La impossibilitat de l'equidistància entre Israel i Palestina, és a dir, entre opressor i oprimit és, o hauria de ser, el primer punt de partida d'una anàlisi d'esquerres respecte a la qüestió palestina. El segon, sovint oblidat, és acceptar que cada poble té dret a escollir el seu propi govern, i per tant el govern de Hamàs té exactament la mateixa legitimitat que la resta de governs que ha triat el poble palestí. La pregunta, en tot cas, és si Hamàs, i per extensió, el fonamentalisme islàmic, són la solució a la dramàtica situació que viuen els i les palestines.
Des d'una òptica de camps contraposats trobem els EUA i Israel per un costat i una sèrie d'estats que objectivament compleixen una funció antiimperialista per l'altre. És per tant, comprensible que determinats sectors de l'esquerra catalana prenguin partit per Hamàs, Hezbolà, la resistència iraquiana, etc. Ara bé, pretendre enfocar el conflicte des d'aquesta òptica és un error: el fet que estiguin combatent el major opressor dels pobles en aquesta part del món, no ens ha de fer oblidar que s'inscriuen en una corrent molt reaccionaria, en particular, en relació a les seves concepcions socials. Els fonamentalistes islàmics no es defineixen com a antiimperialistes, el què diuen és que fan front als creuats i els jueus, amb un llenguatge que demostra una concepció racista i fanàtica del món1. Tendim amb massa facilitat a jugar a una macabra partida de Risk on l'enemic del meu enemic és sempre, i malgrat tot, el meu amic. Hem d'acceptar que no ens trobem davant d'un veritable procés revolucionari, com el d'Amèrica Llatina, on és molt més fàcil encertar l'interlocutor.
És evident, que les dificultats d'una esquerra laica i progressista al món àrab han afavorit per un costat Israel i les seves pulsions més violentes i ferotges, i per l'altre les organitzacions fonamentalistes islàmiques. Des de finals dels '70, i amb una forta escalada als '80, les organitzacions islamistes van ser finançades pels governs i les autoritats militars israelianes2, per bloquejar un procés que si bé no hauria portat a la creació d'un estat palestí, hauria permès unes condicions millors que les actuals. En aquella època, mentre l'ofensiva contra l'OLP era duríssima i la corrupció de Fatah assolia nivells inacceptables, florien estructures lligades al món islàmic (tan sols a Gaza, en el període de 1967 a 1987, el nombre de mesquites es va triplicar passant de 200 a 6003). Les aportacions econòmiques que rebien les organitzacions islamistes i Hamàs des de la seva fundació el 1987 es transformaven en un estat del benestar sui generis: escoles, hospitals i tot allò que condueix a un arrelament real amb el poble.
La caiguda de la Unió Soviètica tampoc va ajudar a les organitzacions progressistes i laiques, lligades sovint al moviment socialista internacional, avalant encara més la tesi que la via islàmica era l'únic camí que podia prendre el martiritzat poble palestí. El reforçament de Hamàs va tenir com a conseqüència el reforçament d'una dreta encara més ferotge a Israel, que ha aconseguit, avui, arribar a sectors més moderats de la política i de la cultura israeliana. Una dreta que ha canalitzat la prosperitat econòmica dels darrers anys cap a només el 25% de la seva població sense cap repercussió entre les classes baixes, composades fonamentalment per jueus ortodoxes, jueus nord-africans i palestins4.
Hamàs, objectivament, ha esdevingut un instrument del govern d'Israel. Durant la guerra a Gaza hem observat aquest lligam indirecte entre l'organització islamista i el govern israelià. Segons Mohammed Nafa'h, secretari general del Partit Comunista d'Israel, la guerra a Gaza era un instrument per afavorir les posicions més violentes i feixistes de la dreta israeliana: “han realitzat una reeixida campanya electoral massacrant centenars de persones, amb el silenci (i en molts casos recolzament) de la comunitat internacional”. La lògica és clara: Hamàs és la coartada perfecta per justificar la guerra a Gaza, i aquesta reforça l'extrema dreta sionista.
