Les darreres setmanes Cuba ha tornat a ser noticia. Aquesta illa tindria onze milions de motius per ser noticia cada dia de l'any, onze milions de persones que es neguen a caure en el cinquanenari xantatge del govern nordamèrica que preten comprar la dignitat a cop de dòlar. Onze milions de persones que voldrien tenir una vida més acomodada: poder canviar d'àpat cada dia, no haver de donar gaire explicacions, prendre un gelat sense fer una hora de cua, trobar seient a la guagua, poder visitar la resta del món, etc. Però amb tanta o més passió com aspiren i lluiten per a aquests objectius, defensen la seva història, cultura, justícia social, educació, participació, sexualitat, sanitat, és a dir, la seva revolució.
Lamentablement però, poc o res els importa als nostres mitjans de comunicació la integritat d'aquest poble i quan Cuba és notícia millor preocupar-se, d'entrada. L'huracà Ike s'ha emportat 4 vides i l'esforç de moltíssimes hores de treball. Feia molts anys que cap huracà s'emportava una vida en el seu pas per Cuba, però no era fruit de cap miracle o conjuració divina, sinó de la planificació del govern i de la solidaritat dels i les cubanes. Tocaran restriccions i més feina, els qui hagin conservat la seva casa acolliran als seus veins i els ajudaran a reconstruir-la, pares, mares nens i nenes restauraran els danys dels centres educatius, etc. Cuba tornarà a donar exemple però la injustícia de la natura dol.
De ponent, ni vent ni gent
Ve de ponent com sempre aquest mal vent, però no somiquem, plorem a voltes amb els ulls i els punys per treure forces del pou profund de la sang i el neguit. Parlo de mi i de tots, i del meu temps i d'altres temps esclaus de la mateixa mesura de silencis i d'oblit.
Parlo d'uns ulls que escruten l'horitzó perquè una nit s'hi ha d'ofegar la lluna, i d'uns sorrals que cada dia el mar neteja de remors i de petjades.
S'esbalça a dolls inútilment la llum pels farallons ben recoberts d'escuma. Ningú no es renta els ulls a ple torrent, com anys abans, ni amb boira matinera. Ja no cremem margeres ni encenem teies d'ajut a cada cantonada.
Muden els temps, però no muda el vent ni les proclames ni els miralls, i esclaten bombolles de sabó davant els ulls d'aquells que encara esperen el prodigi. Vent de ponent com sempre, i és fal.laç, aquest mal vent, i encomana eixorquia.
Parlo per mi i per tots, i escric a crits per mi i per tots, pel temps que em toca viure i pels temps que vindran, i clavo els ulls al cor mateix de l'espiral que engendra aquest mal vent, ara que estic tan sol que cap temor no m'aigualeix les hores, ara que ja no em tempta el gest i puc donar-me tot sencer en cada mirada.
Ve de ponent com sempre, ja ho he dit, aquest mal vent, i bufa fort encara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada