El pianista

El pianista

a Toni Comín per la seva paciència(infinita)

No era un piano qualsevol, tenia tecles, blanques i negres, però cada segon descobria una nova nota a la seva dreta. Podia recorrer cadascuna de les tecles com volgués, passejar-s'hi; a vegades amb pressa, a vegades amb calma. Podia sonar cadascuna de les seves notes amb més o menys intensitat, tot i que de seguida va comprendre que hi havia notes que s'havien de sonar més fort, d'altres que tansols es podien acariciar, sons que, inexplicablement, s'allargaven més que els altres. Però cada segon descobria una nova nota, amb què composar noves melodies.

Es va adonar, també, que no podia repetir cap estrofa que ja haguès sonat, com si les noves notes modifiquessin les anteriors, que mai tornarien a sonar com abans. Passava llargues temporades, tocant les tecles ja tocades, i d'altres encuriosit amb les que acabaven d'aparèixer. Tenia especial predilecció per les negres, potser perquè n'hi havia menys i eren més estretes; però per composar qualsevol escala, sempre havia de tocar alguna blanca.

Amb el temps, va aprendre a tocar aquell extrany instrument; el piano era ja immensament llarg; i cada cop li era més complicat estar pendent de les noves tecles que puntualment i sense escrúpols apareixen a la seva dreta. I precisament en l'instant en què va perdre la curiositat per descobrir-les, quan es disposava a tocar aquell sostingut de la seva infància que tants cops havia tocat...
Ja no hi havia ni tecla, ni piano, ni.