divendres, 27 de febrer del 2009

Crónica epistolar del concierto de Pablo Milanés en Barcelona


Querido Pablo,

Anoche asistí al concierto que realizaste acompañado por dos excepcionales músicos, Miguel Nuñez y Dagoberto González, ambos rebosantes de cubanidad. Te acogimos con la generosidad que nos caracteriza a los catalanes, ofreciéndote el Palau de la Música y un sinfín de aplausos alimentados por la ilusión de escucharte, de tenerte entre nosotros. Te ofrecimos lo mejor que tenemos, en lo colectivo y en lo personal: en Barcelona te queremos, Pablo.

Empezaste a cantar y notamos en seguida la sensación de las grandes ocasiones. Tu voz, acompañada por la fiel pareja de teclados, el violín eléctrico y tu guitarra fue llenando segundo tras segundo, canción tras canción, el espacio del Palau. Fiel a la tradición del movimiento de la Nueva Trova Cubana, esperábamos que cantaras por igual al amor y a la política, y lo hiciste, para bien o para mal, pero lo hiciste.

Quizás ya lo sepas, pero alguien debería explicarte, Pablo, que en nuestro país, a diferencia del tuyo, no estamos acostumbrados a hablar de política. Aquí no se discuten las decisiones del gobierno, las leyes aprobadas o los discursos de sus representantes. Aquí, mayormente, ni se critica ni se defiende, tan sólo se anima e insulta, forofos de uno u otro partido que, a la postre, acaban jugando a lo mismo.

En una de las canciones que ayer cantaste, explicaste la tragedia de las personas que emigraron de Cuba. Tragedia común en todos los países que nombramos y condenamos a ser del tercer mundo, o incluso, tercermundistas como si los países fueran partidarios de su propio subdesarrollo. Sucede, sin embargo, que si el emigrante es cubano se enciende una lucecita roja en muchas de las cabezas de algunos de mis compatriotas; lucecita que apenas vacila con los centenares de subsaharianos retenidos en centros de concentración en España. nombrados, con familiar talante, centros de acogida.


"Mi hermano Jacinto, que vive en La Habana no sabe si su hija que tuvo una nieta que aún no ha conocido sabrá que su madre murió de repente: las autoridades no lo dejan salir", versa la letra de la polémica canción. Quién haya estado en Cuba recientemente sabe (luego sabemos) que éste es un debate caliente entre su población. Las restricciones para salir de la mayor de las islas del Caribe, la llamada tarjeta blanca, son criticadas abiertamente por el trovador de Bayamo, pero también por muchos otros intelectuales, artistas y ciudadanos cubanos, entre ellos, Silvio Rodríguez o la mismísima Mariela Castro, hija del presidente Raúl. No puedes imaginar, Pablo, cuánto nos cuesta entender, que en un país se discuta y critique la política.

Pablo, aquí, en Barcelona, te sobran los amigos, lo sabes muy bien aunque no nos conozcas a todos. Amigos que nos emocionamos con tus canciones y nos estremecemos cuando alguien las interpreta errónea e interesadamente. Amigos que vivimos con la dichosa lucecita roja permanentemente encendida, convencidos que sin ella la vida no vale nada. Te queremos, Pablo. Valió la pena, Pablo.

Antoni-Italo Moragas

dimecres, 25 de febrer del 2009

Bolonya (el preàmbul)

Sobre el No a Bolonya

El fet de no haver trepitjat mai Bolonya impregna aquesta ciutat d'una aureola de misteri i curiositat.

El meu primer contacte amb Bolonya va ser a través de la pasta i la salsa bolonyesa. Bolonya era llavors la denominació d'origen d'aquell recurs fàcil que demanava quan anava a menjar a un italià (en el sentit més ample del terme) que havia comès l'imperdonable error de no incloure pizzes en el menú. Bolonya era el mal menor, el recurs fàcil de pares i mares quan portaven els fills al restaurant els diumenges.

Els qui hem estimat (o ens han fet estimar, tant és) el futbol des de ben petits vam anar descobrint la geografia a través d'aquest esport. El mètode consistia generalment en associar un equip de futbol a una ciutat, així vam aprendre els ciutats de bona part d'Europa, així com d'Amèrica Llatina, no sense algun entrebanc, com intentar situar sobre el mapa ciutats inventades, com ara "Tottenham", "Benfica", "Sampdoria" i "Celta", o modificar-ne lleugerament el nom, com ara "Compostela". Es tractava de designar les ciutats, en funció de l'equip de futbol que hi contenien, en un procés que podriem classificar de "ciutalici". Bolonya, no tenia la sort d'estar entre aquestes ciutats.

