divendres, 23 de gener del 2009

De Jaén a Gaza: les oliveres són de qui les treballa

Aceituneros

Andaluces de Jaén,
aceituneros altivos,
decidme en el alma: ¿quién,
quién levantó los olivos?

No los levantó la nada,
ni el dinero, ni el señor,
sino la tierra callada,
el trabajo y el sudor.

Unidos al agua pura
y a los planetas unidos,
los tres dieron la hermosura
de los troncos retorcidos.

Levántate, olivo cano,
dijeron al pie del viento.
Y el olivo alzó una mano
poderosa de cimiento.

Andaluces de Jaén,
aceituneros altivos,
decidme en el alma: ¿quién
amamantó los olivos?

Vuestra sangre, vuestra vida,
no la del explotador
que se enriqueció en la herida
generosa del sudor.

No la del terrateniente
que os sepultó en la pobreza,
que os pisoteó la frente,
que os redujo la cabeza.

Árboles que vuestro afán
consagró al centro del día
eran principio de un pan
que sólo el otro comía.

¡Cuántos siglos de aceituna,
los pies y las manos presos,
sol a sol y luna a luna,
pesan sobre vuestros huesos!

Andaluces de Jaén,
aceituneros altivos,
pregunta mi alma: ¿de quién,
de quién son estos olivos?

Jaén, levántate brava
sobre tus piedras lunares,
no vayas a ser esclava
con todos tus olivares.

Dentro de la claridad
del aceite y sus aromas,
indican tu libertad
la libertad de tus lomas.

divendres, 9 de gener del 2009

D'escacs per Gaza (l'ofegat no són taules!)


Ahir, repasssant la llibreria de l'habitació vaig trobar el "Primer libro de ajedrez" de Horowitz i Reinfeld. Una edició deliciosa, del 1971, amb l'escrit "Mi primer libro es ahora tu primer libro de ajedrez". La meva posterior experiència en els taulers, decebria possiblement al David, que em va ensenyar a jugar en una planta baixa de la Parte Vieja de Donosti, però el gust pels escacs i la bellesa dels seus moviments em segueixen acompanyant.

Acompanyant-me, per exemple aquests darrers dies en què he intentat resoldre problemes de "blanques mouen i aconsegueixen taules". Hi ha moltes maneres de forçar taules: falta de material d'ambdós jugadors per fer mat, repeticions de moviments i el què ens ocupa: l'ofegament d'un dels jugadors.

L'ofegat és aquella situació en què no hi ha escac, però tampoc hi ha moviments disponibles, és a dir, el jugador no pot moure i per tant s'acaba la partida amb el resultat d'empat. L'ofegament, però, no sempre s'ha considerat com a taules, eś a dir, empat. Abans del segle XIX, quan es va estandaritzar com a taules, l'ofegat podia significar des de la victòria del jugador ofegat fins a la seva derrota.

Aquesta disparitat de criteris ve, segurament de l'assimetria de l'ofegat, doncs, la diferència de material entre ambdós bàndols pot ser monstruosa. I és aquí on apareix el conflicte entre Palestina i Israel.

El poble palestí es troba literalment ofegat per Israel des de fa cinquanta anys. Els escacs ens expliquen com hi ha situacions que porten irremediablement a d'altres situacions extremes. L'arrogant "mat en 5", acompanya una situació de calma aparent a una fi irremediable, maquinalment calculada i executada amb absoluta fredor. Així és com es va crear l'estat d'Israel, amb la diferència que en la vida real, quan s'arriba a situacions d'ofegament, Israel no té complexes en saltar-se totes les regles dels escacs i resolucions de la ONU vigents per moure fitxa, augmentant la diferència de material i matant al pas.

Si, com hem vist, la igualtat de l'ofegat ja plantejava dubtes en els escacs del segle XIX, en què les dues parts acceptaven les regles, quina igualtat hi ha en aquesta maleïda guerra?
Els moviments del bàndol sionista i del bàndol palestí no són comparables, perquè no hi ha igualtat i aquest ofegament no són taules sinó genocidi.