Avui però, després d'una massacre d'aquesta magnitud, les organitzacions i els partits de la resistència han de col·laborar, no tenen cap altra opció: els distanciaments serien perjudicials per tots. És, per tant, un encert el paper que està jugant aquests mesos el Front Popular per a l'Alliberament de Palestina, organitzant manifestacions i reunions unitàries, exercint de frontissa entre Fatah i Hamàs I és també un encert, cercar de recuperar la força perduda i intentar crear les condicions pel renaixement d'una esquerra laica i progressista.
Els nostres deures a Catalunya, consisteixen en condemnar els comportaments que des de fa anys provoquen un patiment inacceptable dels palestins. Avui, com ahir, i possiblement com demà, és necessari estar al costat del poble palestí, de la seva resistència, comprometent-nos i mobilitzant-nos. L'únic camí pel poble palestí és un camí a l'esquerra. Cal, per un costat, una esquerra progressista, laica i combativa (amb tot els mitjans que consideri oportuns) a Palestina, i una esquerra laica i pacifista a Europa i a Israel que connecti amb les reivindicacions del poble palestí i forci al govern israelià al diàleg. Cal que la població palestina vegi en l'esquerra mobilitzada d'arreu del món un aliat del seu poble i conclogui que la solució a la qüestió palestina passa per un enfortiment de l'esquerra a Palestina. Tenim una enorme responsabilitat.
1 Entrevista a Gilbert Achcar, professor de ciències polítiques a Paris VIII i investigador del Centre Marc Bloch de Berlín, publicada a la State of nature del març de 2006.2 John K. Cooley, An Alliance against Babylon: The U.S., Israel and Iraq.
3 Ziad Abu-Amr, Islamic Fundamentalism in West Bank and Gaza
4 Ian Pappé, The Modern History Palestine, One Land, Two Peoples.
4 comentaris:
Alguns links en un i altre sentit:
http://www.rebelion.org/noticia.php?id=53147
http://www.rebelion.org/noticia.php?id=79703
http://www.rebelion.org/noticia.php?id=69804
http://www.rebelion.org/noticias/2007/6/52618.pdf
http://www.rebelion.org/noticias/2007/8/55033.pdf
http://www.rebelion.org/noticias/2006/2/26450.pdf
http://www.rebelion.org/noticia.php?id=78852&titular=hamas:-defensa-de-la-resistencia-isl%E1mica-
Tots de la mateixa font perquè he fet poqueta recerca... jeje.
Pel que fa a mi, no sé massa quina és la meva posició, però em sembla que no sabria ser tant categòric com tu amb aquest assumpte.
Abraçada. Salut!
Benvolgut company, no estic gaire d'acord amb alguns dels arguments que utilitzes. Titllar a Hamás i Hezbolah d'Integristes Islàmics és una tonteria tan gran com acusar els Cristians pel Socialisme d'Integristes religiosos. Es tracta de moviments de resistència nacional a l'imperialisme sorgits de la intel·lectualitat, en el cas que ens ocupa molt més una intel·lectualitat totalment desvinculada de qualsevol estructura sacerotal, molt més del que ho estan els Teòlegs de l'Alliberament. Jo sóc ateu militant i sempre els intentaré convéncer de que això de Déu és pura superstició, però em semblen tan bons aliats uns com els altres per plantar cara a l'Imperialisme. La concepció social de Hamás és molt més revolucionària que la de molts dirigents polítics que es consideren comunistes laics. Conceptes com la solidaritat popular, la germanor, la importància de la comunitat davant l'individu o la coherència personal i el no baixar-se els pantalons (que em semblen molt més fonamentals que algunes màximes ideològiques totalment buides de sentit) poden trobar-se entre aquesta gent amb molta més facilitat que entre la suposada esquerra catalana. D'altra banda, tot aquest discurs no deixa de ser resposta natural a la informació tan manipulada que porten a terme els mitjans de comunicació sobre el món islàmic, farcit de tòpics, estigmatitzacions i veritats a mitges que calen molt fort en l'inconscient col·lectiu de 10 segles de creuades i guerra contra la diferència.