Més tard, Bolonya es convertiria en un mite polític: "Bologna la rossa". Vull deixar clar que el meu interés per la política comença quan el Barça perd la final d'Atenes al 1994 contra el Milan (equip que va donar nom a la ciutat durant molts anys), s'accentua quan Cruyff és destituit com a entrenador i es consolida quan Joan Gaspart assumeix la presidència del Futbol Club Barcelona (només em van caldre 6 mesos de Gasparisme per afiliar-me a la Joventut Comunista). La política comença doncs allà on s'acaba el futbol.

Durant la meva estada a Roma, Bolonya es va convertir en el viatge que mai vaig realitzar. La meva relació amb la ciutat consistia en trobar-me a l'estació amb persones que en provenien, i en guardo tan bon record d'aquelles persones, que em costa imaginar que de Bolonyia vingui res dolent.

Anava equivocat però d'això en parlem demà.




divendres, 23 de gener del 2009

De Jaén a Gaza: les oliveres són de qui les treballa

Aceituneros

Andaluces de Jaén,
aceituneros altivos,
decidme en el alma: ¿quién,
quién levantó los olivos?

No los levantó la nada,
ni el dinero, ni el señor,
sino la tierra callada,
el trabajo y el sudor.

Unidos al agua pura
y a los planetas unidos,
los tres dieron la hermosura
de los troncos retorcidos.

Levántate, olivo cano,
dijeron al pie del viento.
Y el olivo alzó una mano
poderosa de cimiento.

Andaluces de Jaén,
aceituneros altivos,
decidme en el alma: ¿quién
amamantó los olivos?

Vuestra sangre, vuestra vida,
no la del explotador
que se enriqueció en la herida
generosa del sudor.

No la del terrateniente
que os sepultó en la pobreza,
que os pisoteó la frente,
que os redujo la cabeza.

Árboles que vuestro afán
consagró al centro del día
eran principio de un pan
que sólo el otro comía.

¡Cuántos siglos de aceituna,
los pies y las manos presos,
sol a sol y luna a luna,
pesan sobre vuestros huesos!

Andaluces de Jaén,
aceituneros altivos,
pregunta mi alma: ¿de quién,
de quién son estos olivos?

Jaén, levántate brava
sobre tus piedras lunares,
no vayas a ser esclava
con todos tus olivares.

Dentro de la claridad
del aceite y sus aromas,
indican tu libertad
la libertad de tus lomas.

divendres, 9 de gener del 2009

D'escacs per Gaza (l'ofegat no són taules!)


Ahir, repasssant la llibreria de l'habitació vaig trobar el "Primer libro de ajedrez" de Horowitz i Reinfeld. Una edició deliciosa, del 1971, amb l'escrit "Mi primer libro es ahora tu primer libro de ajedrez". La meva posterior experiència en els taulers, decebria possiblement al David, que em va ensenyar a jugar en una planta baixa de la Parte Vieja de Donosti, però el gust pels escacs i la bellesa dels seus moviments em segueixen acompanyant.

Acompanyant-me, per exemple aquests darrers dies en què he intentat resoldre problemes de "blanques mouen i aconsegueixen taules". Hi ha moltes maneres de forçar taules: falta de material d'ambdós jugadors per fer mat, repeticions de moviments i el què ens ocupa: l'ofegament d'un dels jugadors.

L'ofegat és aquella situació en què no hi ha escac, però tampoc hi ha moviments disponibles, és a dir, el jugador no pot moure i per tant s'acaba la partida amb el resultat d'empat. L'ofegament, però, no sempre s'ha considerat com a taules, eś a dir, empat. Abans del segle XIX, quan es va estandaritzar com a taules, l'ofegat podia significar des de la victòria del jugador ofegat fins a la seva derrota.

Aquesta disparitat de criteris ve, segurament de l'assimetria de l'ofegat, doncs, la diferència de material entre ambdós bàndols pot ser monstruosa. I és aquí on apareix el conflicte entre Palestina i Israel.

