Resposta al Jordi Graupera

Benvolgut Jordi,

Et respondré breument perquè, afortunadament, els meus trajectes de metro no són tan llargs com els teus.

L’article a The Guardian és interessant per dues raons:

En primer lloc perquè destaca que els referèndums no són sempre la millor solució per prendre decisions polítiques. No ho són, quan el que està en joc són els drets d’una minoria com s’explica a l’article i no ho són tampoc quan qui fa campanya per una opció o una altra no ha d’assumir les conseqüències de la decisió (el referèndum del Brexit i la dimissió de Farage són un bon exemple).

En segon lloc, perquè és paradoxal que plantegis la qüestió catalana com una qüestió de minoria discriminada i consideris, alhora. que la solució és un referèndum. Com bé apuntes, si els catalans fóssim una minoria discriminada, seria perillós confiar el respecte dels nostres drets a un referèndum al conjunt de l’Estat Espanyol. Però llavors tampoc tindria sentit fer-ho a Catalunya. Quin sentit tindria que jo, que no em sento discriminat, votés en aquest hipotètic referèndum? Possiblement, només hauríeu de votar els qui (entenc que) us sentiu discriminats i seria tan previsible el resultat com la impossibilitat d’aplicar-lo. Per cert, t’imagines un referèndum sobre el matrimoni homosexual en que només votessin homosexuals? O un referèndum sobre la segregació racial en què només votessin els negres? Els drets individuals no es voten, ni el conjunt de la població ni la minoria afectada. A Catalunya no hi ha cap Rosa Parks (un altre debat seria la confusió entre desobediència civil i desobediència institucional) perquè, afortunadament no hi ha drets civils en joc.

Vol dir això que no té sentit fer un referèndum d’autodeterminació? No. Vol dir que el conflicte de l’encaix de Catalunya dins o fora d’Espanya no es pot inserir com una qüestió de drets civils sinó, en tot cas, de drets col·lectius i aquí és on apareix el dret a l’autodeterminació. Si aquest dret fos clar, els independentistes podríeu anar al Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg i esperar una decisió favorable. El problema és que és un dret controvertit perquè no queda clar qui és subjecte al dret a l’autodeterminació. De fet, quan Quim Torra i Jordi Cortada hi van anar per denunciar la sentència contra l'Estatut, el TEDH va respondre que "no es refereix a un litigi sobre els drets i obligacions de caràcter civil dels demandants ni al fonament d'una acusació en matèria penal contra ells ens virtut de l'article 6 del Conveni Europeu dels Drets Humans". Recentment en Xavier Climent hi va anar per reclamar el dret a l'autodeterminació sense que la demanda ni tan sols s'admetés a tràmit.

Però, amb independència de que Catalunya tingui dret a l’autodeterminació o no el tingui, el fet és que a Catalunya hi ha un conflicte polític i no és desitjable que hi hagi una part significativa de la població que no us sentiu còmodes amb l’encaix actual de Catalunya a Espanya. És lògic, per tant, donar-hi resposta. Una possible resposta és un referèndum d’independència. Un referèndum per resoldre un conflicte polític.

I si es tracta de resoldre un conflicte polític, aquest referèndum ha de ser legal i acordat. Per què? Perquè si és unilateral, el conflicte no es resol sinó que s’agreuja, els resultats no serien clars ni aplicables, les institucions se situen al marge de la llei, deixen de ser representatives del conjunt de catalans i catalanes i la societat es polaritza més.

No vull enganyar a ningú, hi ha motius de sobres per pensar que no hi haurà cap referèndum legal i acordat al curt termini. I no n’hi haurà perquè l’amenaça de la unilateralitat no facilita el diàleg entre els govern espanyol i el català i, com que aquesta amenaça no és creïble, tampoc pot forçar al govern espanyol a negociar. Ras i curt, no hi cap solució màgica al conflicte català al curt termini. Una anàlisi difícilment acceptable pels qui necessiten fixar l’horitzó de la independència prou aprop com per justificar que no es parli de res més però aquest és un altre debat.

Vaig arribant a la meva destinació així que aniré acabant. L’independentisme té tota la legitimitat per a plantejar el seu projecte polític. És legítim voler més recursos i voler més competències per poder fer polítiques que recullin millor les preferències dels catalans. Ara bé, comparar la qüestió catalana amb la segregació racial a Alabama o amb colònies com el Sàhara Occidental o Algèria, no només és frívol sinó que és perillós. I ho és, especialment, quan ho feu persones que sou referents per a molts independentistes. Si algú intel·ligent com en Jordi Graupera insinua que Catalunya és un colònia, per què ens hauria de sorprendre que algun dels teus lectors considerés colons a la immigració de la resta d’Espanya? Per què si en Vicent Partal acusa al PSC de bascular cap al feixisme, ens hauria de sorprendre que hi hagi qui els pinti les seus demanant que marxin? Parafrasejant l’històric lluitador antifranquista Jordi Carbonell, que la imprudència no ens faci traïdors.

Abraçada,