dimarts, 16 de desembre del 2008

Duresa ideològica o radicalisme polític

Llegint pels blocs de l'esquerra he trobat amb un article de Ricardo Royo, que segur no deixarà indiferent a ningú. A mi particularment m'agrada la manera d'enfocar la qüestió. M'agrada en tant que jove d'esquerres. M'agrada en tant que comunista. M'agrada especialment en tant que persona ideologitzada. La ideologia ha de ser un instrument per a l'activitat política, una eina per interpretar bé la realitat i per donar-hi una resposta organitzada.

És natural que els i les joves no sempre entenguem bé la qüestió, i volguem posar la ideologia per davant mateix de la política en un afany de confirmació identitària. Però no per ser natural és desitjable! Així que bona lectura a tots i totes: cal unitat per canviar la història!



Podría aceptar, si se explicase bien, que en los últimos años nos ha faltado un punto de radicalismo político. Pero no puedo aceptar en ningún caso que la dureza ideológica sea nunca positiva. Al menos en la España de hoy.

A la izquierda en general, y a Izquierda Unida en especial, nos une la política y nos separa la ideología. Estamos de acuerdo en propuestas generales, en proyectos estratégicos, en propuestas concretas y en programas de actuación, pero nos descalificamos por nuestras posiciones ideológicas cuando no por simples prejuicios ideológicos. En la España de hoy, los sistemas ideológicos globales que pretenden explicar el mundo en su totalidad están extremadamente desprestigiados. De manera equivocada desde mi punto de vista, se los identifica con los totalitarismos del siglo anterior. Cada modelo ideológico ha dado lugar a un tipo distinto de totalitarismo o de autoritarismo, y hoy se huye de ellos.

La ideología asusta a la gente, que no quiere saber si somos comunistas, socialistas o socialiberales, no le interesa si somos anarquistas o cristianos. Lo que quieren es saber si alguna vez alguien va a representar realmente sus intereses en las instituciones, si alguna vez los conflictos sociales latentes, los que no emergen a la superficie, salvo en situación de crisis absoluta -como es el caso de Grecia estos días-, porque no tienen estructura política que los represente, van a ser trasladados alguna vez a las instituciones. Lamentablemente, hasta la fecha Izquierda Unida no ha sido capaz de hacer tal cosa. Los jóvenes que tienen hipotecas que les sangran, o los que quieren tenerlas, los trabajadores que pagan alquileres abusivos y sufren condiciones de trabajo extremadamente precarias, quienes pierden sus empleos mientras sus empleadores se forran, aquellos otros que no tienen perspectivas de abandonar la casa de sus padres ni en crisis ni fuera de la crisis no quieren saber si tenemos una receta global para resolverlo todo, sino si hay alguna forma de aliviar su problema concreto, o incluso de resolverlo. Nosotros creemos que existen esas soluciones, pero somos incapaces de explicarlo, precisamente porque nos solemos liar con problemas y con prejuicios ideológicos.

Las cosas hay que hacerlas, no hablar de cómo hacerlas. No voy a encuentros de blogueros porque creo que los blogs hay que escribirlos y no hablar de ellos. Y además, porque me da un poco de vergüenza decirles a otros blogueros como tienen que hacer su trabajo. Volviendo al tema: importa poco en el corto plazo de la política cotidiana el marcar nuestro territorio, el decir qué somos. Lo que importa es proponer soluciones, preguntar a los interesados, y elaborar alternativas. Hacer política, y en función de nuestra acción, ya nos calificarán de una cosa u otra. Los símbolos políticos, las banderas a las que tan dados somos en la izquierda, asustan a la gente y actúan como barreras que nos alejan de aquellos a los que queremos representar y en los que buscamos nuestros apoyos.

