El primer cop que vaig sentir a parlar de l'11ème arrondissement va ser fa gairebé quatre anys, quan la meva companya em va dir on vivia. Entre Bastille i el Père Lachaise, em va dir, i així l'he anat presentant des de llavors als meus amics. En aquests darrers quatre anys l'he anat descobrint, des de de la rue Charonne fins al Canal Saint Martin, un 11ème ple de bars, de restaurants, de terrasses atapeïdes de petites taules rodones i cadires recolzades a les façanes.
Que difícil és parlar de geopolítica quan el que tens al cap no són xifres sinó persones. La clau del #jesuischarlie era ser plenament conscients de no ser-ho. Els per què i els què fer ben intencionats que inunden les xarxes socials queden ridículament eclipsats per tres preguntes molt més concretes: què ha passat, què podria haver passat i què passarà.
Què ha passat perquè, malgrat no ser-ne víctimes físiques, els atemptats han afectat a persones que estimo. Han vist cadàvers, han vist com netejaven la sang dels carrers, han compartit aquestes hores amb amics i familiars de víctimes físiques. Van morir amb la cervesa a la mà.
Què podria haver passat perquè a cada conversa apareix inevitablement un podia haver sigut pitjor (per nosaltres, se sobreentén). Perquè sopar un bobun al Petit Cambodge un divendres no és un mala idea, perquè les pizzes de Casa Nostra no són res de l'altre món però de totes formes no ets a Florència. I si...
Què passarà perquè els atemptats constaten les pitjors pors que teníem, perquè mai vam pensar que viuríem escrutant cada persona desconeguda que ens envolta, cada situació. Perquè el proper cop que em preguntin on viu la meva companya no parlaré ni del Père Lachaise ni de Bastille. A cinc minuts del Bataclan. Sí, quina merda.