dimecres, 30 de maig del 2007

El Perseguidor

Hauria d'aparèixer un video per aquí sota o per aquí dalt (és així lector?).

En el video s'hauria d'escoltar la veu de Julio Cortázar i el saxu de Charlie Parker sonant "El Perseguidor" i "Out of Nowhere"(eh Ari?) respectivament.

El conte sencer el podeu trobar aquí.

Crec que us deixo en bones mans mentre avanço el treball (tesina, com en diuen ells) sobre l'Unicitat de l'Equilibri Econòmic (...a mi també se m'acut una llista llarga de coses millors per fer...).
Fins aviat!

dimarts, 29 de maig del 2007

La "Tortilla Española": un debat obert (primera entrega)


Seguirem decepcionant als i les lectores provinents de la roig-esfera amb un post de tall clarament populista. Passem però de puntetes al voltant d'aquest adjectiu tan de moda ultimament:

És simptòmatic que mentre a la Unió Europea i en particular a l'Estat Espanyol (i encara més particularment a Catalunya) l'abstenció es proclama sistemàticament força majoritària en tots els comicis, és a dir, la majoria de ciutadans i ciutadanes creuen que el seu vot no modificarà les seves expectatives de vida. Encara quedin il·luminats, que creuen tenir la legitimitat per tal de criticar les democràcies llatinoamericanes com la veneçolana.


Expedient complert, podem anar a tractar la qüestió que ens ocupa avui:

La "Tortilla Española": un debat obert

Aunque Zapatero se resista a aceptarlo, "lo prometido es deuda", así que hablaremos de la tortilla española en castellano. Todos los que habreis estado fuera de vuestro pais (sea Catalunya, el Pais Vasco o España), habreis tenido que exportar vuestro patrimonio gastronómico para deleite y curiosidad de los autóctonos.

No lo tenemos nada fácil los catalanes, pues parece que el Pà amb tomàquet no es suficiente. O almenos, dificilmente se conformarán con semejante muestra de despilfarro (es evidente que el Pà amb tomàquet y los desechos de tomate intrínsecos es la manera que tenemos los catalanes para convencer al mundo que no somos tacaños).

Descartada la posibilidad de la "Botifarra amb seques" porque su ingestión "acarrea suspensión" (y con el "caganer" y el "cagatió", ya habremos dado suficientes pruebas de nuestra intachable pulcritud cultural), nos vemos obligados a incorporar, a regañadientes, el patrimonio cultural hispánico: la tortilla.

Nos detendremos un poco en su origen etimológico:

Merece especial atención el hecho que usemos dos expresiones para referirnos al mismo significado: Tortilla de Patatas o Tortilla española.

El uso de una u otra locución nominal depende habitualmente de la adscripción nacional de quién lo pronuncie. Así, dificilmente un catalán considerará que está cocinando una tortilla española, mientras que un español no tendrá tantos reparos.

La situación es, sin embargo, paradójica, pues el uso indiscriminado de ambas locuciones, nos ofrece otra via de investigación:

Si "Tortilla de patatas" = "Tortilla española",
cancelando a ambos lados de la igualdad el término "Tortilla" obtenemos,
"de patatas"="Española".

Que con algo (más bien poco) de ingenio nos lleva a las siguientes afirmaciones:

"Monarquía española" = "Monarquía de patatas"
"Democracia española" = "Democracia de patatas"
"Selección española" = "Selección de patatas"

Todas ellas de una veracidad incontestable.


Esto es todo por hoy, prometemos una nueva entrega del debate alrededor de la Tortilla Española, quizás, con la receta personal incluida.

Apa fins aviat!

dilluns, 28 de maig del 2007

"c'est parti"

Quan comences una cosa mai saps on et portarà. Tots tenim una muntanya de "primers cops": el primer cop que hi vaig anar, el primer cop que el vaig conèixer, el primer cop que el vaig escoltar, llegir, etc. I tants altres primers cops que tampoc vénen al cas... La qüestió és que tot té un començament, que al cap d'un temps ens resulta gairebé ridícul.














Sense anar més lluny, dissabte vaig anar al Forte Prenestino, un antic fort militar de 13,5 hectàrees, on celebraven el 30è aniversari de Radio Onda Rossa. Hi havia estat dos anys abans. Recordo que vam prendre dos trams per arribar-hi, i no tenia ni idea d'on erem. Dissabte hi arribava sense perdre'm (per sorpresa de l'acompanyant). Està clar que mai hagués imaginat un retorn com aquell, com tampoc hagués pogut imaginar que aquella primera anada al Forte fos el començament de res. Per això, això no és (encara) un blog però "c'est parti".