¿Radicalismo político? El que haga falta en la defensa de aquellos intereses que queremos representar y defender, que son los nuestros, los de quienes nos apoyan, los de quienes nutren nuestras filas, o mejor los que quienes deberían nutrirlas si no les diésemos miedo ¿Dureza ideológica? Ninguna, ya que sólo sirve para marcar las diferencias y distanciarnos entre nosotros y de la gente. No pretendo negar que cada uno de nosotros no tengamos una forma de ver el mundo, una serie de ideas que nos permitan tenerlo ordenado en nuestra cabeza, y comprenderlo, y que esos sistemas ideológicos no nos permitan marcarnos fines -siempre utópicos- a los que intentamos acercarnos sabiendo que nunca vamos a llegar ellos. Pero creo que poco importa si el que está a mi lado es comunista, socialista o cristiano, por citar sólo tres ejemplos, si estamos de acuerdo en lo que hay que hacer, y sobre todo, si conseguimos representar la inquietud y el interés de aquellos en quienes nos apoyamos y que se apoyan en nosotros.

Izquierda Unida tiene que dejar de lado esa pasión permanente que tenemos por definirnos con manifiestos y símbolos que muchas veces vienen de un pasado bien lejano, y tiene que centrarse en sus propuestas políticas concretas, en explicarlas a la gente de hoy con el lenguaje verbal y gráfico de hoy y con los medios de hoy. Tenemos que buscar un mínimo común denominador, y en el campo de acción política que deja el PSOE por su izquierda, ese mínimo común denominador es amplísimo. Expliquemos y apliquemos los programas y las propuestas que hemos aprobado en la IX Asamblea, y los que teníamos de conferencias programáticas anteriores, ya que muchas de ellas son propuestas que allí donde hemos gobernado, hemos demostrado que son viables.

Tenemos programa, tenemos propuestas, tenemos alternativas. No lo enfanguemos todo con la querella ideológica. Nuestros programas son razonables y no pueden ser otra cosa que radicales. Expliquémoslos a la gente de hoy y apliquémoslos en el mundo de hoy.

dimarts, 2 de desembre del 2008

Alternatives a la Crisi des de Itàlia


Quan s'analitza el paper que juga el moviment obrer a d'altres països s'ha de ser especialment curós en no caure en l'error de voler copiar-ne el guió. Aquesta cura parteix de la constatació que cada nació té un procés històric diferent, i a més compta amb una sèrie de particularitats, que fan que estratègies positives en un pais puguin ser negatives en un altre. Aquesta consideració és, potser, encarà més necessaria quan el pais que s'analitza és Itàlia, un pais governat per la Dreta més extrema de la UE-15 i on l'Esquerra Transformadora s'ha quedat al marge del seu Parlament.

Diuen que l'amor és cec -afirmació qué és l'enèssima constatació que les qui śon cegues són en realitat les persones, doncs demostren la seva ceguera en molts altre àmbits de la seva activitat humana més enllà de l'amor, com sinó s'explica un món governat per la injústicia i la guerra?- i Itàlia enamora -el lector o lectora atenta i possiblement irritada pels comentaris entre guions notarà la contradicció que suposa el raonament amb l'incís anterior -, és per això que crec que l'experiència italiana ha de ser un exemple per a nosaltres.

El CGIL (sindicat majoritari d'Itàlia) convoca als i les treballadores italianes a una vaga general el proper 12 de desembre sota el lema "Contra la crisi, més treball, més salaris, més pensions, més drets" recordant als seus afiliats i afiliades la necessitat d'estar "menys a les seus i més al carrer" per tal de fer arribar a cada ciutadà i ciutadana les alternatives del sindicat front les solucions del seu govern. I quines són les alternatives que proposa la CGIL?
"Sosteniment a l'ocupació, als treballadors precaris, el crèdit, inversions públiques en infraestructures i en plans per la construcció social encarades a la millora de les periferies urbanes i a la conversió d'edificis en equipaments públics, com ara escoles. Accés al crèdit per a petites i mitjanes empreses, reforçament de l'estat de benestar i de les politiques de cohesió social i d'acollida per als migrants"
. Mesures totes elles necessàries a Catalunya i l'Estat Espanyol.

