dimarts, 16 de desembre del 2008

Duresa ideològica o radicalisme polític

Llegint pels blocs de l'esquerra he trobat amb un article de Ricardo Royo, que segur no deixarà indiferent a ningú. A mi particularment m'agrada la manera d'enfocar la qüestió. M'agrada en tant que jove d'esquerres. M'agrada en tant que comunista. M'agrada especialment en tant que persona ideologitzada. La ideologia ha de ser un instrument per a l'activitat política, una eina per interpretar bé la realitat i per donar-hi una resposta organitzada.

És natural que els i les joves no sempre entenguem bé la qüestió, i volguem posar la ideologia per davant mateix de la política en un afany de confirmació identitària. Però no per ser natural és desitjable! Així que bona lectura a tots i totes: cal unitat per canviar la història!



Podría aceptar, si se explicase bien, que en los últimos años nos ha faltado un punto de radicalismo político. Pero no puedo aceptar en ningún caso que la dureza ideológica sea nunca positiva. Al menos en la España de hoy.

A la izquierda en general, y a Izquierda Unida en especial, nos une la política y nos separa la ideología. Estamos de acuerdo en propuestas generales, en proyectos estratégicos, en propuestas concretas y en programas de actuación, pero nos descalificamos por nuestras posiciones ideológicas cuando no por simples prejuicios ideológicos. En la España de hoy, los sistemas ideológicos globales que pretenden explicar el mundo en su totalidad están extremadamente desprestigiados. De manera equivocada desde mi punto de vista, se los identifica con los totalitarismos del siglo anterior. Cada modelo ideológico ha dado lugar a un tipo distinto de totalitarismo o de autoritarismo, y hoy se huye de ellos.

La ideología asusta a la gente, que no quiere saber si somos comunistas, socialistas o socialiberales, no le interesa si somos anarquistas o cristianos. Lo que quieren es saber si alguna vez alguien va a representar realmente sus intereses en las instituciones, si alguna vez los conflictos sociales latentes, los que no emergen a la superficie, salvo en situación de crisis absoluta -como es el caso de Grecia estos días-, porque no tienen estructura política que los represente, van a ser trasladados alguna vez a las instituciones. Lamentablemente, hasta la fecha Izquierda Unida no ha sido capaz de hacer tal cosa. Los jóvenes que tienen hipotecas que les sangran, o los que quieren tenerlas, los trabajadores que pagan alquileres abusivos y sufren condiciones de trabajo extremadamente precarias, quienes pierden sus empleos mientras sus empleadores se forran, aquellos otros que no tienen perspectivas de abandonar la casa de sus padres ni en crisis ni fuera de la crisis no quieren saber si tenemos una receta global para resolverlo todo, sino si hay alguna forma de aliviar su problema concreto, o incluso de resolverlo. Nosotros creemos que existen esas soluciones, pero somos incapaces de explicarlo, precisamente porque nos solemos liar con problemas y con prejuicios ideológicos.

Las cosas hay que hacerlas, no hablar de cómo hacerlas. No voy a encuentros de blogueros porque creo que los blogs hay que escribirlos y no hablar de ellos. Y además, porque me da un poco de vergüenza decirles a otros blogueros como tienen que hacer su trabajo. Volviendo al tema: importa poco en el corto plazo de la política cotidiana el marcar nuestro territorio, el decir qué somos. Lo que importa es proponer soluciones, preguntar a los interesados, y elaborar alternativas. Hacer política, y en función de nuestra acción, ya nos calificarán de una cosa u otra. Los símbolos políticos, las banderas a las que tan dados somos en la izquierda, asustan a la gente y actúan como barreras que nos alejan de aquellos a los que queremos representar y en los que buscamos nuestros apoyos.

¿Radicalismo político? El que haga falta en la defensa de aquellos intereses que queremos representar y defender, que son los nuestros, los de quienes nos apoyan, los de quienes nutren nuestras filas, o mejor los que quienes deberían nutrirlas si no les diésemos miedo ¿Dureza ideológica? Ninguna, ya que sólo sirve para marcar las diferencias y distanciarnos entre nosotros y de la gente. No pretendo negar que cada uno de nosotros no tengamos una forma de ver el mundo, una serie de ideas que nos permitan tenerlo ordenado en nuestra cabeza, y comprenderlo, y que esos sistemas ideológicos no nos permitan marcarnos fines -siempre utópicos- a los que intentamos acercarnos sabiendo que nunca vamos a llegar ellos. Pero creo que poco importa si el que está a mi lado es comunista, socialista o cristiano, por citar sólo tres ejemplos, si estamos de acuerdo en lo que hay que hacer, y sobre todo, si conseguimos representar la inquietud y el interés de aquellos en quienes nos apoyamos y que se apoyan en nosotros.

Izquierda Unida tiene que dejar de lado esa pasión permanente que tenemos por definirnos con manifiestos y símbolos que muchas veces vienen de un pasado bien lejano, y tiene que centrarse en sus propuestas políticas concretas, en explicarlas a la gente de hoy con el lenguaje verbal y gráfico de hoy y con los medios de hoy. Tenemos que buscar un mínimo común denominador, y en el campo de acción política que deja el PSOE por su izquierda, ese mínimo común denominador es amplísimo. Expliquemos y apliquemos los programas y las propuestas que hemos aprobado en la IX Asamblea, y los que teníamos de conferencias programáticas anteriores, ya que muchas de ellas son propuestas que allí donde hemos gobernado, hemos demostrado que son viables.

