amb el financament dels partits, com tambe en la influencia dels mitjans de comunicacio. Una major nombre d'escons es tradueix en majors quotes de pantalla. Combinacio doncs del primer i el segon punt.

La questio dels models de campanya centrat en el perfil del candidat, estaria relacionat tant en el component mediatic (amb el temps que donen els mitjans de comunicacio es mes facil convencer de la simpatia del candidat que no pas de les propostes politiques que representa). Primer punt.

La questio tant de frau, com de mentides i corrupcio, suposo que es podria emmarcar dins del caracter delegatiu del vot. Si la participacio ciutadana fos mes regular, i per tant tinguessim un major control quotidiani, potser s'ho repensarien una mica.Tercer punt?

Respecte al component ideologic veig que l'Angels i el Gerard no us poseu d'acord... D'un costat hi ha un element identitari. Aixi sembla que dient que s'es d'esquerres ja n'hi ha prou. O be dient que es defensa la unitat d'espanya o la independencia. Seria en part responsabilitat dels mitjans, pero no ho tinc gaire clar...Per cert, a Italia, pel que percebeixo, la politica esta mes ideologitzada i menys programatitzada.

Toni Salado ha dit...

A més hi afegiria un altre linia d'anàlisi:

Hi ha una correlació directa entre benestar/formació i participació política. Està clarisim als barris de la burgesia, on la participació és molt més alta que en barris populars.

Però es que dintre dels barris i ciutats populars de l'àrea metropolitana també es repeteix aquest esquema però en versió micro: dels barris populars, vota més gent de classe treballadora acomodada (industria clàssica, bons sous, condicions molt assegurades per cobertura sindical prou potent, etc) que no pas els llocs on el quart mon i els limits de la pobresa son presents. Hi vota més gent a la Rambla de Poble Nou que no pas a Rambla Prim (gairebé la Mina), essent el Districte X igualment, que no és pas Sarrià en cap dels casos.

I com a consequència d'això, també els que viuen la precarietat en primera persona, els joves treballadors, també son una fracció de classe molt abstencionista. Per tant, si a més sumem un discurs polític que no posa en primer pla aquestes necessitats, i un estat del benestar que no actua com a tal, tindrem un altre indicador més del perque de l'abstenció política (no només l'electoral)