El poble palestí es troba literalment ofegat per Israel des de fa cinquanta anys. Els escacs ens expliquen com hi ha situacions que porten irremediablement a d'altres situacions extremes. L'arrogant "mat en 5", acompanya una situació de calma aparent a una fi irremediable, maquinalment calculada i executada amb absoluta fredor. Així és com es va crear l'estat d'Israel, amb la diferència que en la vida real, quan s'arriba a situacions d'ofegament, Israel no té complexes en saltar-se totes les regles dels escacs i resolucions de la ONU vigents per moure fitxa, augmentant la diferència de material i matant al pas.

Si, com hem vist, la igualtat de l'ofegat ja plantejava dubtes en els escacs del segle XIX, en què les dues parts acceptaven les regles, quina igualtat hi ha en aquesta maleïda guerra?
Els moviments del bàndol sionista i del bàndol palestí no són comparables, perquè no hi ha igualtat i aquest ofegament no són taules sinó genocidi.

dimarts, 16 de desembre del 2008

Duresa ideològica o radicalisme polític

Llegint pels blocs de l'esquerra he trobat amb un article de Ricardo Royo, que segur no deixarà indiferent a ningú. A mi particularment m'agrada la manera d'enfocar la qüestió. M'agrada en tant que jove d'esquerres. M'agrada en tant que comunista. M'agrada especialment en tant que persona ideologitzada. La ideologia ha de ser un instrument per a l'activitat política, una eina per interpretar bé la realitat i per donar-hi una resposta organitzada.

És natural que els i les joves no sempre entenguem bé la qüestió, i volguem posar la ideologia per davant mateix de la política en un afany de confirmació identitària. Però no per ser natural és desitjable! Així que bona lectura a tots i totes: cal unitat per canviar la història!



Podría aceptar, si se explicase bien, que en los últimos años nos ha faltado un punto de radicalismo político. Pero no puedo aceptar en ningún caso que la dureza ideológica sea nunca positiva. Al menos en la España de hoy.

A la izquierda en general, y a Izquierda Unida en especial, nos une la política y nos separa la ideología. Estamos de acuerdo en propuestas generales, en proyectos estratégicos, en propuestas concretas y en programas de actuación, pero nos descalificamos por nuestras posiciones ideológicas cuando no por simples prejuicios ideológicos. En la España de hoy, los sistemas ideológicos globales que pretenden explicar el mundo en su totalidad están extremadamente desprestigiados. De manera equivocada desde mi punto de vista, se los identifica con los totalitarismos del siglo anterior. Cada modelo ideológico ha dado lugar a un tipo distinto de totalitarismo o de autoritarismo, y hoy se huye de ellos.

La ideología asusta a la gente, que no quiere saber si somos comunistas, socialistas o socialiberales, no le interesa si somos anarquistas o cristianos. Lo que quieren es saber si alguna vez alguien va a representar realmente sus intereses en las instituciones, si alguna vez los conflictos sociales latentes, los que no emergen a la superficie, salvo en situación de crisis absoluta -como es el caso de Grecia estos días-, porque no tienen estructura política que los represente, van a ser trasladados alguna vez a las instituciones. Lamentablemente, hasta la fecha Izquierda Unida no ha sido capaz de hacer tal cosa. Los jóvenes que tienen hipotecas que les sangran, o los que quieren tenerlas, los trabajadores que pagan alquileres abusivos y sufren condiciones de trabajo extremadamente precarias, quienes pierden sus empleos mientras sus empleadores se forran, aquellos otros que no tienen perspectivas de abandonar la casa de sus padres ni en crisis ni fuera de la crisis no quieren saber si tenemos una receta global para resolverlo todo, sino si hay alguna forma de aliviar su problema concreto, o incluso de resolverlo. Nosotros creemos que existen esas soluciones, pero somos incapaces de explicarlo, precisamente porque nos solemos liar con problemas y con prejuicios ideológicos.

Las cosas hay que hacerlas, no hablar de cómo hacerlas. No voy a encuentros de blogueros porque creo que los blogs hay que escribirlos y no hablar de ellos. Y además, porque me da un poco de vergüenza decirles a otros blogueros como tienen que hacer su trabajo. Volviendo al tema: importa poco en el corto plazo de la política cotidiana el marcar nuestro territorio, el decir qué somos. Lo que importa es proponer soluciones, preguntar a los interesados, y elaborar alternativas. Hacer política, y en función de nuestra acción, ya nos calificarán de una cosa u otra. Los símbolos políticos, las banderas a las que tan dados somos en la izquierda, asustan a la gente y actúan como barreras que nos alejan de aquellos a los que queremos representar y en los que buscamos nuestros apoyos.