Tenemos programa, tenemos propuestas, tenemos alternativas. No lo enfanguemos todo con la querella ideológica. Nuestros programas son razonables y no pueden ser otra cosa que radicales. Expliquémoslos a la gente de hoy y apliquémoslos en el mundo de hoy.

dimarts, 2 de desembre del 2008

Alternatives a la Crisi des de Itàlia


Quan s'analitza el paper que juga el moviment obrer a d'altres països s'ha de ser especialment curós en no caure en l'error de voler copiar-ne el guió. Aquesta cura parteix de la constatació que cada nació té un procés històric diferent, i a més compta amb una sèrie de particularitats, que fan que estratègies positives en un pais puguin ser negatives en un altre. Aquesta consideració és, potser, encarà més necessaria quan el pais que s'analitza és Itàlia, un pais governat per la Dreta més extrema de la UE-15 i on l'Esquerra Transformadora s'ha quedat al marge del seu Parlament.

Diuen que l'amor és cec -afirmació qué és l'enèssima constatació que les qui śon cegues són en realitat les persones, doncs demostren la seva ceguera en molts altre àmbits de la seva activitat humana més enllà de l'amor, com sinó s'explica un món governat per la injústicia i la guerra?- i Itàlia enamora -el lector o lectora atenta i possiblement irritada pels comentaris entre guions notarà la contradicció que suposa el raonament amb l'incís anterior -, és per això que crec que l'experiència italiana ha de ser un exemple per a nosaltres.

El CGIL (sindicat majoritari d'Itàlia) convoca als i les treballadores italianes a una vaga general el proper 12 de desembre sota el lema "Contra la crisi, més treball, més salaris, més pensions, més drets" recordant als seus afiliats i afiliades la necessitat d'estar "menys a les seus i més al carrer" per tal de fer arribar a cada ciutadà i ciutadana les alternatives del sindicat front les solucions del seu govern. I quines són les alternatives que proposa la CGIL?
"Sosteniment a l'ocupació, als treballadors precaris, el crèdit, inversions públiques en infraestructures i en plans per la construcció social encarades a la millora de les periferies urbanes i a la conversió d'edificis en equipaments públics, com ara escoles. Accés al crèdit per a petites i mitjanes empreses, reforçament de l'estat de benestar i de les politiques de cohesió social i d'acollida per als migrants"
. Mesures totes elles necessàries a Catalunya i l'Estat Espanyol.

Des de l'esquerra hem de donar una resposta coordinada a la crisi, que incorpori les mobilitzacions dels i les treballadores de les empreses amb acomiadaments, i per tant els principals sindicats.

El darrer dissabte, poc més de 4000 persones ens manifestàvem a Barcelona. La Joventut Comunista hi érem, però faltava CCOO, que tanta feina està fent a nivell d'empresa, i la coalició ICV-EUiA. Els i les comunistes tenim una -altra- tasca pendent.

dimarts, 28 d’octubre del 2008

Clouée au sol

Exàmens a la vista, compromisos per complir, i força dies sense actualitzar el bloc...Aquesta és doncs la conseqüència, i en certa mesura, part de la causa:

Les ailes brûlées clouées au sol et
La tête vers le ciel, vers la splendeur de l'éternel ailleurs
Cherchant l'étoile qui fait tourner la roue
Loin d'ces quadrillages ou même l'air ne peut être libre comme l'art
Comme la pureté d'un geste
La profondeur d'une pensée illimitée quand l'opinion est HS
Sans mâcher mes mots, voir large, est-ce si barge
Est-ce la frontière si fine entre folie et sagesse
Réflexion pesante
Cheminement infini en quête de l'archétype mais mon âme est souffrante
Mémoire passée, ils voudraient voir mon espoir cassé
Où est la berge, où est la perche, maintenant j'en ai assez
J'me noie, j'ai perdu ma barque
Quand j'ai vu que celui qui la conduisait n'était autre que mon ennemi
Mais comme quand la nuit tombe, l'océan et le ciel ne forment qu'un
Oh j'ai pu voir l'espace infini
Ô liberté ! Ma chère amie, ta présence est abstraite
Vu que c'est dans ma tête que j'ai appris à te connaître
Ô liberté ! Imbibe mon encre et ne quitte plus mes pensées
Bulle d'oxygène dans un monde limité où la vérité s'cache en nous
Clairvoyance, intuition, mais avons-nous idée de tout c'qui s'cache en nous, nan
C'est rires contre larmes
L'égo contre l'âme
Et à plus haute échelle, j'dirais l'illuminati contre l'homme
Epoque cruelle dénuée de sens
Dur de voir clair derrière les mascarades et les buées de sang
J'me sens comme perdue au coeur d'une immense machine
Qui n'en a jamais eu et qui nous dénature
Mauvais pressentiment quand je pense au futur
Les yeux ouverts, l'horreur tente de me les crever
Mais le plus dur reste à venir le jour où ça sera trop tard
Où la surveillance sera absolue et nos prénoms seront des codes barres
Tout va de plus en plus vite car pour eux le temps c'est de l'argent
Alors on oublie de vivre, c'est navrant
En nous se crée un vide, que rien ne comblera
Car l'ombre s'est emparé de notre monde
Mais on ne croit que c'qu'on voit ou c'qu'on veut bien nous laisser voir
Donc ouais on est aveugles
Ça m'fait mal au coeur, mais regarde, même nos âmes buggent
Au fond d'nous, ces tourments
Car dehors c'est tournant
Soumis à notre sort, on oublie qu'la vie est mouvement
Que la force issue d'un idéal ou d'une volonté
Transcende tous les schémas établis
Qu'les barrières sont dans nos crânes
Qu'on est seuls à pouvoir les virer, s'libérer
En laissant notre coeur s'émouvoir
Trop portés sur l'extérieur
Et à force de vouloir être comme tout le monde
Peu sont quelqu'un en fin d'compte
On d'vient c'qu'on nous montre
Au lieu d'être c'qu'on est
Pourtant c'mode de vie fait mal mais on s'laisse cogner
On subit un monde qui nous dépasse
Et qui nous replie sur nous-mêmes en nous laissant des traces
Alors j'ferme les yeux pour ressentir la lueur
Pouvoir faire le vide en moi afin d'être réceptive au bonheur