Finalment, trobo preocupant aquestl racisme cultural que s'està obrint camí fins i tot en l'esquerra més conscient, a base d'introduir matisos, correccions i incerteses basades en la ignorància per impedir a tota costa que l'esquerra occidental aconsegueixi trobar aliats vàlids a l'Orient Mitjà contra l'Imperialisme Occidental i la seva religió liberal i eurocentrista. La més integrista de totes.
Una abraçada revolucionària
Abans de res, agrair els comentaris...
He de reconèixer que no he pogut llegir tots els enllaços de rebelión, però m'ha agradat enormement llegir "El Islam Político, al servicio del imperialismo" del Samir Amin (el tercer enllaç de la llista).
Crec recordar, podria equivocar-me, que el Perro Cimarrón va sortir bastant content de la xerrada que va fer el Samir per a la Fundació Pere Ardiaca, així que estic segur que llegirà l'article amb interès.
De totes maneres i sobre la crítica en si, vull matisar alguns aspectes:
1."Titllar a Hamás i Hezbolah d'Integristes Islàmics és una tonteria tan gran com acusar els Cristians pel Socialisme d'Integristes religiosos"
Em sembla que la comparació és poc encertada. Podriem analitzar una muntanya d'exemples o limitar-nos a comentar la posició respecte a la secularització de la societat d'uns i d'altres.
2.Parlar de concepció revolucionària de Hamàs, perquè hagi apostat per l'establiment d'un seguit de mesures assistencialistes, per apostar pel col·lectiu davant l'individu, etc?
Evidenment hi ha una sèrie de valors (en aquest cas de caràcter religiós), que entren en contradicció amb el desenvolupament del capitalisme; però això no significa que la defensa d'aquests valors sigui revolucionària, sinó que haurià de servir-nos a nosaltres precisament per convence'ls a ells. I aquesta és una qüestió central sobre la que va escriure Engels fa més de 100 anys...
3.A més, no oblidem que el caràcter antiimperialista, és també un valor subjectiu que va més enllà de la funció que s'està exercint a nivell internacional.
4.No crec que estigui caient en cap mena de racisme cultural quan cŕítico el paper d'una organització político-religiosa-militar com és Hamàs, a no ser que sota una pretesa multiculturalitat, el laicisme sigui excloent. Et deixo amb el primer paràgraf del Samir:
"Sobre la base de esta postura, todas las corrientes del Islam político eligen llevar su lucha al terreno de la cultura, pero “cultura” reducida en realidad a la afirmación convencional de pertenecer a una religión particular. En realidad, los militantes del Islam político no están verdaderamente interesados en discutir los dogmas que configuran la religión. La afirmación ritual de pertenencia a la comunidad es su única y exclusiva preocupación. Esa visión de la realidad del mundo moderno no sólo es inquietante por la inmensa vacuidad de pensamiento que esconde sino que también justifica la estrategia del imperialismo de substituir el llamado conflicto de culturas por el que existe entre los centros imperialistas y las periferias dominadas. El énfasis exclusivo sobre la cultura permite al Islam político eliminar de todas las esferas de la vida las confrontaciones sociales reales entre las clases populares y el sistema capitalista globalizado que las oprime y explota. Los militantes del Islam político no tienen presencia real en las zonas en las que tienen lugar los conflictos sociales reales y sus dirigentes repiten incesantemente que esos conflictos carecen de importancia. Los islamistas solo están presentes en estos terrenos para abrir escuelas y clínicas de salud. Pero esto no supone más que una labor caritativa y de adoctrinamiento. No son medios de apoyo de las luchas de las clases populares contra el sistema responsable de su pobreza."
