diumenge, 16 de setembre de 2012
La izquierda transformadora ante el movimiento soberanista
dimecres, 27 de juny de 2012
¿Por qué se puede hablar de Golpe de Estado en Paraguay?
dimecres, 25 d’abril de 2012
La incertidumbre de Keynes en tiempos de crisis
Notas:
[1] “We are all keynesians now” es una famosa frase atribuida a Milton Friedman en 1965.
[2] Notemos, sin embargo, que la regresión efectuada puede presentar el problema de omisión de variables.
[3] Keynes (1936).
[4] Lucas (2003)
Referencias:
Lucas, Robert (2003). Macroeconomic priorities, American Economic Review, vol. 93, pp. 1–14.
Skidelsky, Robert, 2011. The relevance of Keynes. Cambridge Journal of Economics 35, 1-13
Keynes, John M., 1936. The General Theory of Employment, Interest and Money. London. Macmillan. pp. 161-162.
dijous, 12 d’abril de 2012
Becas universitarias: ¿por rendimiento académico o por renta familiar?
dilluns, 26 de març de 2012
La llibertat de Joan Margarit
dèiem, somniadors, d’estudiants.
És la raó dels vells, matisem ara,
la seva única esperança escèptica.
Són les places de toros amb cadires
damunt la sorra en temps d’eleccions.
És el perill, de matinada, al metro,
són els diaris al final del dia.
La llibertat és quan comença l’alba
en un dia de vaga general.
És morir lliure. Són les guerres mèdiques.
Les paraules República i Civil.
Un rei sortint en tren cap a l’exili.
La llibertat és una llibreria.
Anar indocumentat. Són les cançons
de la guerra civil.
Una forma d’amor, la llibertat.
divendres, 16 de març de 2012
La amenaza de conflicto en la introducción del sufragio en la España del s.XIX
Resumen
Introducción
Antecedentes (1789-1837)
La extensión del sufragio
Conclusión
Bibliografía
dimarts, 7 de febrer de 2012
Paseos con mi madre
La literatura ha sido terreno casi exclusivo de las clases dominantes. La mayoría de personajes literarios son de alta y media extracción social, como mucho aventureros y desclasados. La población obrera es una de las grandes ignoradas. Excepto en la literatura épica revolucionaria su papel es casi siempre de figurante. Basta repasar la geografía espacial y social producida en mi ciudad, Barcelona, para ver el desequilibrio existente entre la estructura social y lo que se lee en los libros. La clase obrera no tiene quien le escriba.La obra que recomiendo no pretende cubrir este vacío. Como todo lo que he leído y oído de su autor tiene la suficiente modestia y seriedad para no presentarse como representante de nada. Pero explica más las vivencias reales de un espectro concreto de la clase obrera de la conurbación barcelonesa que muchas de las visiones míticas de la intelectualidad de izquierdas. Y es que lo que se escribe sale de la experiencia vital del propio autor, de su vivencia como hijo de inmigrantes andaluces en Sant Adrià del Besós, de lo que significó la transición para una clase obrera primero ascendente y despues derrotada. De la complejidad que supone el vivir en los márgenes de la metrópoli, el sentirse de fuera y, a la vez, el insertarse en la misma gracias a la educación. Las vivencias personales que Pérez Andújar relata de sus amigos, el alejamiento de la acción política y el refugio en una honesta actividad cultural explican mejor que en ningún lado el proceso que ha ocurrido en otros muchos barrios obreros de la periferia. El itinerario moral, cultural y personal que refleja es también el que puede encontrarse en otras zonas obreras de la ciudad, como mi querido Nou Barris. El autor no pretende adoctrinar, ni presentarse como un representante de nada, pero precisamente por ello consigue verter una reflexión y plantear un cuadro social que junto al goce de la lectura da muchas pistas sobre una parte de nuestro pasado reciente. Ni apocalíptico ni integrado, simplemente una voz en primera persona que da la impresión de conocimiento profundo de las cosas, no exento de perplejidad. Emocionante y totalmente recomendable.Albert Recio Andreu
dissabte, 4 de febrer de 2012
La democracia es una cosa que se puede tocar
dimarts, 10 de gener de 2012
TMB51: Anàlisi i Alternatives

Durant el dia 10 de gener hi havia convocada una vaga d'usuaris de transport públic impulsada per un moviment ciutadà anomenat #TMB51 en record a la Vaga de Tramvies que hi hagué a Barcelona l'any 1951. Segons Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), el metro i els autobusos han registrat 5.200 validacions més que qualsevol altre dia laborable fins a les 16:00 fet que, deixant de banda la fiabilitat de la font, indica un seguiment molt feble de la convocatòria. No em detindré a analitzar el perquè de l'escàs seguiment de la vaga (ho vaig fer en aquest altre post) sinó a plantejar alternatives, que és el que toca.
En primer lloc hem de ser conscients de la particularitat del moment històric. A diferència d'altres períodes, la gestió de la crisi econòmica per part dels governs de la Unió Europea no suposa un atac parcial als nostres drets, sinó que afecta alhora a tots els pilars de l'Estat del Benestar així com a les polítiques de redistribució fiscal que havia caracteritzat el pacte de classes a Europa (resultat de la victòria antifeixista a la Segona Guerra Mundial i de les concessions davant l'amenaça del Socialisme). Aquesta dimensió global de les agressions que estem patint s'ha d'entendre com una oportunitat per connectar les diferents lluites parcials així com les estructures organitzatives que les sustenten. Tota lluita parcial ha de ser canalitzada pels instruments dels que ens hem dotat per dur a terme la resta de lluites (assemblees, sindicats i organitzacions polítiques).