Car changer le monde commence par se changer soi-même
Changer le monde commence par se changer soi-même
Changer le monde commence par se changer soi-même
Car changer le monde commence par se changer soi-même
Changer le monde commence par se changer soi-même
Changer le monde commence par se changer soi-même

dilluns, 13 d’octubre del 2008

Els tres porquets i la Crisi


Hi havia una vegada un món en què tres porquets es van anar enriquint amb el treball dels nens i nenes. Amb aquests diners construïen palauets cada cop més grans i omplien les seves bodegues amb muntanyes dels millors pernils i els més exquisits vins. A mesura que aquests porquets presumien de més luxes, els i les nenes tenien més dificultats per arribar a finals de mes. Els qui havien estudiat no trobaven feina en el què havien estudiat, i els qui estaven treballant no sabien si tindrien feina l'endemà.

Un bon dia van començar a aparèixer esquerdes als palauets dels porquets rics. Els havien fet tant alts que no hi havia material al món prou resistent com per mantenir-los. Mentrestant les ampolles de vi s'anaven picant i el pernil es podria, de tant que tenien tots se'ls havia fet malbé. Després de moltes reunions entre els tres tristos porcs, van pensar que la culpa era dels i les nenes, que no sabien construir palaus, ni produir pernils ni bon vi. Els porquets no en podien tenir cap culpa, doncs res del què tenien, i ara es feia malbé, era obra seva:

Els nens i nenes els haurien de donar les seves cases, el seu menjar i el seu beure. De cop tots els nens es van posar a discutir sobre qui hauria de cedir les seves coses. Els nens d'un costat del riu, acusaven als de l'altre costat. Alguns nens de pell clara acusaven als qui tenien la pell més fosca... I quan semblava que els tres porquets recuperaven el somriure, va prendre la paraula la més valenta de tots els infants i dirigint-se a la resta va dir: "Els tres porquets no existeixen!" i es va apropar als tres porquets i els va estirar la pell rosa fins que aparegueren els seus vertaders rostres de nens. Els nens i les nenes van entendre llavors que ningú tenia cap culpa de res, ni els companys ni els porquets, la culpa era de les maleides disfresses que obligaven als nens a sotmetre'ls els uns als altres. I així s'acaba aquest conte però de cap manera la història que tot just comença.

dijous, 18 de setembre del 2008

Promet-me (i que no ens embauquin!)

Promet-me (Zavet, 2007), la darrera pelicula d'Emir Kusturica estrenada a Espanya (mentre esperem ansiosos la projecció de Maradona), ha desencadenat una reacció ferotge de la crítica de cinema defenestrant el guardonat director. És justificable aquesta reacció?

Promet-me efectivament no està al nivell d'obres anteriors, però està infinitament per sobre d'altres películes ben acollides per la crítica cinematogràfica en els darrers anys, per no parlar del cinema-escombraria de segell ianqui o espanyol que embruta les pantalles dels multisales de l'estat. Sembla doncs que s'acusi a Kusturica, no tant per la baixa qualitat del seu darrer llargmetratge, sinó per l'alta qualitat d'obres anteriors, curiós criteri té la crítica per otorgar mèrits i culpes.

Promet-me no destaca pel seu guió (la història del nen del camp que marxa a buscar fortuna a la ciutat no és precisament nova), es fa excessivament llarga (com totes les películes europees que superen els 100 minuts amb les excepcions dels llargmetratges d'Angelopoulos i pocs més), i la banda sonora a càrrec de Stribor Kusturica (fill d'Emir) és, el què els castellans anomenen, resultona.

Però no ens podem deixar emportar pels seus defectes i convé mesurar també les virtuts.Per un costat, la fotografia de la película és sublim (com ja s'intuïa a la també rebutjada La vida és un miracle). En particular, l'escena de la bassa d'aigua omplint-se de pomes fresques constitueix una de les millors composicions cromàtiques del cinema europeu. I per l'altre, cal destacar l'aproximació que fa Kusturica sobre la familia i les contradiccions d'aquesta amb el capitalisme.A Tsane, el protagonista (adolescent orfe, possiblement, arrel de la guerra dels balcans) que viu amb el seu avi al camp, li tanquen l'escola per manca d'alumnes i marxa a la ciutat amb una vaca de l'avi. La mare de la noia de qui s'enamora el protagonista es prostitueix per tal de pagar l'escola de la seva filla. Els germans Topuz i Runjo,encarregats d'un negoci de sabates, però més ocupats en activitats lligades a la mafia, no dubten ni un instant alhora d'ajudar al seu familiar remot (net del germà del seu avi). La familia constitueix doncs un refugi davant la voracitat de les noves relacions socials.

Però Kusturica no pretén fer una defensa de la família sinó dibuixar, a través d'aquesta, les misèries d'un capitalisme que tansols es vesteix de democràcia quan toca envahir països. L'avi plora quan sona l'himne soviètic, la casa de l'enamorada de Tsane està presidida pel Mariscal Tito, la policia és el més allunyat a una garantia de justícia, el superintendent de la ciutat (encarnació del nou poder) tanca l'escola mentre presumeix de tot tipus de luxes, els nens més occidentalitzats d'un institut són els més violents, etc. No tindran res a veure aquestes idees amb la reacció de la crítica?