Des de l'esquerra hem de donar una resposta coordinada a la crisi, que incorpori les mobilitzacions dels i les treballadores de les empreses amb acomiadaments, i per tant els principals sindicats.

El darrer dissabte, poc més de 4000 persones ens manifestàvem a Barcelona. La Joventut Comunista hi érem, però faltava CCOO, que tanta feina està fent a nivell d'empresa, i la coalició ICV-EUiA. Els i les comunistes tenim una -altra- tasca pendent.

dimarts, 28 d’octubre del 2008

Clouée au sol

Exàmens a la vista, compromisos per complir, i força dies sense actualitzar el bloc...Aquesta és doncs la conseqüència, i en certa mesura, part de la causa:

Les ailes brûlées clouées au sol et
La tête vers le ciel, vers la splendeur de l'éternel ailleurs
Cherchant l'étoile qui fait tourner la roue
Loin d'ces quadrillages ou même l'air ne peut être libre comme l'art
Comme la pureté d'un geste
La profondeur d'une pensée illimitée quand l'opinion est HS
Sans mâcher mes mots, voir large, est-ce si barge
Est-ce la frontière si fine entre folie et sagesse
Réflexion pesante
Cheminement infini en quête de l'archétype mais mon âme est souffrante
Mémoire passée, ils voudraient voir mon espoir cassé
Où est la berge, où est la perche, maintenant j'en ai assez
J'me noie, j'ai perdu ma barque
Quand j'ai vu que celui qui la conduisait n'était autre que mon ennemi
Mais comme quand la nuit tombe, l'océan et le ciel ne forment qu'un
Oh j'ai pu voir l'espace infini
Ô liberté ! Ma chère amie, ta présence est abstraite
Vu que c'est dans ma tête que j'ai appris à te connaître
Ô liberté ! Imbibe mon encre et ne quitte plus mes pensées
Bulle d'oxygène dans un monde limité où la vérité s'cache en nous
Clairvoyance, intuition, mais avons-nous idée de tout c'qui s'cache en nous, nan
C'est rires contre larmes
L'égo contre l'âme
Et à plus haute échelle, j'dirais l'illuminati contre l'homme
Epoque cruelle dénuée de sens
Dur de voir clair derrière les mascarades et les buées de sang
J'me sens comme perdue au coeur d'une immense machine
Qui n'en a jamais eu et qui nous dénature
Mauvais pressentiment quand je pense au futur
Les yeux ouverts, l'horreur tente de me les crever
Mais le plus dur reste à venir le jour où ça sera trop tard
Où la surveillance sera absolue et nos prénoms seront des codes barres
Tout va de plus en plus vite car pour eux le temps c'est de l'argent
Alors on oublie de vivre, c'est navrant
En nous se crée un vide, que rien ne comblera
Car l'ombre s'est emparé de notre monde
Mais on ne croit que c'qu'on voit ou c'qu'on veut bien nous laisser voir
Donc ouais on est aveugles
Ça m'fait mal au coeur, mais regarde, même nos âmes buggent
Au fond d'nous, ces tourments
Car dehors c'est tournant
Soumis à notre sort, on oublie qu'la vie est mouvement
Que la force issue d'un idéal ou d'une volonté
Transcende tous les schémas établis
Qu'les barrières sont dans nos crânes
Qu'on est seuls à pouvoir les virer, s'libérer
En laissant notre coeur s'émouvoir
Trop portés sur l'extérieur
Et à force de vouloir être comme tout le monde
Peu sont quelqu'un en fin d'compte
On d'vient c'qu'on nous montre
Au lieu d'être c'qu'on est
Pourtant c'mode de vie fait mal mais on s'laisse cogner
On subit un monde qui nous dépasse
Et qui nous replie sur nous-mêmes en nous laissant des traces
Alors j'ferme les yeux pour ressentir la lueur
Pouvoir faire le vide en moi afin d'être réceptive au bonheur

