dimecres, 27 d’agost del 2008

Mesurant Distàncies

Donada la persistència en parlar i escriure de Cuba, havent passat deu dies des de la tornada, intentaré canviar una mica de tema

Des de ben petit, com a tants altres nens i nenes, em van ensenyar a mesurar la distància en mil·límetres, centímetres, metres o quilòmetres. Com és natural, no hi vaig veure cap impediment: agafar el regle i mesurar semblava el més normal del món, una mena de joc en què posaves la ralleta del 0 al lloc indicat i observaves on quedava l'altre punt que definia la distància a mesurar. Els milímetres, cal ser sincer i reconeixer-ho, mai em van causar una gran simpatia. Les ratlletes que separaven un de l'altre sempre em van resultar massa ben avingudes, massa apretadetes com per escollir-ne una respecte les altres, i sempre les vaig triar a l'atzar, mirant de no centrar-me en unes més que en les altres, per evitar que les oblidades s'apropessin encara més a les escollides, dificultant la meva tasca. Però no és de milímetres del què vull parlar sinó de distàncies.

Les persones no vivim en distàncies sinó en temps. La distància no és la mesura de l'espai, sinó la mesura del temps que ens cal per recorre'l. La mesura de l'espai tansols serveix per mesurar preus: "són tants metres quadrats" o "tants litres". Però a les persones el què ens preocupa és el temps. Un metre pot resultar ser una centèssima de segon quan es viatja en cotxe, o un parell de minuts quan s'espera pacient en una cua qualsevol. Un quilòmetre es pot convertir en un bon grapat de minuts quan oblides la bicicleta i confies en agafar un autobús, o una d'aquestes bicis públiques que s'empenyen en allunyar-se quan comptaves amb ella. Uns centímetres solen ser una distància insalvable, tant quan ets adolescent i vols arribar inutilment a 1,80; com quan ja t'hi has resignat i tansols aspires a apropar-te del tot a la noia que tens davant.

No sóc ingenu i suposo que seguiran mesurant en múltiples i divisors del metre i de les seves potències. El contaquilòmetres del cotxe seguirà, maquinalment, marcant quilòmetres i els envasos de llet, mesurant litres, en lloc del temps que t'acompanyarà la llet dins de la boca. Diran el què diran, però les persones mesurem en temps, i a la distància d'una vida se n'obliden.

2 comentaris:

lluís ha dit...

Curiós.
Raó n'hi ha, un no compta km per tornar a veure algú, sinó dies o hores per tal que aquesta persona s'aproximi.
El temps podríem dir que és un concepte moralment sacre, i com tot el que prové d'aquest àmbit encara hegemònic, ens ordena el nostre món, ens limita o ens dóna marge.
La distància en canvi deu ser pagana, ja que quanta més distància del teu lloc particular més propens ets a fer ximpleries, com si de cop i volta tot el demés desaparegués, com si no hi hagués res més.
Però el temps porta la distància al lloc que sembla que li correspon. Llavors es quan toca ser com hauria de fer l'amant de la mujer con sombrero: fer front al temps assumint el transcorregut en la distància.
Si s'és capaç superarem estigmes i guanyarem en la nostra pròpia autodeterminació.

Mireia Mora ha dit...

10 dies no són res, antoni! ja veuràs que passaran mesos, fins i tot anys i continuaràs parlant de cuba....