S'acusa a Kusturica d'imitar-se a ell mateix, quan és precisament la crítica qui s'entesta en valorar els darrers films en funció dels anteriors. S'acusa a Kusturica de pamfletarisme polític, com si el diari en què escriuen els crítics fos simplement objectiu.. S'acusa a Kusturica, perquè ha estat capaç de superar les imposades fronteres actuals, i erigir-se com a representant de la cultura músical i cinematogràfica de tot Iugoslàvia. S'acusa a Kusturica, en definitiva, de cantar-li a la vitalitat de les persones-l'altruisme en les relacions familiars- mentre crida la misèria dels canvis polítics ocorreguts a l'antiga Iugoslàvia. La película no és res de l'altre món, però promet-me que només per aquestes acusacions ja paga la pena.

diumenge, 14 de setembre del 2008

Aquest mal vent

Les darreres setmanes Cuba ha tornat a ser noticia. Aquesta illa tindria onze milions de motius per ser noticia cada dia de l'any, onze milions de persones que es neguen a caure en el cinquanenari xantatge del govern nordamèrica que preten comprar la dignitat a cop de dòlar. Onze milions de persones que voldrien tenir una vida més acomodada: poder canviar d'àpat cada dia, no haver de donar gaire explicacions, prendre un gelat sense fer una hora de cua, trobar seient a la guagua, poder visitar la resta del món, etc. Però amb tanta o més passió com aspiren i lluiten per a aquests objectius, defensen la seva història, cultura, justícia social, educació, participació, sexualitat, sanitat, és a dir, la seva revolució.

Lamentablement però, poc o res els importa als nostres mitjans de comunicació la integritat d'aquest poble i quan Cuba és notícia millor preocupar-se, d'entrada. L'huracà Ike s'ha emportat 4 vides i l'esforç de moltíssimes hores de treball. Feia molts anys que cap huracà s'emportava una vida en el seu pas per Cuba, però no era fruit de cap miracle o conjuració divina, sinó de la planificació del govern i de la solidaritat dels i les cubanes. Tocaran restriccions i més feina, els qui hagin conservat la seva casa acolliran als seus veins i els ajudaran a reconstruir-la, pares, mares nens i nenes restauraran els danys dels centres educatius, etc. Cuba tornarà a donar exemple però la injustícia de la natura dol.

De ponent, ni vent ni gent

Ve de ponent com sempre aquest mal vent,
però no somiquem, plorem a voltes
amb els ulls i els punys per treure forces
del pou profund de la sang i el neguit.
Parlo de mi i de tots, i del meu temps
i d'altres temps esclaus de la mateixa
mesura de silencis i d'oblit.

Parlo d'uns ulls que escruten l'horitzó
perquè una nit s'hi ha d'ofegar la lluna,
i d'uns sorrals que cada dia el mar
neteja de remors i de petjades.

S'esbalça a dolls inútilment la llum
pels farallons ben recoberts d'escuma.
Ningú no es renta els ulls a ple torrent,
com anys abans, ni amb boira matinera.
Ja no cremem margeres ni encenem
teies d'ajut a cada cantonada.

Muden els temps, però no muda el vent
ni les proclames ni els miralls, i esclaten
bombolles de sabó davant els ulls
d'aquells que encara esperen el prodigi.
Vent de ponent com sempre, i és fal.laç,
aquest mal vent, i encomana eixorquia.

Parlo per mi i per tots, i escric a crits
per mi i per tots, pel temps que em toca viure
i pels temps que vindran, i clavo els ulls
al cor mateix de l'espiral que engendra
aquest mal vent, ara que estic tan sol
que cap temor no m'aigualeix les hores,
ara que ja no em tempta el gest i puc
donar-me tot sencer en cada mirada.

Ve de ponent com sempre, ja ho he dit,
aquest mal vent, i bufa fort encara.

Miquel Martí i Pol



dimecres, 27 d’agost del 2008

Mesurant Distàncies

Donada la persistència en parlar i escriure de Cuba, havent passat deu dies des de la tornada, intentaré canviar una mica de tema

Des de ben petit, com a tants altres nens i nenes, em van ensenyar a mesurar la distància en mil·límetres, centímetres, metres o quilòmetres. Com és natural, no hi vaig veure cap impediment: agafar el regle i mesurar semblava el més normal del món, una mena de joc en què posaves la ralleta del 0 al lloc indicat i observaves on quedava l'altre punt que definia la distància a mesurar. Els milímetres, cal ser sincer i reconeixer-ho, mai em van causar una gran simpatia. Les ratlletes que separaven un de l'altre sempre em van resultar massa ben avingudes, massa apretadetes com per escollir-ne una respecte les altres, i sempre les vaig triar a l'atzar, mirant de no centrar-me en unes més que en les altres, per evitar que les oblidades s'apropessin encara més a les escollides, dificultant la meva tasca. Però no és de milímetres del què vull parlar sinó de distàncies.

Les persones no vivim en distàncies sinó en temps. La distància no és la mesura de l'espai, sinó la mesura del temps que ens cal per recorre'l. La mesura de l'espai tansols serveix per mesurar preus: "són tants metres quadrats" o "tants litres". Però a les persones el què ens preocupa és el temps. Un metre pot resultar ser una centèssima de segon quan es viatja en cotxe, o un parell de minuts quan s'espera pacient en una cua qualsevol. Un quilòmetre es pot convertir en un bon grapat de minuts quan oblides la bicicleta i confies en agafar un autobús, o una d'aquestes bicis públiques que s'empenyen en allunyar-se quan comptaves amb ella. Uns centímetres solen ser una distància insalvable, tant quan ets adolescent i vols arribar inutilment a 1,80; com quan ja t'hi has resignat i tansols aspires a apropar-te del tot a la noia que tens davant.