Car changer le monde commence par se changer soi-même
Changer le monde commence par se changer soi-même
Changer le monde commence par se changer soi-même
Car changer le monde commence par se changer soi-même
Changer le monde commence par se changer soi-même
Changer le monde commence par se changer soi-même

dilluns, 13 d’octubre del 2008

Els tres porquets i la Crisi


Hi havia una vegada un món en què tres porquets es van anar enriquint amb el treball dels nens i nenes. Amb aquests diners construïen palauets cada cop més grans i omplien les seves bodegues amb muntanyes dels millors pernils i els més exquisits vins. A mesura que aquests porquets presumien de més luxes, els i les nenes tenien més dificultats per arribar a finals de mes. Els qui havien estudiat no trobaven feina en el què havien estudiat, i els qui estaven treballant no sabien si tindrien feina l'endemà.

Un bon dia van començar a aparèixer esquerdes als palauets dels porquets rics. Els havien fet tant alts que no hi havia material al món prou resistent com per mantenir-los. Mentrestant les ampolles de vi s'anaven picant i el pernil es podria, de tant que tenien tots se'ls havia fet malbé. Després de moltes reunions entre els tres tristos porcs, van pensar que la culpa era dels i les nenes, que no sabien construir palaus, ni produir pernils ni bon vi. Els porquets no en podien tenir cap culpa, doncs res del què tenien, i ara es feia malbé, era obra seva:

Els nens i nenes els haurien de donar les seves cases, el seu menjar i el seu beure. De cop tots els nens es van posar a discutir sobre qui hauria de cedir les seves coses. Els nens d'un costat del riu, acusaven als de l'altre costat. Alguns nens de pell clara acusaven als qui tenien la pell més fosca... I quan semblava que els tres porquets recuperaven el somriure, va prendre la paraula la més valenta de tots els infants i dirigint-se a la resta va dir: "Els tres porquets no existeixen!" i es va apropar als tres porquets i els va estirar la pell rosa fins que aparegueren els seus vertaders rostres de nens. Els nens i les nenes van entendre llavors que ningú tenia cap culpa de res, ni els companys ni els porquets, la culpa era de les maleides disfresses que obligaven als nens a sotmetre'ls els uns als altres. I així s'acaba aquest conte però de cap manera la història que tot just comença.

dijous, 18 de setembre del 2008

Promet-me (i que no ens embauquin!)

Promet-me (Zavet, 2007), la darrera pelicula d'Emir Kusturica estrenada a Espanya (mentre esperem ansiosos la projecció de Maradona), ha desencadenat una reacció ferotge de la crítica de cinema defenestrant el guardonat director. És justificable aquesta reacció?

Promet-me efectivament no està al nivell d'obres anteriors, però està infinitament per sobre d'altres películes ben acollides per la crítica cinematogràfica en els darrers anys, per no parlar del cinema-escombraria de segell ianqui o espanyol que embruta les pantalles dels multisales de l'estat. Sembla doncs que s'acusi a Kusturica, no tant per la baixa qualitat del seu darrer llargmetratge, sinó per l'alta qualitat d'obres anteriors, curiós criteri té la crítica per otorgar mèrits i culpes.

Promet-me no destaca pel seu guió (la història del nen del camp que marxa a buscar fortuna a la ciutat no és precisament nova), es fa excessivament llarga (com totes les películes europees que superen els 100 minuts amb les excepcions dels llargmetratges d'Angelopoulos i pocs més), i la banda sonora a càrrec de Stribor Kusturica (fill d'Emir) és, el què els castellans anomenen, resultona.