¿Radicalismo político? El que haga falta en la defensa de aquellos intereses que queremos representar y defender, que son los nuestros, los de quienes nos apoyan, los de quienes nutren nuestras filas, o mejor los que quienes deberían nutrirlas si no les diésemos miedo ¿Dureza ideológica? Ninguna, ya que sólo sirve para marcar las diferencias y distanciarnos entre nosotros y de la gente. No pretendo negar que cada uno de nosotros no tengamos una forma de ver el mundo, una serie de ideas que nos permitan tenerlo ordenado en nuestra cabeza, y comprenderlo, y que esos sistemas ideológicos no nos permitan marcarnos fines -siempre utópicos- a los que intentamos acercarnos sabiendo que nunca vamos a llegar ellos. Pero creo que poco importa si el que está a mi lado es comunista, socialista o cristiano, por citar sólo tres ejemplos, si estamos de acuerdo en lo que hay que hacer, y sobre todo, si conseguimos representar la inquietud y el interés de aquellos en quienes nos apoyamos y que se apoyan en nosotros.

Izquierda Unida tiene que dejar de lado esa pasión permanente que tenemos por definirnos con manifiestos y símbolos que muchas veces vienen de un pasado bien lejano, y tiene que centrarse en sus propuestas políticas concretas, en explicarlas a la gente de hoy con el lenguaje verbal y gráfico de hoy y con los medios de hoy. Tenemos que buscar un mínimo común denominador, y en el campo de acción política que deja el PSOE por su izquierda, ese mínimo común denominador es amplísimo. Expliquemos y apliquemos los programas y las propuestas que hemos aprobado en la IX Asamblea, y los que teníamos de conferencias programáticas anteriores, ya que muchas de ellas son propuestas que allí donde hemos gobernado, hemos demostrado que son viables.

Tenemos programa, tenemos propuestas, tenemos alternativas. No lo enfanguemos todo con la querella ideológica. Nuestros programas son razonables y no pueden ser otra cosa que radicales. Expliquémoslos a la gente de hoy y apliquémoslos en el mundo de hoy.

dimarts, 2 de desembre del 2008

Alternatives a la Crisi des de Itàlia


Quan s'analitza el paper que juga el moviment obrer a d'altres països s'ha de ser especialment curós en no caure en l'error de voler copiar-ne el guió. Aquesta cura parteix de la constatació que cada nació té un procés històric diferent, i a més compta amb una sèrie de particularitats, que fan que estratègies positives en un pais puguin ser negatives en un altre. Aquesta consideració és, potser, encarà més necessaria quan el pais que s'analitza és Itàlia, un pais governat per la Dreta més extrema de la UE-15 i on l'Esquerra Transformadora s'ha quedat al marge del seu Parlament.

Diuen que l'amor és cec -afirmació qué és l'enèssima constatació que les qui śon cegues són en realitat les persones, doncs demostren la seva ceguera en molts altre àmbits de la seva activitat humana més enllà de l'amor, com sinó s'explica un món governat per la injústicia i la guerra?- i Itàlia enamora -el lector o lectora atenta i possiblement irritada pels comentaris entre guions notarà la contradicció que suposa el raonament amb l'incís anterior -, és per això que crec que l'experiència italiana ha de ser un exemple per a nosaltres.

El CGIL (sindicat majoritari d'Itàlia) convoca als i les treballadores italianes a una vaga general el proper 12 de desembre sota el lema "Contra la crisi, més treball, més salaris, més pensions, més drets" recordant als seus afiliats i afiliades la necessitat d'estar "menys a les seus i més al carrer" per tal de fer arribar a cada ciutadà i ciutadana les alternatives del sindicat front les solucions del seu govern. I quines són les alternatives que proposa la CGIL?
"Sosteniment a l'ocupació, als treballadors precaris, el crèdit, inversions públiques en infraestructures i en plans per la construcció social encarades a la millora de les periferies urbanes i a la conversió d'edificis en equipaments públics, com ara escoles. Accés al crèdit per a petites i mitjanes empreses, reforçament de l'estat de benestar i de les politiques de cohesió social i d'acollida per als migrants"
. Mesures totes elles necessàries a Catalunya i l'Estat Espanyol.