No sóc ingenu i suposo que seguiran mesurant en múltiples i divisors del metre i de les seves potències. El contaquilòmetres del cotxe seguirà, maquinalment, marcant quilòmetres i els envasos de llet, mesurant litres, en lloc del temps que t'acompanyarà la llet dins de la boca. Diran el què diran, però les persones mesurem en temps, i a la distància d'una vida se n'obliden.

dissabte, 28 de juny del 2008

La Eurocopa: hegemonía política y la cuestión nacional


Independientemente del desenlace de la presente Eurocopa, el buen papel de la selección española ha provocado fundamentalmente dos reacciones, por un lado una mayor identificación con la selección y el estado que representa, y por el otro, una mayor preocupación, sobretodo en las nacionalidades históricas, ante esta expresión de españolismo. No somos ingenuos, y sabemos que la política y el deporte son vasos comunicantes, y quién lo dude, puede consultar "La vergüenza de todos(el dedo en la yaga del mundial del 78"(Editorial Madres de la Plaza de Mayo, Buenos Aires, 2005), libro en qué Pablo Llanto relaciona la victoria de la anfitriona Argentina con la popularidad de la dictadura de Videla.



Así que ante una competición de esta magnitud nos encontramos ante el siguiente dilema, o bien dejamos de lado cualquier connotación política y adscripción nacional para desear el desarrollo del torneo que garantice la mayor calidad del juego, o bien, entramos de lleno en el entramado político. Pero si decidimos entrar en el entramado, no podemos permitirnos entradas parciales, o rebajar el rigor en el análisis.

Es legítimo desear la derrota de la selección española, al fin y al cabo nadie cuestiona la libre adscripción nacional de las personas, pero la derrota no viene sola, sino que viene necesariamente acompañada de la victoria de otra selección, que a su vez, representa otro estado, o sea ,otro modelo de dominación. Y cuesta imaginar cómo, desde una perspectiva liberadora, se puede respaldar la victoria de la mafiosa Rusia de Putin, de neoliberal Alemania de Merkel o de la neofascista Italia de Berlusconi. ¿A caso la victoria de estas selecciones no tendrían repercusiones políticas en sus respectivos estados? ¿O nos preocupan sólamente los cuatro energúmenos que, a golpe de bocina, sacaran a airear sus banderas rojigualdas y sus respectivos animales, ya sean toros, gaviotas o aguiluchos, recordándonos que existen? ¿O resultará que en nuestra concepción de España de charanga y pandereta no hay lugar para el triunfo- reservado exclusivamente a nuestros cocineros, arquitectos, humoristas y demás profesionales de sexo mayormente(incluso en nuestra nación de progresía) masculino-? El internacionalismo e ir sistemáticamente contra la selección española son dos actitudes incongruentes, a pesar que haya quién se enteste en aparentar lo contrario.

Todo esto nos lleva a pensar que quizás tenia que ser así. El problema no es ni la selección rusa, ni la selección española ni la poco afortunada selección holandesa. El problema es la competición misma. ¿En qué gradería de Austria y Suiza podemos corear el "paz entre pueblos, lucha entre clases" si la competición es precisamente entre pueblos o estados que aspiran a serlo? Pero resulta que nuestro capitalismo, tan visiblemente enfermo en lo económico, presume de muy buena salud en lo cultural, así que en la lucha contra las competiciones deportivas no se divisa la punta de lanza de ningún movimiento de transformación social. Mi conclusión, si puede considerarse tal, es esperar a domingo, ver el partido, relajarse, que gane el mejor, y llegar al lunes con fuerzas para afrontar nuestro partido.


PD: El texto está en castellano, para regocijo de quiénes se alarman ante el peligro inminente de desaparición de su lengua común. Cualquier malformación lingüística es consecuencia de la política de inmersión lingüística de la Generalitat.

dimarts, 13 de maig del 2008

Petit elogi a la militància


Fa uns mesos vaig descobrir que ja fa 7 anys des que vaig pujar al número 42 de Portal de l'Àngel per afiliar-me a la Joventut Comunista. Recordo perfectament els nervis al picar la porta, la timidesa al parlar amb el Dani i la Iara, i la il·lusió, d'un noi que encara no havia complert els disset anys, al sortir-ne.

Amb el temps m'he acostumat a picar aquella porta, he après a dissimular una mica la timidesa, he enyorat la ingènua adolescència però per molt que m'hi capfiqui no he perdut la il·lusió per construir un altre món de persones lliures i solidàries.

Set anys són molts anys, molta feina i algun mal de cap, però són també, i sobretot, el plaer de compartir un projecte amb molts més joves.

És per ells aquesta cançó, pels qui conec i pels qui desconec encara, però reconec quan els dic camarada.



Gràcies.
Ah, me n'oblidava: el 16 i 17 de maig ens veiem a la Festa Avant

dilluns, 5 de maig del 2008

De menjars i garrotades

Avui he anat al Bonàrea (botiga de càrnics més coneguda com a Area de Guissona). La novetat no és en cap cas el fet en si, doncs a casa poden corroborar que hi vaig sovint, sinó el què hi ha passat dins.

A l'entrar - després d'una jornada més aviat pesadeta on s'havien succeit l'assignació d'un treball amb un termini inesperadament curt, una reunió poc efectiva al Centre Per la Sostenibilitat de la UPC i una tarda d'estudi- tansols he percebut una cua més habitual del normal, deu ser cosa del pont i d'aquest tossut costum d'anar als comerços minuts abans del tancament.

He anat seleccionant, amb poc esma, els productes que ompliran el congelador els propers dies: pollastre amb verdures, salsitxes, mandonguilles, canelons, bistecs de vedella. I he aprofitat per fer-me amb una llonganissa, al costat de la qual discutien tranquilament una dona i un treballador. No li he donat més importància i he seguit amb la compra.

