diumenge, 16 de setembre del 2012
La izquierda transformadora ante el movimiento soberanista
dimecres, 27 de juny del 2012
¿Por qué se puede hablar de Golpe de Estado en Paraguay?
dimecres, 25 d’abril del 2012
La incertidumbre de Keynes en tiempos de crisis
Notas:
[1] “We are all keynesians now” es una famosa frase atribuida a Milton Friedman en 1965.
[2] Notemos, sin embargo, que la regresión efectuada puede presentar el problema de omisión de variables.
[3] Keynes (1936).
[4] Lucas (2003)
Referencias:
Lucas, Robert (2003). Macroeconomic priorities, American Economic Review, vol. 93, pp. 1–14.
Skidelsky, Robert, 2011. The relevance of Keynes. Cambridge Journal of Economics 35, 1-13
Keynes, John M., 1936. The General Theory of Employment, Interest and Money. London. Macmillan. pp. 161-162.
dijous, 12 d’abril del 2012
Becas universitarias: ¿por rendimiento académico o por renta familiar?
dilluns, 26 de març del 2012
La llibertat de Joan Margarit
dèiem, somniadors, d’estudiants.
És la raó dels vells, matisem ara,
la seva única esperança escèptica.
Són les places de toros amb cadires
damunt la sorra en temps d’eleccions.
És el perill, de matinada, al metro,
són els diaris al final del dia.
La llibertat és quan comença l’alba
en un dia de vaga general.
És morir lliure. Són les guerres mèdiques.
Les paraules República i Civil.
Un rei sortint en tren cap a l’exili.
La llibertat és una llibreria.
Anar indocumentat. Són les cançons
de la guerra civil.
Una forma d’amor, la llibertat.
divendres, 16 de març del 2012
La amenaza de conflicto en la introducción del sufragio en la España del s.XIX
Resumen
Introducción
Antecedentes (1789-1837)
La extensión del sufragio
Conclusión
Bibliografía
dimarts, 7 de febrer del 2012
Paseos con mi madre
La literatura ha sido terreno casi exclusivo de las clases dominantes. La mayoría de personajes literarios son de alta y media extracción social, como mucho aventureros y desclasados. La población obrera es una de las grandes ignoradas. Excepto en la literatura épica revolucionaria su papel es casi siempre de figurante. Basta repasar la geografía espacial y social producida en mi ciudad, Barcelona, para ver el desequilibrio existente entre la estructura social y lo que se lee en los libros. La clase obrera no tiene quien le escriba.La obra que recomiendo no pretende cubrir este vacío. Como todo lo que he leído y oído de su autor tiene la suficiente modestia y seriedad para no presentarse como representante de nada. Pero explica más las vivencias reales de un espectro concreto de la clase obrera de la conurbación barcelonesa que muchas de las visiones míticas de la intelectualidad de izquierdas. Y es que lo que se escribe sale de la experiencia vital del propio autor, de su vivencia como hijo de inmigrantes andaluces en Sant Adrià del Besós, de lo que significó la transición para una clase obrera primero ascendente y despues derrotada. De la complejidad que supone el vivir en los márgenes de la metrópoli, el sentirse de fuera y, a la vez, el insertarse en la misma gracias a la educación. Las vivencias personales que Pérez Andújar relata de sus amigos, el alejamiento de la acción política y el refugio en una honesta actividad cultural explican mejor que en ningún lado el proceso que ha ocurrido en otros muchos barrios obreros de la periferia. El itinerario moral, cultural y personal que refleja es también el que puede encontrarse en otras zonas obreras de la ciudad, como mi querido Nou Barris. El autor no pretende adoctrinar, ni presentarse como un representante de nada, pero precisamente por ello consigue verter una reflexión y plantear un cuadro social que junto al goce de la lectura da muchas pistas sobre una parte de nuestro pasado reciente. Ni apocalíptico ni integrado, simplemente una voz en primera persona que da la impresión de conocimiento profundo de las cosas, no exento de perplejidad. Emocionante y totalmente recomendable.Albert Recio Andreu
dissabte, 4 de febrer del 2012
La democracia es una cosa que se puede tocar
dimarts, 10 de gener del 2012
TMB51: Anàlisi i Alternatives
Durant el dia 10 de gener hi havia convocada una vaga d'usuaris de transport públic impulsada per un moviment ciutadà anomenat #TMB51 en record a la Vaga de Tramvies que hi hagué a Barcelona l'any 1951. Segons Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), el metro i els autobusos han registrat 5.200 validacions més que qualsevol altre dia laborable fins a les 16:00 fet que, deixant de banda la fiabilitat de la font, indica un seguiment molt feble de la convocatòria. No em detindré a analitzar el perquè de l'escàs seguiment de la vaga (ho vaig fer en aquest altre post) sinó a plantejar alternatives, que és el que toca.
En primer lloc hem de ser conscients de la particularitat del moment històric. A diferència d'altres períodes, la gestió de la crisi econòmica per part dels governs de la Unió Europea no suposa un atac parcial als nostres drets, sinó que afecta alhora a tots els pilars de l'Estat del Benestar així com a les polítiques de redistribució fiscal que havia caracteritzat el pacte de classes a Europa (resultat de la victòria antifeixista a la Segona Guerra Mundial i de les concessions davant l'amenaça del Socialisme). Aquesta dimensió global de les agressions que estem patint s'ha d'entendre com una oportunitat per connectar les diferents lluites parcials així com les estructures organitzatives que les sustenten. Tota lluita parcial ha de ser canalitzada pels instruments dels que ens hem dotat per dur a terme la resta de lluites (assemblees, sindicats i organitzacions polítiques).
En segon lloc hem de diferenciar entre el malestar per les polítiques que s'estan aplicant i el seu rebuig. Objectivament és evident que les mesures que s'estan aplicant compten amb el malestar de la gran majoria de la població però aquest malestar no es tradueix de forma immediata en rebuig ja que moltes persones consideren que les mesures són necessàries. És necessari, per tant,desmuntar la idea generalitzada de que "hem viscut per sobre de les nostres possibilitats" i ara ens toca, a tots, assumir-ne les conseqüències. La idea no s'aguanta per enlloc perquè ni vam viure tots per sobre de les nostres possibilitats durant l'època de creixement econòmic (Alberto Garzón assenyala, de fet, que el nostre salari real va disminuir) ni les mesures estan afectant a tothom per igual (el creixement de les ventes d'automòbils de luxe n'és un bon exemple). Si som capaços d'explicar això bé, podrem passar del malestar al rebuig.
Un cop hem aclarit el marc en el que ens trobem és el moment de pensar alternatives. Una possibilitat seria emmarcar la lluita pel transport públic en el que segon Carlos Martínez d’Attac Andalusia seria una Vaga General Ciutadana. Una altra possibilitat seria plantejar una mobilització pel transport públic que enfortís el teixit associatiu existent i, en particular, el moviment sindical i les assemblees. La idea consistiria, per un costat, en editar una T-Dia i vendre-la a un preu simbòlic (una mil·lèsima part del SMI), la venda aniria acompanyada de la recollida d’una signatura per part de la persona compradora i, per l’altre, en assolir un acord amb els treballadors del transport públic perquè no multessin les persones que utilitzessin de la T-Dia durant un dia concret. En cas en que, malgrat el suport dels i les treballadores, hi hagués multes, aquestes podrien ser cobertes amb els diners recaptats per la venda dels títols.