.jpg)
Hi ha dos Josés que apareixen regularment a la premsa catalana: José Montilla i Jose Mourinho. Hi haurà qui exposarà que les seves aptituds són diametralment oposades, que no tenen res a veure; res més lluny de la realitat: Montilla és deixeble de Mourinho.
Als seguidors del futbol i la política italianes, no ens han sorprès en absolut les declaracions del Molt Honorable indicant que no formaria un govern de coalició. Es tracta d'una estratègia que ja va seguir Walter Veltroni, candidat del Partito Democratico, a les eleccions generals italianes de 2006. El resultat el coneixem de sobres: Berlusconi president, el centre-centre-centre-esquerra amb els pitjors resultats electorals de la història italiana recent i l'espai polític hereu del gloriós PCI fora del parlament per primera vegada.
Montilla, dient que no vol reeditar el tripartit, regala la pilota a la dreta convergent i posa el catenaccio amb l'únic objectiu de frenar el goteig constant de vots cap a l'esquerra. Es tracta d'una estratègia que debilita l'esquerra en el seu conjunt però que pot servir per mantenir algun escó del PSC. Però que no s'equivoqui el votant: les bases del PSC mai no acceptarien regalar el govern a CIU si els socialistes tenen la possibilitat de governar amb l'esquerra.
Per tot això, cal seguir girant a l'esquerra sense pors ni amenaces. A Catalunya és necessari un govern de l'esquerra plural, un govern que ha d'aprendre dels seus errors, un govern on ICV-EUiA hi tingui un major pes ja que la coalició és l'única garantia de mantenir la possessió de la pilota, crear ocasions i llocs de treball, eixamplar el camp i l'estat del benestar, robar la pilota i no els impostos, evitar lesions i accidents a les carreteres, sentir els colors i no els calers i, en definitiva, seguir marcant-li gols a la dreta.