A l'acabar, m'he dirigit cap a la cua que s'havia reduit considerablement i he notat com la discussió entre el treballador i la dona s'havia intensificat. La dona duia tres paquets de pà de pessic florits que deia haver comprat el darrer dissabte amb una data de caducitat optimista (deu ser cosa de la Catalunya Optimista dels socialistes...). La dona volia deixar els paquets florits i emportar-se'n tres en bon estat però el treballador defensava que sense el tiquet de compra no era possible.

Les posicions dificilment es podien apropar, així que la dona ha optat per intentar endur-se els paquets sense el consentiment del treballador i el treballador no ho ha consentit. El resultat: crits, empentes, pa de pèssic pel terra i l'actitud contemplativa dels presents, tant dels caixers com dels consumidors. Davant aquesta perplexitat, i sense saber per qui prendre partit, els dois nois que estavem més aprop dels fets ens hem apropat per tal de separar als protagonistes; i s'hi han sumat timidament la resta de persones de la cua, que apostàven per donar el pà de pessic a la dona i donar per acabat el conflicte.

Finalment el treballador, amb despreci, li ha donat el pà de pessic, que en prengui tant com en vulgui, ha dit. La dona ha agafat els tres paquets que li pertocaven i ha abandonat l'establiment, al voltant del qual s'hi havia congregat una munió de tafaners atrets pel desenvolupament dels fets.

Mentre pagava, conversant amb el caixer, m'ha dit que el treballador no tenia perquè pagar el pà de pessic florit de la dona , la qual cosa m'ha semblat raonable. El problema és que el responsable no hi estava ficat en aquesta baralla, és a dir, l'encarregat.

L'encarregat no hi era, i la seva absència obligava a culpabilitzar a un innocent. La solució hagués passat per una mediació de la resta de treballadors i treballadores, que expliquessin la situació i que es solidaritzessin amb el treballador, per tal d'evitar que aquest pagués amb una responsabilitat que no era seva. Però no sembla que volguessin posar en perill el ja de per si precari lloc de treball i han preferit seguir passant els productes maquinalment.: "Són 23 amb 31. Següent?"

dimarts, 15 d’abril del 2008

Viva l'Italia?

L'esquerra es desploma a Itàlia:

1.La coalició que encapçala Silvio Berlusconi assoleix una majoria absoluta ample tant a la cambra dels diputats com al senat.

2.El flamant Partito Democratico obté 9 diputats menys que els obtinguts per l'Ulivo al 2006 quan es definia netament de centresquerra.

3.La Sinistra Arcobaleno (coalició composada fonamentalment per Rifondazione Comunista, Comunisti Italiani, Verdi i Sinistra Democratica-escissió dels Democratici di Sinistra que no van acceptar entrar al Partito Democratico-) es queda sense cap representant ni al Senat ni a la Càmera. Passa de prop del 10% dels vots al 2006 (entre Rifondazione, Comunisti Italiani i Verds) a un familiar (pels catalans) 3%. No deixa de ser curiós que el president de la camera no obtingui ni una cadira.

4.L'extrema dreta La Destra encapçalada per Santanchè millora substancialment els seus resultats.

Davant d'aquesta situació cal fer alguna reflexió:

1.L'aposta centrista de Walter Veltroni ha estat un fracàs. Veltroni ha jugat a "doble o res" i s'ha quedat amb el res. És paradoxal cercar el recolzament del centre, quan va ser precisament el partit centrista UDEUR qui va fer caure el govern Prodi. La centreesquerra hauria d'entendre que la única aliança possible és a la seva esquerra, doncs l'aliança amb el "centre" estarà sempre condicionada per les propostes de la dreta.


2.Les darreres eleccions a l'Estat Espanyol i a Italia han de ser una advertència per l'esquerra transformadora. Cal una estratègia comuna per evitar el bipartidisme.

3.La constitució d'un nou subjecte sociopolític, ha de ser el resultat d'una confluència real en les lluites i no de la convocatòria d'unes eleccions anticipades. El projecte de Sinistra-Arcobaleno és avui, més indispensable que mai, però els temps que es van marcar des de Rifondazione i en particular des del sectors de Fausto Bertinotti i Nichi Vendola, no han permès la conformació d'un subjecte polític, sinó d'una marca electoral. I les marques noves, quan no ténen ni un programa sòlid al darrera, ni la publicitat de les marques ja existents, no vénen.

De ben segur, ara apareixeran oportunistes que voldran dissoldre l'Arcobaleno, sota l'excusa de recuperar la falç i el martell. També n'hi haurà que voldran accelerar encara més el procés de constitució de l'Arcobaleno, volent dissoldre els partits que en formen part. Uns i altres estan oblidant les causes que hi ha al darrera del fracàs electoral, que són causes polítiques i socials molt profundes. Pretendre solucionar una qüestió político-social amb propostes electoralistes no és un fenòmen nou i deu tenir molt a veure amb allò que es va mal-anomenar eurocomunisme, és a dir, l'abandonament de l'anàlisi de classe.

L'esquerra no pot estar tant condicionada pel calendari electoral, és a dir, per l'agenda que va escrivint la dreta en cada moment. L'esquerra ha de ser capaç de marcar la seva propia agenda, en la línia de la manifestació del darrer 20 d'octubre; i paral·lelament concorrer a les cites de la dreta.

4.L'esquerra ha de tenir una política d'aliances clara. La basculació de la Rifondazione Bertinottiana, entre fer caure un govern d'esquerra plural i després ser el President de la Càmera del seqüent govern d'esquerra plural, els dubtes sobre el sujecte revolucionari, passar del movimentisme del 2001 a Genova als vells moviments socials, etc fa perdre credibilitat, a més que és un error a nivell ideològic greu. Els i les comunistes hem de fer pedagogia sobre la necessitat d'un Front d'Esquerres i la seva manifestació institucional, aquesta hauria de ser una de les claus de la nostra lluita ideològica. L'oportunisme Bertinottià s'ha demostrar inconsistent a nivell electoral, i el què és pitjor, erroni a nivell ideològic.