Benvolgut company, potser he entrat en el tema a cavall i he partit alguns gots innecessàriament, et demano disculpes. En tot cas, però, em mantinc en la comparació que he fet entre el suposat integrisme de Hamás i el dels Cristians pel Socialisme, encara que potser seria convenient raonar-la una mica. Recapitulem.
Crec que el problema de fons és el coneixement superficial que tenim del complexe món islàmic. Fixa't tu que en l'article que em cites de l'admirat Samir Amin (encertes de ple), l'Islam Polític al qual fa referència l'autor no és concretament el de Hamàs o Hezbollah, dels quals només en parla al final i de passada, sinó el representat per les oligarquies d'Arabia Saudí o Pakistan i de l'experiment egipci dels Germans Musulmans. L'Islam polític del qual Samir Amin parla és a grans trets l'Islam de totes aquelles oligarquies que practiquen l'antic art hipòcrita (tan criticat pel mateix Mahoma a l'Alcorà, dels Munafiqun), l'Islam del doble discurs: són antioccidentals i els més islàmics de tots quan busquen el recolzament del seu poble, però són a la pràctica aliats d'occident en el terreny econòmic. Si ens centrem en Hezbollah i Hamàs, com a projectes polítics de creixement molt recent, hem de parlar en altres termes, introduir altres matisos, com ho fa el mateix Samir Amin. Perquè tant un com l'altre, són moviments islàmics de base, que precisament s'han fet grans gràcies al descontentament popular vers l'entreguisme de l'Islam Polític tradicional, posant l'èmfasi en la veritable essència de l'Islam Corànic, és a dir, en la humiltat, la renúncia als béns materials i la solidaritat fraternal, a l'igual que en el cas dels Cristians pel Socialisme. És per això que Hamàs i Hezbollah són moviments polítics, no només antiimperialistes, sinó també anti Islam Politic "Tradicional" i una veritable alternativa a ells. Si tal com diu Samir Amin, l'Islam polític, el tradicional, s'ha centrat en el camp cultural per no tenir que posar en un compromís les seves aliances econòmiques, ben al contrari, aquests moviments propugnen, per primera vegada des de dins mateix de l'Islam Polític, un islam socialitzant que té grans implicacions econòmiques i que no només és teoria, sinó que es porta a la pràctica. Perquè no cal oblidar que si Hamàs s'ha fet fort a Palestina ha sigut perquè han estat ells els únics que han centrat la seva activitat en el sosteniment econòmic de la població a través de xarxes de solidaritat, mentre Al-Fatah i molts laics d'esquerra es dedicaven a d'altres coses amb l'objectiu de mantenir la seva hegemonia dins la OAP.
Així mateix, estrictament parlant, ni Hamàs, ni Hezbollah, són moviments integristes. L'integrisme islàmic, molt important durant els anys 70, nascut més en l'àmbit algerià que en el palestí, tampoc tenia massa a veure amb el fonamentalisme de l'Iran i ja per llavors els mitjans ens ho ficaven tot en un mateix sac. No s'assemblen ni en orígen, ni en objectius, ni en metodologia, senzillament són coses diferents. Clar que a grans trets tenen molt a veure però generalitzar és en aquest cas estigmatitzar.
