Jean Jaurès, cent cinquanta anys de socialisme i pacifisme

Avui, Jean Jaurès tindria cent cinquanta anys. Polític, periodista i pacifista, va conscienciar-se amb la vaga de miners de Carmaux, amb l'afer Dreyfus o amb la seva oposició a la primera guerra mundial. Després de fundar el diari L'Humanité, que dirigiria fins al seu assassinat, va contribuir al naixement de la Secció Francesa de la Internacional Obrera.

Amb els anys, la seva popularitat, ha situat a Jaurès com el major referent de l'esquerra francesa, fins al punt que el mateix Nicolas Sarkozy, amb el seu habitual oportunisme, ha reivindicat el seu bagatge polític i personal. El fenòmen no és pas aïllat, tot moviment polític nacional té tendència a apropiar-se del llegat dels personatges històrics més rellevants per a la història del pais. Ho ha fet la revolució Cubana reivindicant la figura de Martí, o la Bolivariana amb la de Bolívar. Però també el conservadurisme italià amb la de Gramsci o la dreta francesa amb el de Jaurès.

Hi ha, però, diferències entre l'apropament de l'esquerra i la dreta a les figures històriques del moviment progressista. Els primers s'hi apropen -ens hi apropem-, per tal d'iluminar, amb el seu pensament i la seva acció, la nostra realitat. Els segons, en canvi, s'hi apropen per amagar-les, per cobrir-les, per evitar que cap raig de llum amenaci en revelar la naturalesa de les injustícies d'aquest món, injustícies de les que són responsables, o en el millor dels casos, còmplices.

Jaurès va lluitar per la pau i la justícia social, i a més ho va fer convençut que aquests objectius només eren possibles amb la unió de tota l'esquerra, el llavors anomenat Bloc des Gauches. Cent cinquanta anys més tard, els comunistes francesos segueixen defensant la unitat de l'esquerra a través del Front de Gauche. Ara entenc per què van matar a Jaurès.