Des de l'esquerra hem de donar una resposta coordinada a la crisi, que incorpori les mobilitzacions dels i les treballadores de les empreses amb acomiadaments, i per tant els principals sindicats.

El darrer dissabte, poc més de 4000 persones ens manifestàvem a Barcelona. La Joventut Comunista hi érem, però faltava CCOO, que tanta feina està fent a nivell d'empresa, i la coalició ICV-EUiA. Els i les comunistes tenim una -altra- tasca pendent.

dimarts, 28 d’octubre del 2008

Clouée au sol

Exàmens a la vista, compromisos per complir, i força dies sense actualitzar el bloc...Aquesta és doncs la conseqüència, i en certa mesura, part de la causa:

Les ailes brûlées clouées au sol et
La tête vers le ciel, vers la splendeur de l'éternel ailleurs
Cherchant l'étoile qui fait tourner la roue
Loin d'ces quadrillages ou même l'air ne peut être libre comme l'art
Comme la pureté d'un geste
La profondeur d'une pensée illimitée quand l'opinion est HS
Sans mâcher mes mots, voir large, est-ce si barge
Est-ce la frontière si fine entre folie et sagesse
Réflexion pesante
Cheminement infini en quête de l'archétype mais mon âme est souffrante
Mémoire passée, ils voudraient voir mon espoir cassé
Où est la berge, où est la perche, maintenant j'en ai assez
J'me noie, j'ai perdu ma barque
Quand j'ai vu que celui qui la conduisait n'était autre que mon ennemi
Mais comme quand la nuit tombe, l'océan et le ciel ne forment qu'un
Oh j'ai pu voir l'espace infini
Ô liberté ! Ma chère amie, ta présence est abstraite
Vu que c'est dans ma tête que j'ai appris à te connaître
Ô liberté ! Imbibe mon encre et ne quitte plus mes pensées
Bulle d'oxygène dans un monde limité où la vérité s'cache en nous
Clairvoyance, intuition, mais avons-nous idée de tout c'qui s'cache en nous, nan
C'est rires contre larmes
L'égo contre l'âme
Et à plus haute échelle, j'dirais l'illuminati contre l'homme
Epoque cruelle dénuée de sens
Dur de voir clair derrière les mascarades et les buées de sang
J'me sens comme perdue au coeur d'une immense machine
Qui n'en a jamais eu et qui nous dénature
Mauvais pressentiment quand je pense au futur
Les yeux ouverts, l'horreur tente de me les crever
Mais le plus dur reste à venir le jour où ça sera trop tard
Où la surveillance sera absolue et nos prénoms seront des codes barres
Tout va de plus en plus vite car pour eux le temps c'est de l'argent
Alors on oublie de vivre, c'est navrant
En nous se crée un vide, que rien ne comblera
Car l'ombre s'est emparé de notre monde
Mais on ne croit que c'qu'on voit ou c'qu'on veut bien nous laisser voir
Donc ouais on est aveugles
Ça m'fait mal au coeur, mais regarde, même nos âmes buggent
Au fond d'nous, ces tourments
Car dehors c'est tournant
Soumis à notre sort, on oublie qu'la vie est mouvement
Que la force issue d'un idéal ou d'une volonté
Transcende tous les schémas établis
Qu'les barrières sont dans nos crânes
Qu'on est seuls à pouvoir les virer, s'libérer
En laissant notre coeur s'émouvoir
Trop portés sur l'extérieur
Et à force de vouloir être comme tout le monde
Peu sont quelqu'un en fin d'compte
On d'vient c'qu'on nous montre
Au lieu d'être c'qu'on est
Pourtant c'mode de vie fait mal mais on s'laisse cogner
On subit un monde qui nous dépasse
Et qui nous replie sur nous-mêmes en nous laissant des traces
Alors j'ferme les yeux pour ressentir la lueur
Pouvoir faire le vide en moi afin d'être réceptive au bonheur

Car changer le monde commence par se changer soi-même
Changer le monde commence par se changer soi-même
Changer le monde commence par se changer soi-même
Car changer le monde commence par se changer soi-même
Changer le monde commence par se changer soi-même
Changer le monde commence par se changer soi-même