5. La pujada de l'extrema dreta (un 8,0% dels vots per la Lega, un 2,0 per La Destra i un 0,26% per Forza Nuova) està correlacionada amb la baixada de l'esquerra. El discurs xenòfob s'imposa com a alternativa davant d'una societat amb un creixement econòmic del 0,3%, en què els salaris estan congelats des del 2001 mentre que el preu dels productes bàsics augmenta de forma exponencial. Juntament amb la necessitat de la conformació d'un front d'esquerres, els i les comunistes hem de fer pedagògia sobre les veritables causes de les dificultats econòmiques de la classe treballadora. Cal explicar com augmenten els beneficis del capital financer en comparació amb els salaris. Des de la Joventut Comunista hem pres el compromís de fer-ho.

6. Totes aquestes reflexions són extrapolables a Catalunya i a l'Estat Espanyol, en la perspectiva d'una Assemblea d'Izquierda Unida que ha de servir per rellançar el projecte.

Us deixo amb una reflexió dels i les companyes de l'Area Essere Comunisti de Rifondazione

I una altra del Partito dei Comunisti Italiani

L'italia crolla

L'esquerra es desploma a Itàlia:

1.La coalició que encapçala Silvio Berlusconi assoleix una majoria absoluta ample tant a la cambra dels diputats com al senat.

2.El flamant Partito Democratico no aconsegueix ni tansols mantenir els diputats que va obtenir al 2006 quan es definia netament de centresquerra a L'Ulivo.

3.La Sinistra Arcobaleno (coalició que composada fonamentalment per Rifondazione Comunista, Comunisti Italiani, Verdi i Sinistra Democratica-escissió dels Democratici di Sinistra que no van acceptar entrar al Partit Demòcrata-) queda sense representació a la Camera i al Senat, passant de prop del 10% dels vots (entre els diferents partits al 2006) a un pobre 3%.

4.L'extrema dreta La Destra encapçalada per Santanchè millora substancialment els seus resultats.

Davant d'aquesta situació cal fer alguna reflexió:

1.L'aposta centrista de Walter Veltroni ha estat un fracàs. Veltroni ha jugat a "doble o res" i s'ha quedat amb el res. És paradoxal cercar el recolzament del centre, quan va ser precisament el partit centrista UDEUR qui va fer caure el govern Prodi. La centreesquerra hauria d'entendre que la única aliança possible és a la seva esquerra, doncs l'aliança amb el "centre" estarà sempre condicionada per les propostes de la dreta.


2.Les darreres eleccions a l'Estat Espanyol i a Italia han de ser una advertència per l'esquerra transformadora. Cal una estratègia comuna per evitar el bipartidisme.

3.La constitució d'un nou subjecte sociopolític, ha de ser el resultat d'una confluència real en les lluites i no de la convocatòria d'unes eleccions anticipades. El projecte de Sinistra-Arcobaleno és avui, més indispensable que mai, però els temps que es van marcar des de Rifondazione i en particular des del sectors de Fausto Bertinotti i Nichi Vendola, no han permès la conformació d'un subjecte polític, sinó d'una marca electoral. I les marques noves, quan no ténen ni un programa sòlid al darrera, ni la publicitat de les marques ja existents, no vénen.

De ben segur, ara apareixeran oportunistes que voldran dissoldre l'Arcobaleno, sota l'excusa de recuperar la falç i el martell. També n'hi haurà que voldran accelerar encara més el procés de constitució de l'Arcobaleno, volent dissoldre els partits que en formen part. Uns i altres estan oblidant les causes que hi ha al darrera del fracàs electoral, que són causes polítiques i socials molt profundes. Pretendre solucionar una qüestió político-social amb propostes electoralistes no és un fenòmen nou i deu tenir molt a veure amb allò que es va mal-anomenar eurocomunisme, és a dir, l'abandonament de l'anàlisi de classe.

L'esquerra no pot estar tant condicionada pel calendari electoral, és a dir, per l'agenda que va escrivint la dreta en cada moment. L'esquerra ha de ser capaç de marcar la seva propia agenda, en la línia de la manifestació del darrer 20 d'octubre; i paral·lelament concorrer a les cites de la dreta.

4.L'esquerra ha de tenir una política d'aliances clara. La basculació de la Rifondazione Bertinottiana, entre fer caure un govern d'esquerra plural i després ser el President de la Càmera del seqüent govern d'esquerra plural, els dubtes sobre el sujecte revolucionari, passar del movimentisme del 2001 a Genova als vells moviments socials, etc fa perdre credibilitat, a més que és un error a nivell ideològic greu. Els i les comunistes hem de fer pedagogia sobre la necessitat d'un Front d'Esquerres i la seva manifestació institucional, aquesta hauria de ser una de les claus de la nostra lluita ideològica. L'oportunisme Bertinottià s'ha demostrar inconsistent a nivell electoral, i el què és pitjor, erroni a nivell ideològic.

5. La pujada de l'extrema dreta (un 8,0% dels vots per la Lega, un 2,0 per La Destra i un 0,26% per Forza Nuova) està correlacionada amb la baixada de l'esquerra. El discurs xenòfob s'imposa com a alternativa davant d'una societat amb un creixement econòmic del 0,3%, en què els salaris estan congelats des del 2001 mentre que el preu dels productes bàsics augmenta de forma exponencial. Juntament amb la necessitat de la conformació d'un front d'esquerres, els i les comunistes hem de fer pedagògia sobre les veritables causes de les dificultats econòmiques de la classe treballadora. Cal explicar com augmenten els beneficis del capital financer en comparació amb els salaris. Des de la Joventut Comunista hem pres el compromís de fer-ho.