D'altra banda no entenc que la lluita d'aquests moviments sigui antiimperialista pels seus valors religiosos, sinó per fets concrets i polítiques socials. La religió en si mateixa em resulta com a concepte una aliada natural de qualsevol Imperialisme. Tota religió és prou oberta per a poder encabir-hi als pobres i als rics i sempre hi ha molt marge per a tota interpretació. Senzillament es pot ser musulmà de dretes o musulmà revolucionari. De fet, el gran poeta, astrònom i matemàtic Omar Khayyam es considerava musulmà i ateu i no tenia gaires problemes ni contradiccions, ho considerava tot metafòricament molt encertat. No obstant això, hi ha una qüestió molt important a tenir en consideració si parlem de secularitat entre l'Islam i el Catolicisme: a diferència de l'Esglèsia Catòlica, amb tota la seva jerarquia, pompa i una immensa maquinària organitzativa sacerdotal, l'Islam no té sacerdots oficials, ni cap Papa de Roma al cim de cap piràmide. És cert que entre els xiites existeix cert sacerdoci, encara que res comparable a l'estructura Vaticana, però la immensa majoria de musulmans, no responen a cap doctrina islàmica oficial, ni a cap Capità General que toqui el pito i quadri a tothom al seu darrera. Si heu entrat a una mesquita haureu vist a diversos racons a diversos homes que congreguen deixebles al seu voltant. Són els interpretadors de les escriptures i no s'hi tornen a designi de cap jerarquia oficial, sinó per prestigi personal i per la popularitat de la seva interpretació de l'Islam, segons l'antiga relació de mestre-deixebles.
No obstant això, per damunt de tot, des del meu punt de vista, la reflexió que hauria de fer l'esquerra europea en tota la qüestió palestina és si seguim defensant o no aquell vell axioma que deia que cada nació havia de tenir la seva via al socialisme. Jo penso que si seguim defensant això, ens cal assumir que el socialisme no sempre té que ser d'arrel judeocristiana, ni té perquè tenir sempre el marcat to occidental que sempre ha tingut, ni aquesta tediositat apostòlica, ni el to iluminista que manté des dels temps de la revolució francesa. És possible, i els fets semblen demostrar-ho, que el nou socialisme que sorgeixi a l'àmbit islàmic com a alternativa real a l'Imperialisme Nordamericà-britànic-sionista, no sigui d'arrel marxista com ens hagués agradat. Era possible als anys 80 somiar amb un moviment comunista laic contra l'Islam Polític i llavors era lògic. Més que res perquè hi havia la Unió Soviètica. Però ara sembla més factible parlar d'un Islam subjugat a l'Imperialisme i d'un Islam rebel que evoluciona a marxes forçades, recollint moltes coses del marxisme, per construir una alternativa.
En cap moment he volgut insinuar que l'autor d'aquest bloc que llegeixo chabitualment, tingués un discurs racista cultural ni res d'això. Només volia posar en evidència que molt sovint, en la recerca dels nostres aliats ens deixem portar pels tòpics i les mentides que els mitjans de comunicació repeteixen fins a la sacietat: Hamàs són integristes islàmics, terroristes, extremistes religiosos. Res d'això. Extremistes religiosos molt més perillosos són l'Estat Racial d'Israel, sota l'ampara de la passiva i còmplice esquerra europea. Extremistes religiosos són el Papa de Roma i el Vaticà, amb qui ni Cristians pel Socialisme, ni els Teòlegs de l'Alliberament han trencat relacions oficials, és a dir, segueixen en la mateixa empresa, per molt que la critiquin. No han fet un cisme nou, no han trencat amb l'esglèsia oficial, no han deixat d'aportar clients a un negoci que saben que és una estafa. Com n'hem de dir d'això?
Finalment comentar-te que crec que hem d'aprofundir més en aquest debat i que comparteixo amb tu la preocupació pel desenvolupament incert de la qüestió palestina. Però crec que, des de l'esquerra, des d'un estricte sentit de solidaritat internacionalista, hem d'assumir que Hamàs i Hezbollah són els moviments populars més representatius del poble palestí (a Gaza i al Líban), els interlocutors reals (i no els que ens agradaria tenir en somnis) de les classes populars palestines i que constitueixen dos peces fonamentals de la lluita global contra l'Imperialisme que no es mereixen ser tractades amb la superficialitat que habitualment se'ls dedica.
Salutacions
Publica un comentari a l'entrada