La pregunta no és “de qui és la culpa”, sobre això hi ha molt poc a discutir, Israel i les seves polítiques tenen una responsabilitat ineludible. La pregunta tampoc és “si un o dos estats”. A dia d'avui cap de les dues propostes són viables a curt termini. La pregunta de veritat és “si Hamàs és la solució a la dramàtica situació del poble palestí”.
La impossibilitat de l'equidistància entre Israel i Palestina, és a dir, entre opressor i oprimit és, o hauria de ser, el primer punt de partida d'una anàlisi d'esquerres respecte a la qüestió palestina. El segon, sovint oblidat, és acceptar que cada poble té dret a escollir el seu propi govern, i per tant el govern de Hamàs té exactament la mateixa legitimitat que la resta de governs que ha triat el poble palestí. La pregunta, en tot cas, és si Hamàs, i per extensió, el fonamentalisme islàmic, són la solució a la dramàtica situació que viuen els i les palestines.
Des d'una òptica de camps contraposats trobem els EUA i Israel per un costat i una sèrie d'estats que objectivament compleixen una funció antiimperialista per l'altre. És per tant, comprensible que determinats sectors de l'esquerra catalana prenguin partit per Hamàs, Hezbolà, la resistència iraquiana, etc. Ara bé, pretendre enfocar el conflicte des d'aquesta òptica és un error: el fet que estiguin combatent el major opressor dels pobles en aquesta part del món, no ens ha de fer oblidar que s'inscriuen en una corrent molt reaccionaria, en particular, en relació a les seves concepcions socials. Els fonamentalistes islàmics no es defineixen com a antiimperialistes, el què diuen és que fan front als creuats i els jueus, amb un llenguatge que demostra una concepció racista i fanàtica del món. Tendim amb massa facilitat a jugar a una macabra partida de Risk on l'enemic del meu enemic és sempre, i malgrat tot, el meu amic. Hem d'acceptar que no ens trobem davant d'un veritable procés revolucionari, com el d'Amèrica Llatina, on és molt més fàcil encertar l'interlocutor.
És evident, que les dificultats d'una esquerra laica i progressista al món àrab han afavorit per un costat Israel i les seves pulsions més violentes i ferotges, i per l'altre les organitzacions fonamentalistes islàmiques. Des de finals dels '70, i amb una forta escalada als '80, les organitzacions islamistes van ser finançades pels governs i les autoritats militars israelianes, per bloquejar un procés que si bé no hauria portat a la creació d'un estat palestí, hauria permès unes condicions millors que les actuals. En aquella època, mentre l'ofensiva contra l'OLP era duríssima i la corrupció de Fatah assolia nivells inacceptables, florien estructures lligades al món islàmic (tan sols a Gaza, en el període de 1967 a 1987, el nombre de mesquites es va triplicar passant de 200 a 600). Les aportacions econòmiques que rebien les organitzacions islamistes i Hamàs des de la seva fundació el 1987 es transformaven en un estat del benestar sui generis: escoles, hospitals i tot allò que condueix a un arrelament real amb el poble.
La caiguda de la Unió Soviètica tampoc va ajudar a les organitzacions progressistes i laiques, lligades sovint al moviment socialista internacional, avalant encara més la tesi que la via islàmica era l'únic camí que podia prendre el martiritzat poble palestí. El reforçament de Hamàs va tenir com a conseqüència el reforçament d'una dreta encara més ferotge a Israel, que ha aconseguit, avui, arribar a sectors més moderats de la política i de la cultura israeliana. Una dreta que ha canalitzat la prosperitat econòmica dels darrers anys cap a només el 25% de la seva població sense cap repercussió entre les classes baixes, composades fonamentalment per jueus ortodoxes, jueus nord-africans i palestins.
Hamàs, objectivament, ha esdevingut un instrument del govern d'Israel. Durant la guerra a Gaza hem observat aquest lligam indirecte entre l'organització islamista i el govern israelià. Segons Mohammed Nafa'h, secretari general del Partit Comunista d'Israel, la guerra a Gaza era un instrument per afavorir les posicions més violentes i feixistes de la dreta israeliana: “han realitzat una reeixida campanya electoral massacrant centenars de persones, amb el silenci (i en molts casos recolzament) de la comunitat internacional”. La lògica és clara: Hamàs és la coartada perfecta per justificar la guerra a Gaza, i aquesta reforça l'extrema dreta sionista.
Avui però, després d'una massacre d'aquesta magnitud, les organitzacions i els partits de la resistència han de col·laborar, no tenen cap altra opció: els distanciaments serien perjudicials per tots. És, per tant, un encert el paper que està jugant aquests mesos el Front Popular per a l'Alliberament de Palestina, organitzant manifestacions i reunions unitàries, exercint de frontissa entre Fatah i Hamàs I és també un encert, cercar de recuperar la força perduda i intentar crear les condicions pel renaixement d'una esquerra laica i progressista.
Els nostres deures a Catalunya, consisteixen en condemnar els comportaments que des de fa anys provoquen un patiment inacceptable dels palestins. Avui, com ahir, i possiblement com demà, és necessari estar al costat del poble palestí, de la seva resistència, comprometent-nos i mobilitzant-nos. L'únic camí pel poble palestí és un camí a l'esquerra. Cal, per un costat, una esquerra progressista, laica i combativa (amb tot els mitjans que consideri oportuns) a Palestina, i una esquerra laica i pacifista a Europa i a Israel que connecti amb les reivindicacions del poble palestí i forci al govern israelià al diàleg. Cal que la població palestina vegi en l'esquerra mobilitzada d'arreu del món un aliat del seu poble i conclogui que la solució a la qüestió palestina passa per un enfortiment de l'esquerra a Palestina. Tenim una enorme responsabilitat.
Entrevista a Gilbert Achcar, professor de ciències polítiques a Paris VIII i investigador del Centre Marc Bloch de Berlín, publicada a la State of nature del març de 2006.