6. Totes aquestes reflexions són extrapolables a Catalunya i a l'Estat Espanyol, en la perspectiva d'una Assemblea d'Izquierda Unida que ha de servir per rellançar el projecte.

dimarts, 18 de març del 2008

Valoració resultats electorals

Mirant les darreres entrades al bloc, així com els seus comentaris, qualsevol despistat podria arribar a pensar que aquest és un bloc més d'anàlisi polític, avorrit, seriós i amb pretensions d'academicisme. Res més lluny de la realitat.

Per apartar-me una mica del mètode científic, de les teories falsables i altres costums que requereixen d'un alt grau de concentració, precisió i objectivitat dedico aquesta entrada a la valoració dels resultats electorals, pràctica molt més subjectiva, com tots haureu pogut comprovar. A vegades costa tant saber qui guanya les eleccions, que ben bé sembla que s'apliqui aquella dita de "els últims sereu els primers".

Tots estareu saturats de xifres i més xifres, que si el nombre d'escons, que si el de vots, que si a IU li calen 481.000 vots per treure un diputat mentre que al PP li basten 66.000, que si el nombre de senadors (bé, d'això potser no n'heu sentit res... posats a votar coses inútils, podriem votar la novia del príncep, en plan Eurovisión).

I parlant del príncep... Hi ha una dada que s'ha amagat perversament, una d'aquelles dades de gran rellevància. Si hom analitza els resultats d'IU a les diferents Comunitats Autonomes es trobarà amb una bona sorpresa; IU baixa en totes, no? No, en totes no. Com si d'una Gàl·lia antibipartidista es tractara, trobem una pujada electoral a Ceuta! I qui va anar a Ceuta en precampanya electoral?? El Rei.

Conclusió, per a les pròximes eleccions ni super Gaspi, ni Second Life.
Visca el Rei i visca la República.

PD: En l'hipotètic cas en què el Rei estigui massa ocupat per les seves conegudes i admirables obligacions es pot mirar de contactar amb en Marichalar

dimecres, 16 de gener del 2008

Rifondazione Comunista i els zingari

Parafrejant de André, un any de Roma vol dir, com a mínim si un hi viu dins, aprendre el dialecte. És per això que obro una nova secció al blog, que potser l'anima una mica, vista l'abandonament dels darrers mesos. La secció es diu "certe vorte pare che er monno gira alla rovescia", amb l'objectiu d'informar sobre aquelles noticies d'Itàlia que dificilment podem entendre des d'aquí. I el que és pitjor, dificilment les entenen allà mateix, perquè algunes vegades sembla que el mon giri al revés.

Fa una setmana "el Jaume", m'enviava la següent noticia:

Roma aprueba autobuses escolares separados para niños gitanos
El pleno de un distrito municipal de Roma ha aprobado una moción presentada por el partido Refundación Comunista en la que se pide al concejal para las escuelas que se separen a los niños gitanos en los autobuses escolares, debido a enfrentamientos registrados en los últimos días.

`
La noticia és sense cap mena de dubte sorprenent, doncs la moció ha estat aprovada amb els vots d'Alianza Nazionale (extrema dreta), Sinistra democratica (l'escissió a l'esquerra dels socialdemocrates) i Rifondazione Comunista. Tota una oportunitat pel Partito Democratico, per fer-ne la demagògia possible. Els comunistes a Italia han defensat i defensen sempre la integració de la comunitat rom. De fet el conseller Lucio Conte, ha estat convidat a dimitir per part del secretari de Rifondazione de Roma. Com a informació trascendental, recordar que el mencionat districte era el meu districte veí!

Més informació

dissabte, 12 de gener del 2008

Espanya, himnes i cultura

L'himne espanyol ja té lletra. Amb una estrofa tan treballada com aquesta:

Ama a la patria

pues sabe abrazar,
bajo su cielo azul,
pueblos en libertad

D'entrada un "ama a la patria" imperatiu, és a dir, com una ordre, i per acabar se'ns recorda, per si ens n'haviem oblidat a cop d'ordres i d'obeir, que som un poble en llibertat. Curiosa contradicció, tansols resolta per un sincer "cielo azul". Azules eren els militars colpistes franquistes al '36, azules els militars que van participar a la segona guerra mundial de la mà dels nazis, i azul la sang dels borbons actuals. Sempre s'agreix un exercici de sinceritat, i és natural, que amb una paleta monocromàtica, escollissin l'azul per pintar el cel.

Alguns ens quedem, encara, amb l'Ecce España de José Bergamín. Poeta espanyol de la generació del 27, republicà, gran aficionat als toros, que de tants abrazos de la madre patria va decidir viure els darrers anys de la seva vida al pais basc fins a ser enterrat a Fuenterrabia "para no dar mis huesos a tierra española").

ECCE ESPAÑA

Dicen que España está españolizada,

mejor diría, si yo español no fuera,

que, lo mismo por dentro que por fuera,

lo que está España es como amortajada.


Por tan raro disfraz equivocada,

viva y muerta a la vez de esa manera,

se encuentra de sí misma prisionera

y furiosa de estar ensimismada.


Ni grande ni pequeña, sin medida,

enorme en el afán de su entereza,

única siempre pero nunca unida;

de quijotesca en quijotesca empresa,

por tan entera como tan partida,

se sueña libre y se despierta presa.


Ah i ja que el post va de cultura, us deixo amb dos videos que de ben segur hagués agradat a Bergamín, possiblement desagradarà a alguns, però potser farà canviar d'idees a més d'un o una.




Visca la cultura catalana!