Però no ens podem deixar emportar pels seus defectes i convé mesurar també les virtuts.Per un costat, la fotografia de la película és sublim (com ja s'intuïa a la també rebutjada La vida és un miracle). En particular, l'escena de la bassa d'aigua omplint-se de pomes fresques constitueix una de les millors composicions cromàtiques del cinema europeu. I per l'altre, cal destacar l'aproximació que fa Kusturica sobre la familia i les contradiccions d'aquesta amb el capitalisme.A Tsane, el protagonista (adolescent orfe, possiblement, arrel de la guerra dels balcans) que viu amb el seu avi al camp, li tanquen l'escola per manca d'alumnes i marxa a la ciutat amb una vaca de l'avi. La mare de la noia de qui s'enamora el protagonista es prostitueix per tal de pagar l'escola de la seva filla. Els germans Topuz i Runjo,encarregats d'un negoci de sabates, però més ocupats en activitats lligades a la mafia, no dubten ni un instant alhora d'ajudar al seu familiar remot (net del germà del seu avi). La familia constitueix doncs un refugi davant la voracitat de les noves relacions socials.

Però Kusturica no pretén fer una defensa de la família sinó dibuixar, a través d'aquesta, les misèries d'un capitalisme que tansols es vesteix de democràcia quan toca envahir països. L'avi plora quan sona l'himne soviètic, la casa de l'enamorada de Tsane està presidida pel Mariscal Tito, la policia és el més allunyat a una garantia de justícia, el superintendent de la ciutat (encarnació del nou poder) tanca l'escola mentre presumeix de tot tipus de luxes, els nens més occidentalitzats d'un institut són els més violents, etc. No tindran res a veure aquestes idees amb la reacció de la crítica?

S'acusa a Kusturica d'imitar-se a ell mateix, quan és precisament la crítica qui s'entesta en valorar els darrers films en funció dels anteriors. S'acusa a Kusturica de pamfletarisme polític, com si el diari en què escriuen els crítics fos simplement objectiu.. S'acusa a Kusturica, perquè ha estat capaç de superar les imposades fronteres actuals, i erigir-se com a representant de la cultura músical i cinematogràfica de tot Iugoslàvia. S'acusa a Kusturica, en definitiva, de cantar-li a la vitalitat de les persones-l'altruisme en les relacions familiars- mentre crida la misèria dels canvis polítics ocorreguts a l'antiga Iugoslàvia. La película no és res de l'altre món, però promet-me que només per aquestes acusacions ja paga la pena.

diumenge, 14 de setembre del 2008

Aquest mal vent

Les darreres setmanes Cuba ha tornat a ser noticia. Aquesta illa tindria onze milions de motius per ser noticia cada dia de l'any, onze milions de persones que es neguen a caure en el cinquanenari xantatge del govern nordamèrica que preten comprar la dignitat a cop de dòlar. Onze milions de persones que voldrien tenir una vida més acomodada: poder canviar d'àpat cada dia, no haver de donar gaire explicacions, prendre un gelat sense fer una hora de cua, trobar seient a la guagua, poder visitar la resta del món, etc. Però amb tanta o més passió com aspiren i lluiten per a aquests objectius, defensen la seva història, cultura, justícia social, educació, participació, sexualitat, sanitat, és a dir, la seva revolució.

Lamentablement però, poc o res els importa als nostres mitjans de comunicació la integritat d'aquest poble i quan Cuba és notícia millor preocupar-se, d'entrada. L'huracà Ike s'ha emportat 4 vides i l'esforç de moltíssimes hores de treball. Feia molts anys que cap huracà s'emportava una vida en el seu pas per Cuba, però no era fruit de cap miracle o conjuració divina, sinó de la planificació del govern i de la solidaritat dels i les cubanes. Tocaran restriccions i més feina, els qui hagin conservat la seva casa acolliran als seus veins i els ajudaran a reconstruir-la, pares, mares nens i nenes restauraran els danys dels centres educatius, etc. Cuba tornarà a donar exemple però la injustícia de la natura dol.

