La diada i l'opressió nacional

Enguany celebro la meva vint-i-cinquena Diada Nacional, d'aquests vint-i-cinc onzes de setembre, els primers els vaig passar passant, els següents amb els nervis de l'imminent tornada a l'escola, més tard preguntant-me pel sentit d'una festivitat fora del calendari escolar i no va ser fins fa deu anys que vaig començar a preguntar-me pel seu significat polític, sobre el perquè els catalans ens dotàvem d'un dia per celebrar l'existència de la nostra nació.

Des de llavors he passat diades reivindicant aferrissadament la necessitat d'exercir el legítim dret a l'autodeterminació i d'altres creient que eren del tot irrellevants . Amb el temps, i l'experiència, crec haver entès que les dues posicions no són irreconciliables.

El principal motiu d'un cert escepticisme vers el sobiranisme són, precisament, els sobiranistes; i em permeto usar el "d'esquerres i de dretes". Mai he cregut en la nació oprimida catalana, si quan parlem de nació estem parlant precisament de les persones que en formen part. I n'hi ha que s'omplen la boca d'opressions nacionals - els d'esquerres amb harmònica sintonia amb la social- i jo, què voleu que us digui, d'aquesta opressió nacional no en veig ni rastre a Catalunya.

L'opressió nacional no és res abstracte, haver conegut la realitat cubana o palestina permet entendre, amb els matisos de cadascun d'aquests països, com s'articula l'opressió nacional. En ambdós casos, ens trobem davant de ciutadans que són discriminats per la seva ciutadania. Discriminats a l'hora de buscar una feina, de realitzar uns estudis, de cercar oportunitats a l'exterior. Succeeix el mateix a Catalunya?

No ho crec. Certament els i les catalanes patim discriminacions; els i les joves, per exemple, tenim més dificultats alhora d'aconseguir beques a la universitat, però aquestes discriminacions lluny de ser d'origen nacional, ho són d'origen social fruit de vint-i-tants anys de govern de dretes convergent. Podem queixar-nos a Madrid de les cues d'espera en la sanitat pública després d'anys d'aposta pública per les mútues privades? Podem queixar-nos a Madrid dels barracons de la Primària i la Secundària després d'haver estat la Comunitat Autònoma que més ha finançat la concertada?

No podem confondre, sistemàticament, les conseqüències de les polítiques classistes de la dreta catalana amb l'opressió nacional. I no ho podem fer, no només per jutjar correctament el paper de CIU, sinó sobretot, per forçar al Govern d'Entesa a defugir del continuisme, i fer polítiques que trenquin amb el llegat convergent.

Hem d'exigir el dret a decidir, però no podem caure en el parany de plantejar-ho de dalt cap a baix. L'exercici de l'autodeterminació no es pot limitar a la participació en un hipotètic Referèndum. L'autodeterminació és un procés que comença en la nostra quotidianeïtat, des del moviment veïnal, des del moviment estudiantil, des del moviment obrer, i sí, també, des del cultural. Autodeterminació és decidir el nostre model urbanístic, econòmic, educatiu i cultural. Comencen a autodeterminar-se els i les treballadores que exigeixen unes condicions laborals dignes. Comencen a autodeterminar-se els i les estudiants que s'impliquen en els continguts dels plans d'estudi. Comencen a autodeterminar-se els i les veïnes que qüestionen els plans urbanístics i plantegen alternatives. Comencen a autodeterminar-se les dones que volen decidir sobre el seu propi cos. Comencen a autodeterminar-se els i les artistes que es volen expressar en la seva llengua.

Hem de començar per l'inici i no pel final: l'autodeterminació no és un plebiscit sinó un procés d'organització. Endarrere aquesta gent, tan ufana i tan superba...