En segon lloc hem de diferenciar entre el malestar per les polítiques que s'estan aplicant i el seu rebuig. Objectivament és evident que les mesures que s'estan aplicant compten amb el malestar de la gran majoria de la població però aquest malestar no es tradueix de forma immediata en rebuig ja que moltes persones consideren que les mesures són necessàries. És necessari, per tant,desmuntar la idea generalitzada de que "hem viscut per sobre de les nostres possibilitats" i ara ens toca, a tots, assumir-ne les conseqüències. La idea no s'aguanta per enlloc perquè ni vam viure tots per sobre de les nostres possibilitats durant l'època de creixement econòmic (Alberto Garzón assenyala, de fet, que el nostre salari real va disminuir) ni les mesures estan afectant a tothom per igual (el creixement de les ventes d'automòbils de luxe n'és un bon exemple). Si som capaços d'explicar això bé, podrem passar del malestar al rebuig.
Un cop hem aclarit el marc en el que ens trobem és el moment de pensar alternatives. Una possibilitat seria emmarcar la lluita pel transport públic en el que segon Carlos Martínez d’Attac Andalusia seria una Vaga General Ciutadana. Una altra possibilitat seria plantejar una mobilització pel transport públic que enfortís el teixit associatiu existent i, en particular, el moviment sindical i les assemblees. La idea consistiria, per un costat, en editar una T-Dia i vendre-la a un preu simbòlic (una mil·lèsima part del SMI), la venda aniria acompanyada de la recollida d’una signatura per part de la persona compradora i, per l’altre, en assolir un acord amb els treballadors del transport públic perquè no multessin les persones que utilitzessin de la T-Dia durant un dia concret. En cas en que, malgrat el suport dels i les treballadores, hi hagués multes, aquestes podrien ser cobertes amb els diners recaptats per la venda dels títols.
diumenge, 8 de gener de 2012
Per què no secundaré la vaga d'usuaris de transport públic del 10 de gener
Durant les darreres setmanes, la indignació davant l'augment de les tarifes del transport públic a l'Àrea Metropolitana de Barcelona s'ha canalitzat cap a un moviment ciutadà anomenat #TMB51 que, a través de les xarxes socials, reivindica una vaga d'usuaris del transport públic. Després de dies reflexionant-hi he decidit no secundar la vaga pels següents motius.
En primer lloc perquè les condicions han canviat molt des de 1951. La vaga de tramvies de 1951 esclatà en un context en què les vagues de treballadors estaven prohibides pel règim franquista de manera que la millor manera de protestar era realitzant una vaga d’usuaris que era més difícil de perseguir. La vaga convocada pel dia 10 de gener no parteix de l'anàlisi de quin és el millor instrument de lluita sinó de la nostàlgia per un moment històric del moviment obrer català.
En segon lloc perquè la vaga de 1951 va ser una vaga indefinida i el seu èxit va consistir precisament en la pèrdua d’ingressos de la companyia de tramvies (5 milions de les antigues pessetes, que actualment equivaldrien a 20 milions d’euros). Per fer-nos una idea de la magnitud de l’empresa, l’adhesió a la vaga va ser d’entre el 97 i el 99%. La vaga convocada pel dia 10 de gener no és una vaga indefinida i ni el més optimista dels impulsors pot preveure un seguiment significatiu de la mateixa.
En tercer lloc, perquè la vaga de 1951 va estar ben definida i acotada, és a dir, afectava únicament al transport en tramvia i no la resta de transport públic (cal notar que el tramvia constituia el principal mitjà de transport en els trajectes urbans de Barcelona). La vaga convocada pel dia 10 de gener és una vaga que afecta a tots els mitjans de transport públic sense haver avaluat de forma exhaustiva les alternatives als mateixos fet que comporta que per a molta gent sigui practicament impossible secundar la vaga d'usuaris sense absentar-se a la feina.
En quart lloc perquè l'espontaneitat de la vaga de 1951 responia a la repressió sistemàtica del Règim Franquista cap a qualsevol mena d'organització popular, mentre que la falta d'organització de la convocatòria pel 10 de gener respon, fonamentalment, a la precipitació dels convocants. La vaga, en una situació política com l'actual ha de ser la culminació d'un procés d'enfortiment organitzatiu per tal que aquesta rerverteixi en l'organització de les classes populars.
En cinquè lloc, perquè malgrat la indignació davant la pujada de les tarifes, existeix encara un consens a la societat catalana sobre la necessitat d’aplicar polítiques d’austeritat que es tradueixen en retallar la despesa social i augmentar els ingressos. Com diu molt encertadament Toni Salado en un recent article al seu bloc, “Més que radicalitzar les formes de la protesta per augmentar la seva resonància, cal donar-li un relat complet, polititzarla en el sentit de inserir-la en un discurs global que assenyali les causes i als principals responsables, els poders econòmics i financers, a més de denunciar als que executen els efectes, els governs conservadors”.
Per tots aquests motius no secundaré la vaga del proper dia 10 de gener, una vaga que respecto, que té uns objectius que comparteixo i que ha estat impulsada per companys i companyes que tenen tota la meva simpatia. Per tot això, crec que a partir del dia 10 de gener mateix, haurem de buscar noves fòrmules per denunciar les greus agressions que estem patint a Catalunya, fòrmules que permetin aglutinar a la majoria de la societat civil catalana, que la enforteixi, que la cohesioni i que l’organitzi.