De ponent, ni vent ni gent

Ve de ponent com sempre aquest mal vent,
però no somiquem, plorem a voltes
amb els ulls i els punys per treure forces
del pou profund de la sang i el neguit.
Parlo de mi i de tots, i del meu temps
i d'altres temps esclaus de la mateixa
mesura de silencis i d'oblit.

Parlo d'uns ulls que escruten l'horitzó
perquè una nit s'hi ha d'ofegar la lluna,
i d'uns sorrals que cada dia el mar
neteja de remors i de petjades.

S'esbalça a dolls inútilment la llum
pels farallons ben recoberts d'escuma.
Ningú no es renta els ulls a ple torrent,
com anys abans, ni amb boira matinera.
Ja no cremem margeres ni encenem
teies d'ajut a cada cantonada.

Muden els temps, però no muda el vent
ni les proclames ni els miralls, i esclaten
bombolles de sabó davant els ulls
d'aquells que encara esperen el prodigi.
Vent de ponent com sempre, i és fal.laç,
aquest mal vent, i encomana eixorquia.

Parlo per mi i per tots, i escric a crits
per mi i per tots, pel temps que em toca viure
i pels temps que vindran, i clavo els ulls
al cor mateix de l'espiral que engendra
aquest mal vent, ara que estic tan sol
que cap temor no m'aigualeix les hores,
ara que ja no em tempta el gest i puc
donar-me tot sencer en cada mirada.

Ve de ponent com sempre, ja ho he dit,
aquest mal vent, i bufa fort encara.

Miquel Martí i Pol



dimecres, 27 d’agost del 2008

Mesurant Distàncies

Donada la persistència en parlar i escriure de Cuba, havent passat deu dies des de la tornada, intentaré canviar una mica de tema

Des de ben petit, com a tants altres nens i nenes, em van ensenyar a mesurar la distància en mil·límetres, centímetres, metres o quilòmetres. Com és natural, no hi vaig veure cap impediment: agafar el regle i mesurar semblava el més normal del món, una mena de joc en què posaves la ralleta del 0 al lloc indicat i observaves on quedava l'altre punt que definia la distància a mesurar. Els milímetres, cal ser sincer i reconeixer-ho, mai em van causar una gran simpatia. Les ratlletes que separaven un de l'altre sempre em van resultar massa ben avingudes, massa apretadetes com per escollir-ne una respecte les altres, i sempre les vaig triar a l'atzar, mirant de no centrar-me en unes més que en les altres, per evitar que les oblidades s'apropessin encara més a les escollides, dificultant la meva tasca. Però no és de milímetres del què vull parlar sinó de distàncies.

Les persones no vivim en distàncies sinó en temps. La distància no és la mesura de l'espai, sinó la mesura del temps que ens cal per recorre'l. La mesura de l'espai tansols serveix per mesurar preus: "són tants metres quadrats" o "tants litres". Però a les persones el què ens preocupa és el temps. Un metre pot resultar ser una centèssima de segon quan es viatja en cotxe, o un parell de minuts quan s'espera pacient en una cua qualsevol. Un quilòmetre es pot convertir en un bon grapat de minuts quan oblides la bicicleta i confies en agafar un autobús, o una d'aquestes bicis públiques que s'empenyen en allunyar-se quan comptaves amb ella. Uns centímetres solen ser una distància insalvable, tant quan ets adolescent i vols arribar inutilment a 1,80; com quan ja t'hi has resignat i tansols aspires a apropar-te del tot a la noia que tens davant.

No sóc ingenu i suposo que seguiran mesurant en múltiples i divisors del metre i de les seves potències. El contaquilòmetres del cotxe seguirà, maquinalment, marcant quilòmetres i els envasos de llet, mesurant litres, en lloc del temps que t'acompanyarà la llet dins de la boca. Diran el què diran, però les persones mesurem en temps, i a la distància d'una vida se n'obliden.