El
darrer divendres, Enric Hernàndez publicava un polèmic article a El Periódico denunciant la polarització política que s’està produint a Catalunya com
a conseqüència del Procés i, molt especialment, la pressió que estan suportant
aquelles persones que s’entesten a defugir del blanc i del negre i es mantenen
fidels a una extensa paleta de colors i de matisos. Com Hernàndez ja deuria esperar, la resposta que ha obtingut de l'independentisme no és la crítica matisada sinó
el rebuig frontal: Hernàndez els estaria acusant de nazis per citar un poema de
Martin Niemöller tantes vegades erròniament atribuït a Bertolt Brecht.
 |
| Confrontació Catalana de Rem. Foto de Radio Banyoles. |
Es va equivocar citant
a Niemöller. No perquè suposi identificar l’independentisme i
el nazisme, al cap i a la fi aquest poema s’ha utilitzat tantes vegades (també per
independentistes) per denunciar altres persecucions sinó perquè era
innecessari i perquè donava als independentistes una via d’escapament per
evitar afrontar el que denunciava Hernàndez. Ens diuen nazis, tanquem files.
La
polarització política induïda pel procés no només existeix sinó que sota una la
lògica plebiscitària és gairebé inevitable. Independentistes, des de Convergència fins la CUP, porten mesos identificant tothom que no és independentista amb el
Partit Popular. Paradoxalment, si ho fan és perquè saben que la majoria dels
no-independentistes catalans se senten a les antípodes dels populars. Alguns, fins
i tot, han recorregut al “Ser neutral en situacions d’injustícia és escollir el
costat de l’opressor” de Desmond Tutu. No cal que digui que els qui posaven el
crit al cel per la cita de Niemöller no diuen res quan es compara la situació
actual amb l’Apartheid sud-africà.
A
Catalunya cada cop hi ha menys espai pels arguments. Els qui creuen que tenen
el paradís en terra a tocar a menys de 18 mesos no necessiten arguments sinó
fe. Tan convençuts estan de l’existència d’aquest paradís que
és comprensible que s’exaltin tant amb qui els la qüestiona. Qui qüestiona no
rema i si no remem no arribarem a Ítaca. Amb cada pregunta, amb cada crítica i
amb cada matís, estaríem allunyant aquest horitzó en què es generaran llocs de treball, s'escurçaran les llistes d'espera de la sanitat catalana i es construiran escoles i instituts. Alguns, els més civilitzats, no assenyalaran però a aquestes alçades
el silenci és tot el que poden oferir. Rema i calla que ja arribem.
