Fa uns mesos vaig descobrir que ja fa 7 anys des que vaig pujar al número 42 de Portal de l'Àngel per afiliar-me a la Joventut Comunista. Recordo perfectament els nervis al picar la porta, la timidesa al parlar amb el Dani i la Iara, i la il·lusió, d'un noi que encara no havia complert els disset anys, al sortir-ne.
Amb el temps m'he acostumat a picar aquella porta, he après a dissimular una mica la timidesa, he enyorat la ingènua adolescència però per molt que m'hi capfiqui no he perdut la il·lusió per construir un altre món de persones lliures i solidàries.
Set anys són molts anys, molta feina i algun mal de cap, però són també, i sobretot, el plaer de compartir un projecte amb molts més joves.
És per ells aquesta cançó, pels qui conec i pels qui desconec encara, però reconec quan els dic camarada.
Gràcies.
Ah, me n'oblidava: el 16 i 17 de maig ens veiem a la Festa Avant
3 comentaris:
jo no hi era el dia que vas picar per primera vegada a la porta, però tinc records de tu, o de l'esboç de tu mateix que eres en aquell moment, d'aquestes primeres tardes al central de les que parles.
felicitats per la convicció, per la lluita i per les tonteries de l'antoni, sense dubte, el meu reducte preferit de tot plegat!
saludos...y usted es comunista tambien compañero?...si es asi, que extraño como nos encontramos en la red.
pues sobre la cancion, me quedo con mujer que camina, porque yo nunca pediria que deje la cerveza, ni que vea todo posiutivo, mucho menos que olvide el enemigo...es más lo alentaria a seguir luchando mas fuerte, roncar mas, sewr mas uno...
Besos desde Chile
cabron, poses una foto on tu no surts! jeje
Publica un comentari a l'entrada